El compte enrere que va engegar la jutgessa d’Osca Rocío Pilar Vargas Magallón avança i, de les cinquanta-sis setmanes que va establir perquè el MNAC traslladés les pintures de Sixena a l’Aragó, ja n’han passades tres. El rellotge no s’atura, i el termini s’acabarà d’ací a un any, aproximadament. La direcció del museu ja ha dit i ha repetit que té la voluntat de complir la sentència ferma del Tribunal Suprem, d’ara fa un any, que el condemna a traslladar les pintures, però també ha advertit, amb el suport de nombrosos informes tècnics dels màxims experts mundials en la matèria, que no sap com fer-ho sense malmetre-les. I fins i tot ha dit a la jutgessa que ja li sembla bé que, “des d’ara mateix”, se n’encarreguin el govern de l’Aragó o l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, si saben com fer-ho. Però la part aragonesa no gosa; no ha recollit el guant del MNAC i es dedica a repetir que ho farà “en cas d’incompliment” dels terminis per part del museu català.

És el cas del president de l’Aragó, Jorge Azcón, que ho va manifestar la setmana passada durant el seu discurs d’investidura i poc abans de ser proclamat en el càrrec amb els vots del PP i de Vox. “Continuen qüestionant la legitimitat de les sentències, un estratagema que no els donarà resultat”, deia sobre els recursos del MNAC contra l’execució forçosa de la sentència. “La providència de la jutgessa, a més, faculta el govern de l’Aragó a dur a terme aquestes tasques en cas que el MNAC no les executi, i no dubtarem a dur-les a terme amb els millors equips tècnics.”

Azcón diu que “no dubtaran” a fer-se càrrec del trasllat de les pintures, però no pas ara, sinó en el cas que el MNAC no complís els terminis imposats. També en va parlar el director general de Cultura aragonès, Pedro Olloqui, quan li van demanar per l’oferiment del MNAC de cedir-los l’execució del trasllat de les pintures. I també es va limitar a dir: “Estem absolutament preparats, en cas que les institucions catalanes i el museu incompleixin els compromisos que els exigeix la llei, per a l’execució subsidiària a què ens han habilitat els tribunals de justícia. No tenim cap temor a acomplir aquestes tasques. En cas que s’incompleixi la primera fase del cronograma, executarem els processos de licitació necessaris.”

Els responsables del govern de l’Aragó carreguen políticament els discursos en què denuncien els suposats impediments i demores al trasllat de les pintures quan es refereixen als arguments tècnics que exposa el MNAC per a advertir la jutgessa del perill de destrucció d’un patrimoni protegit amb la màxima qualificació d’acord amb la llei de patrimoni històric espanyola. I repeteixen que la sala capitular del monestir de Vilanova de Sixena està preparada perquè s’hi instal·lin les pintures, i que els seus tècnics són els més qualificats per a preservar-les. Però quan es tracta d’assumir el risc del desmuntatge i el trasllat, s’arronsen. Perquè saben que pot implicar també d’assumir la responsabilitat de destruir un patrimoni de valor incalculable.

Així ho deia la jutgessa, quan imposava el calendari de cinquanta-sis setmanes: “L’incompliment del calendari fixat, fins i tot parcial i referit a qualsevol de les seves fases, habilitarà la part executant (el govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena) perquè insti i dugui a terme l’execució sota la seva responsabilitat.” I aquesta part és important, perquè la jutgessa, conscient del risc d’incórrer fins i tot en un delicte de destrucció del patrimoni, assenyala que “cal que es dugui a terme amb la màxima prudència, cautela i diligència”.

El MNAC va presentar un recurs de reposició contra la decisió de la jutgessa d’imposar aquest calendari, bo i sabent que això en cap cas no atura el compte enrere. El recurs, que encara no ha estat resolt, fa diverses objeccions a la jutgessa i a la seva manera d’imposar un termini d’execució com aquest sense ni tan sols haver analitzat l’abundant documentació tècnica que desaconsella el trasllat de les pintures pel risc de malmetre-les, i que no hagi determinat de crear una comissió d’experts que vetlli per la preservació d’aquest patrimoni durant tota la fase de trasllat. En el mateix recurs, el museu manifesta la disposició a cedir l’execució immediatament a l’Aragó i, en tot cas, referma la voluntat de dur a terme l’execució tal com l’hi obliga la sentència. No se’n desentén, però ho vol fer amb totes les prevencions necessàries.

Això situa el MNAC de ple en la segona fase d’un calendari d’execució de set fases. És la fase d’avaluació de riscs, que, segons la jutgessa (que diu que la primera fase, de diagnòstic de les pintures, ja s’ha realitzat) hauria d’estar enllestida d’ací a quatre setmanes, i no pas sis, com fixava el MNAC, perquè considera que la valoració del lloc on es faria la instal·lació, la sala capitular, ja s’entén que l’ha feta el govern d’Aragó. El MNAC ho qüestiona en el seu recurs, i aviat presentarà un nou escrit a la jutgessa informant-la de l’estat de l’avaluació de riscs, tot insistint que sí que han de poder avaluar el risc de la instal·lació de les pintures al monestir, perquè això condiciona absolutament la manera com s’hauran de desmuntar, en desenes de fragments, de la sala 16 del museu on actualment són exposades.

El museu no se’n desentén, doncs, i continua, pas a pas, discutint els inconvenients de cadascuna de les fases d’aquest trasllat, que són totes d’una gran complexitat. Sembla evident que la jutgessa vol desempallegar-se de la responsabilitat sobre una eventual destrucció de les pintures, perquè ha indicat clarament que aquesta responsabilitat la tindrà la part que finalment s’encarregui del trasllat. Vet aquí el motiu de la prudència de l’Aragó, malgrat la grandiloqüència dels discursos d’Azcón. Però la jutgessa també haurà de dir en quin moment considerarà que el MNAC haurà incomplert el calendari. Serà aleshores quan tant Azcón com Olloqui no tindran cap excusa per a no assumir aquesta responsabilitat.