És, potser, la frase més coneguda de la història de les idees polítiques: “Un fantasma recorre Europa, el fantasma del comunisme.” La frase encapçala el Manifest del Partit Comunista, redactat per Marx i Engels entre el desembre del 1847 i el gener del 1848, i publicat a Londres en alemany unes setmanes abans que esclatassen les revolucions del 1848. En l’original, “Ein Gespenst geht um in Europa – das Gespenst des Kommunismus”, hi figura un verb, umgehen, que no és neutre, car és el verb que la llengua alemanya reserva per a fantasmes que ronden i pul·lulen, i que a casa nostra traduiríem segurament d’una manera més adequada com ‘voltar’ o ‘rondar’.

Marx i Engels van escriure el venerable manifest per encàrrec de la Lliga dels Comunistes, una petita organització d’obrers radicals exiliats, sobretot artesans alemanys, amb seu a Londres. El text volia ser, alhora, programa polític i declaració d’existència –i això darrer és molt important. Volien dir al món què eren i què volien, perquè fins aquell moment el comunisme era una etiqueta vaga, poc coneguda i pitjor entesa, que els seus enemics feien servir per espantar, sense un contingut definit. La continuació de la frase ho deixa ben clar: “Totes les potències de la vella Europa s’han aliat en una santa croada contra aquest fantasma: el papa i el tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys.” És el retrat exacte de l’Europa de la Restauració, la del Congrés de Viena, encara dominada per la Santa Aliança i a punt d’ensorrar-se aquell mateix febrer a París, a Viena, a Berlín, a Milà.

La jugada retòrica –i bona part de l’èxit de la frase ve d’ací– era genial. Els qui ho han estudiat expliquen que la metàfora del fantasma no se la inventà pas Marx: ja circulava entre els conservadors, que descrivien el comunisme com una amenaça espectral, indefinida, que rondava pels palaus europeus. El llibre de Lorenz von Stein El socialisme i el comunisme a la França contemporània (1842) –molt llegit per Marx– presentava el moviment com una presència fantasmal i inquietant. Marx, doncs, agafà l’arma dels seus enemics i la girà contra ells: sí, hi ha un fantasma, i som nosaltres. I ara us explicarem exactament què som i què farem. Tot el manifest, en certa manera, és una operació d’exorcisme invertit: convertir l’espectre vague en un programa polític concret, donar cos a allò que els reaccionaris únicament podien imaginar com una ombra.

Han passat prop de dos segles d’aquell moment i el vell fantasma de Marx i Engels és poc visible i operatiu –amb el permís del senyor Derrida i la seua hauntologia. En canvi, tal com s’ha tornat a demostrar en les eleccions al Regne Unit, el papa i el tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys -els seus equivalents actuals, ja s’entén– tenen un altre fantasma rondant pel continent, viu i ben viu: el secessionisme, l’ànsia de llibertat de les nacions, la independència.

Ahir, Escòcia va renovar la seua aposta per la independència i, en un moment decisiu de la història d’aquella nació, el Plaid Cymru va aconseguir de guanyar les eleccions al País de Gal·les, i els independentistes formaran govern per primer volta. Són dues notícies magnífiques, sensacionals, que serveixen per a recordar als anquilosats estats europeus que, per més que intenten d’impedir-ho –de qualsevol manera i amb totes les armes a les seues mans–, la independència no tan sols no és cap aspiració passada i antiga sinó que, per dir-ho en les paraules dels independentistes d’Hong Kong, és el moviment del nostre temps.

Perquè avui és Gal·les i Escòcia, sí. Però és també Irlanda, que ha elegit una presidenta absolutament decidida a fer la reunificació. I són les illes Fèroe un poc al nord i la Grenlàndia que ha saltat a la primera fila de la política internacional. I Flandes, fitant cara a cara Londres separada per pocs metres de mar. I és Catalunya i la resta dels Països Catalans. I són el País Basc amb majories absolutíssimes independentistes. I la Galícia emergent. I són els corsos desafiant França per tots els camins imaginables. I els bretons formant organitzacions que es reivindiquen per primera volta com a nació. I els alsacians que han votat per abandonar la regió on els volien encotillar i diluir. I són els tirolesos d’Itàlia acceptant els passaports que els austríacs els ofereixen. I…

De Brussel·les estant, mires en la direcció que mires, el fantasma que efectivament ronda per Europa avui és l’independentisme, l’aspiració que tenim milions d’europeus de ser nacionalment iguals i amb els mateixos drets que els altres, no pas ciutadans de segona d’un país que somiem i anhelem, sinó gent amb passaport propi i poder per a exercir-lo i compartir-lo en peu d’igualtat amb tots els altres.

I ja poden fer tant com vulguen per a frenar això. I, evidentment, hi haurà moments en què uns països seran més forts i uns altres serem més febles –hi ha valls i pics en qualsevol moviment nacional i en totes les etapes de la història. Però la consistència, any rere any i país rere país, de les reivindicacions independentistes és de tal volum que ningú no es pot enganyar: hi ha un fantasma que ronda per Europa i es diu secessió, es diu independència. Els escocesos i els gal·lesos, fa unes hores, ho han tornat a demostrar.