El català a Wallapop, com al carrer

La plataforma de compra-venda de productes de segona mà Wallapop deu ser, després de les aplicacions de trobar parella, de les que posen en contacte més desconeguts en aquestes contrades. Als Països Catalans, els usuaris que hi han d’encetar conversa amb un particular solen actuar com ho farien al carrer, al gimnàs o a la comissaria de Via Laietana: la immensa majoria hi fan servir al castellà com a llengua no marcada, de qui vol anar per feina sense complicar-se la vida, i la immensa minoria hi empren el català com a llengua marcada, pel seu compte i risc, anant a buscar allò que no tenen.

Servidora, que sóc del segon grup, m’interessava l’altre dia per uns auriculars que s’oferien a Barcelona, i vaig demanar a la venedora una informació de servei: “Quant els dura la bateria?”. La usuària, de nom Maria, em respongué en castellà que no m’entenia, cosa que em va portar a aclarir-li la pregunta, no fos cas que aquest “els”, a la Catalunya de l’informe PISA, hagués esdevingut un parany insalvable: “Demanava quantes hores dura la bateria als auriculars”. Llavors la resposta també va ser més explícita, i us n’estalvio els errors de picatge: “Perdona, no sé quin idioma és, parles espanyol?”

Tant si la contestació era per ignorància com si era mofa –els indicis del perfil apunten tots a la segona–, a efectes pràctics el drama és el mateix. Amb aquest ànim vaig penjar la captura a la xarxa X, on els catalans d’expressió catalana ens hem acostumat a esbravar aquestes situacions, i puc dir que les respostes que ha generat fins ara han estat força interessants i reveladores. Incloses, per uns altres motius, les reaccions catalanòfobes, que també són informació, atès que qui tecleja des de l’estómac ens ofereix l’oportunitat única de deixar-se llegir el pensament –“coneix el teu enemic”, diu el tractat cèlebre–, en especial els infamats anònims, que, paradoxalment, són absolutament transparents. Tot això per a dir que la catalanofòbia directa és tan diàfana que poques voltes més s’hi pot fer.

Però l’hostilitat contra el català pot manifestar-se de moltes maneres, no cal ser cap ultra de camisa estripada. Per exemple, a la xarxa X em va cridar l’atenció les enormes, esforçades ganes que tenen molts catalans de convertir cada expressió catalanòfoba en una anècdota aïllada, aquesta necessitat de fer l’innocent davant de situacions com la plantejada, de trobar l’excusa a mida que ha de justificar l’abandonament d’una llengua que sempre resulta ser la mateixa. L’equip-Maria, en direm així, m’inquiria amb més o menys cordialitat en aquest sentit: com saps si aquesta persona no acaba d’arribar a Catalunya?; com saps que no és una immigrant que ja té prou desgràcia [perquè a sobre li parlis en català]? Com tens la mala educació d’escriure “quant dura”, “bateria” i “auriculars” a algú que t’expressa [en castellà] que no t’entén? I un apartat especial que ja hi entrarem: com goses etzibar aquesta llengua de rics i burgesos a algú de qui no saps res de la seua situació personal? Amb aquesta actitud, solien concloure, després us queixareu que ningú no vulgui aprendre el català. No sé que diguessin res de l’actitud de considerar que algú que ve de fora, pel sol fet de vindre de fora, és curt d’enteniment o un ignorant.

A la vida quotidiana, poques vegades tenim accés a la cadena de raonaments que porta els catalans a autocensurar-se l’idioma, senzillament en veiem l’efecte a la pràctica i l’endemà més. Coneix el teu enemic, feia la màxima, i coneix-te a tu mateix, continuava. I de “tu mateix”, entès aquí com la comunitat catalanoparlant, ens arriba aquesta lògica segons la qual, si som prou simpàtics, algú que no sap català es llevarà un dia i de cop i volta ja en sabrà, però que mentrestant li hem d’amagar la llengua per “educació”, per “respecte”, “soyez propres”. Doncs ja em diràs tu com s’obrarà el miracle. Perquè els nostres avis immigrants no el van aprendre anant a l’escola oficial d’idiomes després de la fàbrica. L’única cosa que va passar és que un poble malvat va tindre la gosadia de compartir-hi llengua i cultura sense tanta simpatia ni tanta filosofia –i sense l’amenaça de les armes, no com altres.

Em deixava per al final el clàssic dels catalans rics que explotem pobres i migrants i que a sobre els sotmetem al català, quanta maldat. Perquè no pocs dels meus interlocutors a X van fer el salt d’uns auriculars amb Bluetooth a aquest conte de terror, i encara és prou com no van evocar el passat esclavista del país. Doncs mirin, ja n’hi ha prou d’aquesta cantarella, comprin-se un calendari, posin-se al dia, perquè avui, als Països Catalans del sud, l’idioma d’explotació de migrants i pobres és aclaparadorament el castellà. Tant si els amos són catalanòfons o hispanòfons, tant si els esclaus no entenen als uns ni als altres, la llengua vehicular amb què els sotmeten a les ordres, la que compten que obeiran amb més diligència, sense perdre cap minut de les hores que els malpaguen, és el castellà. Perquè al final només són mà d’obra barata, i a la mà d’obra barata no se la pot distreure de ser explotada, que ens ha de pagar les pensions.

Mireu si van donar de si un parell de frases en una plataforma d’articles de segona mà. Un indret virtual on servidora hi he fet tractes amb conciutadans de tot origen sense amagar-los la llengua, com si fos una castellanoparlant de pro. Com hauria pogut saber, d’una altra manera, que la teníem en comú amb una tal venedora de Rússia, un comprador de Mauritània, una compradora de Nova Zelanda (!), cadascun amb el seu nivell?; com hauria pogut saber, si no, que aquell interessat en tal producte meu era una persona gran a qui la dictadura va fer analfabet en la seua llengua?; com hauria pogut endevinar que aquell català pengim-penjam provenia d’una noia escolaritzada aquí, i per tant víctima sense saber-ho de la persecució d’un parlar a través dels temps? I és clar que la catalanofòbia s’amaga a tot arreu, però que poques que resulten en total les males experiències, i que bones són les bones si les provoquem. A les plataformes, com al carrer, un “Bon dia” d’entrada, i tot s’engega.

PS: M’arriba per l’orellera que a Wallapop ja treballen “per llençar [sic] la millor versió possible en català”. Anoteu la data de la nova: gener del 2024. Això mateix van dir el juny del 2022 i també era la idea el 2016. Restem a l’espera de si la tercera és la bona, i aleshores ja ho celebrarem. Que als catalans hi ha una cosa que ens perd més que l’estètica, i són les promeses. No cal que en posem exemples.