27.04.2024 - 21:40
|
Actualització: 28.04.2024 - 08:06
El centre de València es va omplir ahir de gent de tot pelatge i condició, unida per la reivindicació comuna del País Valencià. Per la reivindicació, veges per a on!, del País Valencià contra les institucions nascudes de l’onada catalanista dels anys seixanta i setanta del segle passat, però ocupades avui pel nacionalisme espanyol més ranci i destructiu.
En les eleccions de l’any passat, el Partit Popular i Vox van aconseguir el 48% dels vots i la possibilitat de governar de manera absoluta en totes les grans institucions valencianes. És ben curiós que quan el catalanisme guanya, en qualsevol territori, de seguida se’n qüestiona el tant per cent, però ningú no sembla preocupar-se’n quan guanya l’espanyolisme ultra. Qüestionar, ni que siga simètricament, que tinguen dret de fer una política tan destructiva i destralera com la que apliquen.
El PP i Vox no tenen la majoria al País Valencià, ni la política, ni encara menys la social, tal com es va veure ahir en una manifestació que va superar àmpliament les expectatives i va ser la més multitudinària d’aquests darrers anys. La democràcia funciona així. El 48% dels vots pot donar el poder absolut per a fer i desfer contra el 52% contrari. Però la democràcia també és la reacció al carrer.
La manifestació, i l’acte del matí al teatre Olympia, van ser, ahir, dos actes notables d’afirmació nacional i democràtica –que, per si algú encara no ho sap, al País Valencià són el mateix. Dos actes de resistència en un moment molt difícil, en què el PP i Vox fan servir la seua majoria absoluta en escons per enderrocar les poquetes coses favorables al país que havia aconseguit de fer el govern del Botànic i per imposar una agenda furibundament espanyola. Per això cal remarcar-ho. Cal remarcar que, en resposta, desenes de milers de valencians es van llançar al carrer a dir prou.
Una nació és la seua gent. I una nació creix, resisteix, batega, es commou i lluita en la mesura en què, un per un, ho fan els seus components, la seua gent. Entre les fotografies que va fer ahir per a VilaWeb Andreu Esteban n’hi ha una que m’ha colpit i que acompanya aquest article. S’hi veu, davant un grup de policies, un home de cabells blancs amb la jaqueta treta mentre sosté orgullosament una estelada en què ha pintat amb un esprai la frase “X Guillem”. Guillem és Guillem Agulló, és clar. I crec que seria difícil retratar més bé i de manera més adequada la tenacitat, la valentia i la persistència dels valencianistes, dels catalanistes valencians.
Contra tot i contra tots. I en tot temps. Un paper oficial de l’estat espanyol del 1979, una macroenquesta, explicava que el País Valencià era el segon territori amb més percentatge d’independentistes, el 14%, i superava de llarg el Principat –on era del 8%– i Navarra –el 9%. Només el País Basc, amb un 30%, superava el País Valencià. Era el temps en què, com recorda Montxo V. Sempere, Adolfo Suárez deia que el País Valencià era “el drac adormit que no se sap mai quan es despertarà”. Aquell 1979 venia de l’agitació catalanista encetada per Joan Fuster i acceptada per tota l’oposició al règim –fins i tot els qui després es tornarien blavers. I de l’èxit al País Valencià del Congrés de Cultura Catalana. Si el Regne de València va ser, històricament, l’obra magna de la catalanitat, la Generalitat Valenciana és l’obra més decisiva aconseguida pel catalanisme valencià contemporani –que per això, per catalanistes, se la van inventar com a “Generalitat” i no com a cap altra cosa.
Després van arribar dècades d’una violència extrema, inenarrable per a qui no la va viure. Amb morts –Guillem, però també Miquel Grau. Amb bombes que volien matar –Fuster, Sanchis Guarner i tants més. Amb agressions constants i censura i amenaces. I amb renúncies –al País Valencià, el PSOE local va jugar ja fa dècades a això que ara juga més clarament que mai en aquesta campanya electoral (i això és un avís) el PSC.
Sempre hi ha una raó perquè passen les coses. Per a Espanya, ho he explicat unes quantes voltes a partir d’un més que sospitós paper originat al Pentàgon, el País Valencià és una qüestió, per catalana, de vida o mort. I s’hi han abocat i s’hi aboquen encara. Però davant han tingut, tenen i tindran sempre aquesta gent que ahir era al carrer. Multitudinàriament. La gent que fa el País Valencià. La gent cap a qui tota la nació hauria de girar els ulls avui per veure’ls magnífics en la seua tenacitat, dignes en el seu orgull, solemnes en el compromís amb aquella pàtria que reclamava Estellés, no solament lliure, sinó lluminosa i alta.
PS1. Ahir la Generalitat de Catalunya va anunciar que, d’acord amb la família, custodiaria temporalment el premi Guillem Agulló, que va ser instituït per les Corts Valencianes i que enguany ha estat censurat pel nou govern. És una decisió molt encertada, que cal aplaudir. El compromís obert, valent i sense vergonya de les institucions del Principat amb la resta dels Països Catalans que aquest gest demostra és essencial per a avançar i s’ha trobat a faltar molt durant dècades.
PS2. La publicació ahir de la primera enquesta diària de VilaWeb sobre les eleccions a Catalunya va tenir un impacte notable. Avui a les nou del matí podreu veure l’enquesta que es va fer ahir i sobre la qual sura aquest espectacle lacrimogen organitzat a Madrid pel PSC. Recorde que aquestes enquestes ens diuen què hauria passat, per exemple, si la votació hagués estat ahir. Però la campanya fins el 12 de maig serà decisiva i el resultat no es pot saber fins aquella nit. Tanmateix, una eina tan valuosa com aquest tracking electoral que VilaWeb ofereix per primera vegada als lectors ajuda, i molt, a entendre les dinàmiques de la campanya i les tendències que es van apuntant.
