La pujada del preu del dièsel accelera un procés que havia començat fa pocs anys en alguns països amb dificultats de subministrament de combustibles. A l’Àfrica, el Llevant, el sud d’Àsia i l’Amèrica del Sud, milions de generadors dièsel proporcionen electricitat a gran part de la població, per manca d’una xarxa elèctrica fiable. També proporcionen energia a serveis fonamentals com ara hospitals, telecomunicacions i bombes d’aigua per a regadiu. Comparat amb Occident, als països menys desenvolupats la pujada del preu del dièsel hi té un impacte molt més gran sobre la vida de la gent. Sumat a l’extraordinari abaratiment de l’energia solar, arreu del món es produeix una revolució silenciosa amb la substitució d’aquests generadors per plaques solars, que proporcionen seguretat energètica, energia molt més barata i guanys destacables en la qualitat de vida. Si bé globalment el consum d’aquests generadors és només entre un 5% i un 10% del dièsel produït a tot el món, un percentatge petit en comparació amb l’ús en el transport, en alguns països arriben a consumir el 30% del dièsel. Així doncs, aquesta substitució té un impacte important sobre l’economia d’aquests indrets. A més, també dóna visibilitat a les energies renovables entre la població. Els experts indiquen que la popularització de l’energia solar potenciarà més canvis, com passà amb la telefonia mòbil allà on no hi havia una xarxa de telefonia fixa desenvolupada.

Al Líban el món rural encapçala l’adopció generalitzada de l’energia solar

Un dels exemples més importants en la substitució de generadors dièsel per plaques solars, amb grans implicacions sobre la població, el trobem al Llevant. El Líban és un estat fallit en molts aspectes d’ençà de la guerra civil que assolà el país entre el 1975 i el 1990. En l’àmbit energètic, això ha fet que no hi hagi una xarxa elèctrica fiable, amb zones del país on ni tan sols arriba. Això va fer que es creés un sistema energètic paral·lel basat en generadors de dièsel per a produir electricitat. No són tan sols generadors petits, sinó també grans generadors que donen serveis a edificis i cases en un radi de 200-300 metres. Més enllà d’aquesta distància, les pèrdues són tan grans que no surt a compte. Alguns poden arribar a consumir 100.000 litres de dièsel cada mes. Bona part de la població disposava fins ara de dues fonts d’electricitat. Per una banda, energia barata gràcies a la xarxa elèctrica de la companyia estatal Electricité du Liban (EDL), però que no és gens fiable, amb apagades contínues. Per una altra, l’electricitat generada pel generador dièsel de cada zona, molt més cara però fiable. És un sistema energètic dual completament normalitzat a la societat libanesa.

El servei proporcionat pels generadors és conegut per ishtirak, ‘subscripció’. El motiu d’aquest nom és que els usuaris no paguen pel consum de l’electricitat –no hi ha comptadors de llum–, sinó per la potència contractada. A l’estil de les tarifes planes d’internet, en què es paga per l’amplada de banda, no pels megabytes consumits. Justament aquest sistema de tarifa plana ha estat una de les claus per a decantar-se cap a l’energia solar. El Líban va tenir un col·lapse financer el 2019, que va impedir al govern de continuar subvencionant els combustibles a partir del 2021. Això, afegit a la dificultat de la companyia estatal EDL de cobrar les factures de la llum, va fer que les apagades a la xarxa general, comunes, augmentessin enormement. Per contra, la subscripció als generadors es basa en microxarxes, cosa que facilita el cobrament de les quotes, perquè és més inserit en el dia a dia dels les comunitats de veïns.

Quan es va acabar la subvenció dels combustibles al Líban, el preu de la subscripció mensual als generadors dièsel va pujar notablement i moltes famílies no la podien pagar. Però el fet de tenir una quota mensual fixa va facilitar la comparació directa amb el cost d’instal·lar plaques solars i el càlcul de temps per a amortitzar la inversió. Amb un cost d’uns cinquanta dòlars mensuals de subscripció als generadors, moltes entitats financeres van començar a prestar els diners per a comprar plaques solars. I van fer que la quota del préstec igualés a tot estirar l’import de la subscripció, en períodes màxims de dos anys. Al cap d’aquests dos anys, l’electricitat és de franc, tan sols amb un cost de manteniment mínim. Atès aquest benefici econòmic, a les zones rurals la població va començar ràpidament a abandonar les microxarxes de generadors dièsel, cosa que originà l’esfondrament financer d’aquest sistema. De seguida, a començament del 2022, hi hagué els primers tancaments de generadors. A cada baixa d’un client, el cost havia de ser assumit pels que hi restaven, als quals s’encaria encara més la subscripció: començava una espiral de la mort econòmica per als generadors.

Alguns propietaris de generadors van mirar d’adaptar-se a la nova realitat, centrant-se en els consumidors més grans durant les primeres hores del dia, el vespre i la nit, quan les plaques solars no oferien prou electricitat. Actualment, a les zones rurals els generadors dièsel pràcticament han desaparegut, substituïts per plaques solars. Tanmateix, no han desaparegut de tot el Líban. A les zones urbanes de la costa, molt poblades, es continuen expandint per cobrir l’augment de demanda energètica, especialment d’aire condicionat. El motiu d’aquesta dualitat és que a l’entorn rural de l’interior les famílies i les empreses tenen prou teulada o terrenys per a posar plaques que cobreixin les necessitats, tant si és el consum de les cases com el de les bombes d’aigua per a regar els conreus. En canvi, a les ciutats hi ha molta menys disponibilitat d’espai, amb teulades que no són prou grans per a cobrir el consum de tot un edifici, de manera que han de recórrer al dièsel. A més, a les ciutats els generadors són més rendibles econòmicament i poden oferir subscripcions més baixes, perquè hi ha molta més població vivint en el radi de 200-300 metres on poden oferir l’electricitat.

Hi ha un procés afegit: amb la popularització de l’energia solar, fins i tot a les zones rurals amb accés a la xarxa elèctrica estatal, molta gent s’ha estimat més desconnectar-se’n, cosa que posa en qüestió la viabilitat d’un sistema energètic centralitzat enfront de microxarxes solars i instal·lacions individuals. Tot plegat, fa que del Líban es puguin extreure unes quantes lliçons. Per una banda, que la subvenció estatal dels combustibles (l’opció seguida per governs com l’espanyol en l’actual crisi energètica) retarda l’adopció de les energies renovables. Per una altra, que les zones rurals són les que es poden beneficiar més de l’adopció de l’energia solar, fet que contrasta amb països com el nostre, on aquestes zones són les que més s’han oposat fins ara a les renovables. I fins i tot qüestiona econòmicament la necessitat de tenir una xarxa elèctrica general per a tot un país.

A l’Àfrica les torres de telecomunicacions abandonen els generadors dièsel

Sovint, per mostrar la disrupció d’una tecnologia nova en la vida d’una societat, es posa d’exemple la irrupció de la telefonia mòbil a l’Àfrica subsahariana. Fins aleshores, la gran majoria de població no tenia accés a la telefonia, perquè no li arribava la xarxa fixa ni era viable de construir-la. En canvi, sí que fou possible de construir torres de telefonia mòbil que feien arribar el telèfon per primera vegada a àmplies zones. A més, amb l’arribada dels mòbils, no solament es van utilitzar per parlar per telèfon, sinó que es van desenvolupar més serveis al voltant. Avui dia a moltes parts de l’Àfrica els mòbils funcionen com a sistema de pagament o d’obtenció de microcrèdits, per la manca d’un sistema financer a l’estil occidental. Molts negocis s’han desenvolupat entorn d’aquest sistema de pagament i depenen completament dels mòbils. La sanitat i l’educació també necessiten la telefonia mòbil.

Avui dia a l’Àfrica hi ha unes 500.000 torres de telefonia que són fonamentals per a la població i l’economia. La gran majoria obtenen l’energia de generadors dièsel, que arriben a representar el 60% del cost d’operació. Com el cas del Líban, a moltes parts del continent no hi ha xarxa elèctrica general amb una energia més barata, com sí que passa a Occident. D’ençà que començà la guerra de l’Iran, el cost de mantenir en funcionament les torres de telecomunicacions a l’Àfrica ha pujat notablement. Molts països africans depenen completament de la importació de combustibles i la situació actual ha complicat fins i tot l’obtenció de dièsel per a mantenir actives les torres de telefonia, amb una gran volatilitat del subministrament.

Tot plegat fa que moltes companyies de telecomunicacions africanes substitueixin les torres existents, o en construeixin de noves, amb un sistema híbrid basat en plaques solars, bateries i generadors dièsel com a opció d’emergència. Això passa sobretot a les zones rurals, on no hi ha xarxa elèctrica i és molt costós de fer-la arribar en el futur. Tanmateix, els generadors dièsel d’emergència continuen necessitant combustible, que ha de ser transportat en camions fins a les torres i amb dipòsits que s’han d’omplir manualment. Per això algunes empreses de telecomunicacions tenen l’objectiu que les torres només funcionin amb plaques solars i bateries, prescindint completament dels generadors. Al sud-est asiàtic, a països com Indonèsia –greument afectats pel tancament de l’estret d’Ormuz–, la situació és molt semblant. Les companyies de telecomunicacions també han començat a adoptar sistemes amb plaques solars i bateries.

A més, el fet de subministrar amb energia solar les torres de telecomunicacions no ha aportat tan sols un benefici econòmic. Ara el servei és millor, perquè els generadors dièsel s’espatllen molt més sovint i tenen talls de subministrament de combustible periòdicament, cosa que afecta greument les transaccions econòmiques i les comunicacions d’emergència de poblacions senceres. Les noves torres donen un servei més fiable, com han començat a confirmar comunitats rurals de països com ara Kènia, on ara tenen més bon accés a la banca mòbil, l’educació i la sanitat. Per una altra banda, l’associació internacional de telefonia mòbil GSMA assenyala que els sistemes renovables permeten una expansió més ràpida i barata de noves torres de telecomunicacions a tota l’Àfrica, on un 65% de la població que es podria beneficiar d’internet encara no la pot rebre al mòbil.

L’Àfrica mostra que la substitució de generadors dièsel per plaques solars i bateries no és solament una qüestió econòmica, d’abaratiment de costs, sinó que les renovables permeten de millorar serveis bàsics per a la població i expandir-ne l’ús, cosa que hi millora notablement la qualitat de vida.

L’Amazones també abandona els generadors dièsel

El Brasil també és una de les zones on té més impacte la pujada del preu del dièsel i els problemes de subministrament de combustible. Així mateix, és un exemple de la millora que implica la substitució dels generadors dièsel per plaques solars i bateries. A l’Amazones hi ha moltes comunitats remotes on no arriben ni les carreteres ni la xarxa elèctrica. Depenen completament de generadors, que obtenen el dièsel a través dels rius amb embarcacions. Hi ha milers de generadors i unes 160 plantes elèctriques que depenen d’aquest subministrament de dièsel. El govern brasiler gasta 2.000 milions d’euros anuals a subvencionar aquest sistema.

Tanmateix, moltes comunitats han començat a adoptar plaques solars i bateries de liti per substituir els generadors, gràcies a la baixada del cost de la tecnologia renovable, a plans governamentals i a programes filantròpics. La millora obtinguda, com en el cas africà, no és únicament l’estalvi econòmic. Ara aquestes comunitats tenen electricitat tot el dia, sense el soroll, el fum ni la pudor propis dels generadors. També com en el cas africà, algunes iniciatives han optat per la hibridació, afegint plaques solars i bateries a centrals elèctriques dièsel ja existents. Alguns d’aquests projectes no són pas menors: la xinesa Huawei subministrarà 122 MWh de bateries estacionàries per a un dels projectes d’hibridació a l’interior de l’Amazones, a una població de 74.000 habitants.

Es calcula que 1,2 milions de persones viuen dins la selva brasilera en petites comunitats indígenes i de ribera, separades de les poblacions que hi ha a l’Amazones. Fins ara, empraven generadors dièsel durant unes quantes hores del dia, atesa la dificultat per a aconseguir gasoli, més enllà del preu. El govern ha començat a proporcionar-los kits solars amb bateries, però tan sols permeten de cobrir la il·luminació i no pas la refrigeració, una de les principals necessitats. Sense neveres, depenen d’aconseguir gel, cosa que és molt cara. Algunes comunitats han pogut construir microxarxes amb plaques solars i bateries, i així garanteixen el funcionament de neveres per conservar aliments. Així mateix, han permès el pagament amb targeta de crèdit, perquè ara també poden disposar de connexió d’internet per satèl·lit amb antenes de Starlink, cosa que fa créixer el turisme i beneficia l’economia local.

Hi ha més comunitats que han emprat les microxarxes solars amb bateries per fabricar gel directament, clau per als pescadors de la zona, que no s’han de desplaçar a les poblacions de la vora per comprar-lo, i perdre’n bona part en tornant, pel desgel. En unes altres comunitats les microxarxes renovables donen servei a escoles, centres mèdics i sistemes d’aigua potable. Amb tot plegat, el cas brasiler mostra que la substitució de generadors dièsel per energia solar amb bateries augmenta la qualitat de vida de comunitats senceres, en millora l’economia i permet d’oferir més bons serveis a la població. Una veritable revolució per a les poblacions afectades.