Josep Casadevall

Josep Casadevall (Girona, 1946), ex-jutge i ex-vice-president del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), té un ampli coneixement del tribunal on els presos polítics demandaran l’estat espanyol per vulneracions de drets fonamentals. La resolució del Tribunal Constitucional espanyol sobre el primer recurs d’empara, el de Jordi Turull, ha obert l’accés a la justícia europea, que tardarà mesos o potser un any o dos a pronunciar-s’hi, a mesura que els presos independentistes presentin les demandes.

Casadevall fou el jutge representant d’Andorra al TEDH durant nou anys. En aquesta entrevista, valora els darrers esdeveniments judicials i explica el funcionament del Tribunal d’Estrasburg, ara que s’acosta el moment que els presos fa temps que esperen. Creu que les seves demandes passaran el filtre i s’admetran a tràmit –només se n’admeten el 5% de les que es presenten cada any–, i que hi ha matèria per a estudiar. També assegura que si Estrasburg els dóna la raó i continuen empresonats, podria ordenar l’alliberament dels presos. Però adverteix que no revocarà la sentència del Tribunal Suprem espanyol. A tot estirar, constatarà la violació de drets fonamentals i l’estat espanyol haurà de reparar-ho.

Dos magistrats del Tribunal Constitucional espanyol han fet un vot particular prou contundent respecte de la sentència sobre el recurs d’empara de Jordi Turull. Constaten que s’han vulnerat drets fonamentals i que la condemna és desproporcionada. Com de rellevant pot ser per al TEDH?
—Té la seva importància. No és igual una sentència unànime que una amb vots particulars, tenint en compte els arguments que donen. És important, un element a explotar per part dels advocats. Quan facin la demanda a Estrasburg, hauran d’indicar quins drets estimen que s’han violat. Si és la llibertat individual, la presumpció d’innocència, etc. Hauran de donar els seus arguments per a sustentar-ho. És aquí on poden dir que consideren que s’han violat aquests drets, i afegir que també ho consideren els jutges dissidents de la sentència del Tribunal Constitucional. Han d’explotar els arguments dels jutges que han emès els vots particulars.

Els vots particulars poden anticipar una revocació de condemna al TEDH?
—El Tribunal d’Estrasburg pot dir si s’han comès violacions de drets fonamentals protegits en el Conveni Europeu de Drets Humans. Estrasburg no té competències per a revocar una sentència. Passa que després d’una sentència del TEDH, si ha detectat violacions de drets fonamentals, es pot demanar una revisió de la causa. La llei espanyola permet que després d’una sentència del TEDH que hagi trobat violacions de l’article 6 del conveni –presumpció d’innocència, jutge imparcial, dret de defensa…– es pugui demanar al Tribunal Suprem la revisió de la sentència. Les sentències són definitives, però hi ha unes excepcions que permeten de revisar-les si apareixen fets nous que no es van poder acreditar durant el judici, si es demostra que aquella persona condemnada és innocent… Espanya va afegir un supòsit que diu que en el cas d’una sentència sobre la qual el TEDH ha trobat violacions de drets, l’interessat podrà adreçar-se al Tribunal Suprem demanant la revisió del cas o la reobertura. Tampoc diu que el Suprem tingui l’obligació de fer-ho.

Fa pocs mesos, el Suprem va ordenar la repetició del judici contra Arnaldo Otegi, després de la condemna del TEDH a Espanya perquè no havia tingut un judici just a l’Audiència Nacional espanyola.
—No tinc coneixement de si és una repetició o una revisió. Estrasburg no revoca la sentència, no té el poder per a fer-ho. Es limita a constatar que hi ha hagut violacions de determinats articles protegits al conveni. I diu a l’estat que prengui les mesures convenients per redreçar o reparar aquestes violacions. Aquí és on entra aquest procés de revisió.

Si els presos polítics continuen empresonats i el TEDH constata que s’han vulnerat els seus drets…
—Caldrà que el Tribunal d’Estrasburg faci una declaració expressa. Si es constata alguna violació de drets de l’article 6 i continuen en situació de privació de llibertat, hi ha precedents perquè el tribunal n’ordeni l’alliberament –no dic que ho faci. Sovint, quan hi ha una sentència, les persones ja són en llibertat, perquè passa temps. Però en algun cas, la persona afectada encara era a la presó i Estrasburg n’ha ordenat l’alliberament. Són casos comptats.

Aleshores, el fet que romanguin empresonats accelera la revisió del cas.
—A Estrasburg hi ha un barem d’ordre de prioritats per a tractar les demandes. Abans hi havia un ordre per recepció, però des de fa uns deu anys va establir-se un esquema de prioritats. Per exemple, si el demandant té 85 anys, passa davant. Si és a la presó, és prioritari. Hi ha una sèrie de casos que s’acceleren. Si és una demanda que afecta el dret de la vida, l’article 2, passa davant una demanda que afecta drets de l’article 6. Hi ha uns propòsits que es consideren prioritaris. El fet que siguin tancats pot ser un element que els apressi a analitzar la demanda.

Són nou presos polítics. Han de presentar una demanda conjunta o una per cap?
—Són ells qui ho han de decidir. Poden fer-ne una de conjunta si els greuges són conjunts. O poden fer-la per separat. Això és igual. Els advocats han de decidir com ho volen formular.

Les sentències de Bèlgica i Alemanya poden ser arguments potents a les demandes? A més de les resolucions del Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries de l’ONU, els posicionaments d’organitzacions com Amnistia Internacional…
—Naturalment, poden aportar-se. Els advocats han d’explotar tots els mitjans al seu abast. Primer han de veure si alguns greuges poden explicar-los clarament i que s’entenguin a Estrasburg.

El primer d’agost entra en vigor el protocol 15, que endureix les condicions d’admissibilitat de les demandes al TEDH.
—Us en faig cinc cèntims. El protocol 15 va aprovar-se el 2013 després d’una conferència a Brighton dels alts representants dels estats membres del Consell d’Europa. Va acordar-se per la pressió dels quaranta-set estats del Consell d’Europa, no del TEDH. S’han de dir les coses com són, els estats volen que s’acceptin menys demandes a Estrasburg.

De quin volum parlem?
—S’escombren gairebé el 95% de les demandes que es reben. Es declaren inadmissibles. En queden un 5%, però no totes són finalment admeses i arriben a sentència. Se’n reben moltes, 50.000 o 60.000 cada any. Un 5% continuen essent moltes, són unes 6.000. El TEDH no té mitjans per a tractar tantes demandes. Els estats pressionen perquè els molesta molt quan els condemnen. Alguns més que altres. El Regne Unit, Rússia, Turquia fan molta pressió perquè Estrasburg afluixi la corda. Van lluitar molt perquè es modifiqués el preàmbul del conveni.

Expliqueu-vos.
—Només actua per defecte dels tribunals interns, i només en última instància i últim recurs. També van fer posar el marge d’apreciació dels estats. És a dir, que el conveni hi és, però que els estats gaudeixen d’un marge d’apreciació per a aplicar-lo. Això no figura dins el dret substantiu, però sí al preàmbul. No és una bona notícia. També redueixen de sis mesos a quatre el termini per a presentar una demanda des de la data de comunicació de l’última sentència nacional. Això no em sembla greu, quatre mesos encara és un termini raonable, tot i que els advocats a vegades s’esperen a última hora.

Aquest marge d’apreciació dels estats què pot implicar?
—En certs articles (8, 9, 10 i 11) es defineixen drets i es diu que els estats podran restringir-los en determinades situacions. Per exemple, amb la situació d’estat d’alarma actual a Espanya hi ha drets, com la llibertat de circulació, que no han estat suprimits però sí restringits. Els articles del conveni que preveuen la restricció de drets tindran més marge d’apreciació per part dels estats. El mateix TEDH ho ha dit sempre, això. El fet curiós és que, a les sentències, Estrasburg a vegades juga el mateix joc i diu als estats que tenen un cert marge d’apreciació, un petit marge… El tribunal mateix ho utilitza com una goma.

Aquestes modificacions que entren en vigor poden influir en el cas dels presos polítics?
—Això ja es feia, passa que ara quedarà per escrit. Per la resta no, perquè no els afectarà en el termini de la presentació de les demandes. També hi ha una excepció que diu que les decisions internes dictades abans de l’entrada en vigor del protocol no afectaran les demandes. La reducció del termini no tindrà incidència.

Creieu que les demandes dels presos polítics poden passar el filtre de l’admissibilitat, per les vulneracions de drets que voldran que s’examinin al TEDH?
—A aquest nivell, veig difícil que les declarin inadmissibles d’entrada. Per la matèria i pels personatges que les presentaran. Penso que aquestes demandes passaran el primer filtre, al marge que quan s’entri al fons diguin una cosa o una altra, això ja ho veurem. Però els fets que es denunciaran són importants, els afectats són tancats a la presó… Hi ha una sèrie d’elements que fan pensar que s’ho miraran.

Com es decideix l’admissibilitat d’una demanda?
—Hi ha una secció de filtratge que rep les demandes i fa el filtratge preliminar. Tot allò que a priori li sembla que val molt poca cosa, o que és inadmissible perquè és banal, ho envia directament a un jutge únic perquè ho desestimi, encara que no està obligat a fer-ho. També hi ha un requisit de verificació administrativa, és a dir, que les demandes siguin correctes dins el termini i en la forma escaient, per descomptat. En el filtratge, segons els indicis de la demanda, l’envien cap a una sala o un comitè de tres jutges perquè veuen que pot haver-hi substància, sense perjudici que encara la puguin declarar inadmissible en un estadi superior. Normalment, en aquest estadi la demanda ja hauria d’entrar i ser comunicada al govern de l’estat afectat, cosa que vol dir que ja està ben encaminada. Independentment de determinar-ne el resultat final.

Vegem el recorregut de la demanda. Arriba al comitè de tres jutges o en una sala amb set magistrats, entre els quals hi ha el jutge de l’estat afectat.
—El jutge nacional sempre en forma part. És una cosa una mica estranya, però sempre ha estat així. S’entén que és el jutge que coneix més bé el dret intern i que pot informar més bé els altres. Això no vol dir que faci d’advocat. Si és jutge i és imparcial i independent, ha d’actuar com un més.

De què depèn que una demanda passi al comitè de tres jutges o a la sala de set?
—Ho decideix la secció de filtratge segons la importància. El comitè de tres jutges s’ocupa d’afers repetitius o clònics sobre els quals el TEDH ja té establerta una jurisprudència continuada.

A la sala de set, els altres sis jutges s’elegeixen aleatòriament o són sales ja formades?
—Les sales estan fetes per un sistema representatiu d’arreu d’Europa. A cada sala hi ha un jutge nòrdic, un del sud d’Europa, un de l’est… També hi ha un repartiment per sexes. S’intenta que siguin sales representatives d’aquesta Europa multicultural i multilingüística.

Aquesta sala de set jutges pot emetre una sentència, però també hi ha la Gran Sala.
—Això seria després. La sala emet una sentència, i després, en determinats supòsits, la part que no ha vist admeses les seves pretensions, sigui l’estat o el demandant, pot demanar que l’afer sigui revisat per la Gran Sala o tornat a jutjar.

Per tant, és una mena de segona instància dins el TEDH.
—Sí, però sense ser-ho. No es considera un recurs ni una segona instància. És la possibilitat de demanar una segona vista o revisió. La Gran Sala pot canviar la primera sentència o confirmar-la, però això és una segona fase.

Pel coneixement del cas i per la seva experiència, tenint en compte que són persones empresonades, quin termini preveieu que hi pot haver?
—No ho sé, és difícil de dir. Cada estat va lligat al nombre de demandes que rep, i a Espanya en són 500 o 600 cada any. No en són gaires, si ho comparem amb els milers d’altres estats. He vist resoldre alguns afers espanyols en divuit mesos. Altres, en dos anys, dos anys i mig… Tot i que es diu que a Estrasburg es triga molt, si es mira bé, sovint dura més el recorregut en el dret intern que no a Estrasburg, perquè hi ha tots els recursos a totes les instàncies internes. Quan diuen que passen set anys o vuit des dels fets, sí. Però sis passen dins els recursos interns, potser. Si mires el cas Otegi, t’adones que no és pas Estrasburg qui ha trigat més.

Com valoreu que els presos polítics hagin posat totes les esperances a Estrasburg?
—Les tenen i comprenc que les tinguin. Estrasburg és l’última instància i quan s’hagi acabat això, s’haurà acabat el bròquil. És lògic i humà, tant de bo tinguin sort.

Però és raonable?
—Hi ha elements i matèria per a presentar les demandes. Una altra cosa serà com les apreciarà el TEDH. No sóc capaç d’aventurar-me a dir-ne res. Però elements per a formular una bona demanda a Estrasburg, amb la lectura de la sentència i tal com ha anat tot el procés… De greuges, se’n poden presentar.

Us han contactat o demanat consell, els advocats de la defensa?
—Fins al punt de demanar consell, no. Però he tingut contactes amb alguns d’ells per donar-los alguna opinió.

Sobre algun element en concret?
—No, en general. Algunes preguntes que em feu ara, me les han fetes. Més per l’experiència processal que no pel fons. Ells ja poden veure el que hi ha i coneixen el conveni.

Volia acabar demanant-vos què us va cridar l’atenció de l’entrevista publicada a la jurista Neus Torbisco.
—Em va agradar l’anàlisi que feia, en general. No m’agrada ficar-me en el procés català, per una qüestió de nacionalitat. L’anàlisi, sense entrar en detalls sobre qui l’ha pifiada ni prendre posició, em sembla bona.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.