La història interminable de qui la té més llarga

  • La història de la humanitat és el resultat d’una interminable concatenació de guerres de naps, disputades en lligues i lliguetes de totes les categories

Marta Rojals
20.11.2023 - 21:40
Actualització: 20.11.2023 - 23:06
VilaWeb
(Imatge de Freepik)

En aquest país nostre hi ha un alcalde que està més cofoi que d’altres: la seua ciutat té, segons diu, “el millor arbre de Nadal de Catalunya, d’Espanya, d’Europa i del món”. Però, per damunt de tot, un arbre que supera de tres metres el propi d’un batlle gallec famós per la seua megalomania nadalenca. “Badalona tindrà l’arbre de Nadal més alt encara que hi hagi de pujar jo a sobre”, desafiava el badaloní, a la qual cosa el rival gallec li replicà que el seu faria mig metre més, i espera’t, que faria instal·lar no sé quants milions de llums més que l’any passat als seus dominis municipals: “Més que en cap altra ciutat del planeta.” Més, més, més. Si a l’escalada d’envits hi ha cap concurs de rots, no ha transcendit.

Aquesta guerra de naps és una versió de butxaca de tantes com es disputen al món per part d’homenets amb poder de tots els nivells. Encara ressona a les hemeroteques l’última entre els dos empresaris més omnipotents d’aquest temps, Elon Musk i Mark Zuckerberg, en què l’un va desafiar l’altre a esbatussar-se arran de no sé quin litigi sobre les respectives xarxes socials. El cas és que la notícia “tecnològica” del moment va ser el duel de missatges i imatges dels personatges fent el tifa, ara aixecant pesos a l’oficina, ara lluint abdominals després de practicar arts marcials. Pel que he pogut comprovar, la masclesfera encara espera que el cos a cos entre aquests dos mascles alfa sigui un dia realitat.

I ara digueu-me què hem fet, la resta del món, per haver d’aguantar això. En un univers paral·lel, les juguesques personals sobre qui la té més llarga no es mereixerien cap minut d’atenció mediàtica. Bàsicament perquè, al mateix univers, un adult a càrrec d’un consistori, d’una multinacional o d’un país sencer –poseu-hi els noms que vulgueu– prou es guardaria d’exhibir actituds més pròpies d’un pati d’escola que no pas d’una alta esfera de responsabilitat. Hom pot dir que una cosa no impedeix l’altra, però això no és llei per a tothom. En els hòmens de poder, les inclinacions infantívoles poden generar corrents de simpatia o d’aquiescència que contrasten amb la ira que desencadenen les dones en la mateixa situació. El privilegi de fer l’imbècil en públic sense comprometre la pròpia imatge només és a l’abast d’uns pocs, i solen pertànyer a la mateixa meitat de la població.

La història de la humanitat és el resultat d’una interminable concatenació de guerres de naps, disputades en lligues i lliguetes de totes les categories. Per tant, qui vulgui entendre una mica el món està condemnat a interessar-se per aquesta matèria primera que és l’ambició patriarcal. Ja sigui per condicionants biològics, culturals, o per una barreja de tot, l’evidència empírica ha demostrat que en entorns no competitius hòmens i dones responen de la mateixa manera, mentre que, si s’hi afegeix el factor de la competició, ells es mostren de llarg molt més motivats. Motivats a superar l’altre, a doblegar-lo; a la provocació del no hi ha collons, de l’aguanta’m el cubata; a treure la cinta mètrica i posar el piu sobre la taula.

Tot això estaria molt bé si no fos que no veiem mai cap notícia de senyors alcaldes, directius de multinacionals o presidents de potències mundials que reptin un altre per cap rècord de sostenibilitat, de benestar o de justícia social: això és demagògia, a qui se li acudeix, fa fins i tot vergonya d’escriure. En canvi, ens cap perfectament al cap que uns nanos entremaliats atrapats en cossos d’adults puguin arrasar territoris sencers amb els seus jocs imperialistes, o posar en risc milers de llocs de feina per un pica-paret amb el multimilionari rival, o sufragar amb diners públics la pròpia plusmarca personal en tires de leds de Nadal. Ens agradin o no, assumim aquestes pugnes hipermasculines com a inevitables, procedint a pessigar-nos la barbeta i analitzar la jugada des d’una lògica política, econòmica, comercial, però en cap cas la principal de totes: la testosterònica.

El món no s’arregla en un paper, i tampoc no ho intentarem ara, però pensant en la canalla que ho veu, potser és hora de revisar com acollim socialment i mediàtica els concursos de titoles, començant per les categories inferiors, les que es juguen a casa. Tenint en compte el paper de tants mitjans que han emblanquit el turbo-Nadal dels batlles i els han rigut les gràcies, cal aplaudir el periodisme que aborda els seus excessos de manera crítica i insubornable. Professionals que fan servir el reclam d’aquest parell de cantamanyanes per informar de l’impacte de la contaminació lumínica en aquestes dates, de l’alteració dels cicles nocturns en els arbres carregats de leds i del perjudici consegüent per a la fauna, sobretot la invertebrada –aquesta que hem après a estimar a força de trobar-la a faltar. Per tant, mentre uns avancen Nadal, uns altres avancem aquest desig de Cap d’Any: que per sobre de l’afany consumista, populista i malbaratador de dos batlles fanfarrons, a la pròxima acabi guanyant la bona informació.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any