Salvador Illa, constructor de presons

Si escrivim “Lledoners”, “Puig de les Basses” i “Mas d’Enric”, els presos polítics ens diran que aquestes són les presons on van estar tancats. Però si ho demanen a Salvador Illa, candidat del PSC a les eleccions catalanes del 12 de maig, ens dirà que aquestes són les presons que ell va construir. Efectivament, Salvador Illa, afeccionat del RCD Espanyol, cristià que visita el Papa, l’home que recorda amb afecte el seu pas per l’exèrcit espanyol, fou el director general d’Infrastructures que va supervisar la construcció de totes tres presons, el perico que construeix la gàbia, i que a hores d’ara és l’home més destacat en les enquestes, i que té una biografia política que es pot definir, si més no, de complicada, tensa, embolicada; dels seus convulsos inicis de batlle de la Roca del Vallès, fins al seu pas pel Ministeri de Sanitat espanyol que ara la justícia investiga.

Salvador Illa forma part de la maquinària espanyolista del PSC, els capitans que s’han apropiat el partit, buit ja d’uns catalanistes que el van acabar abandonant. I ningú com ell, poderós ex-secretari d’Organització, per a saber aquesta dinàmica, que va viure intensament com a batlle de la Roca del Vallès durant una dècada que es pot resumir amb una paraula (“convulsió”) o amb un paràgraf:

El mandat d’Illa van començar el 1995 i va acabar el 2005, durant el qual li van presentar sis querelles per irregularitats, una moció de censura que el va fer fora uns quants mesos, li van retirar el sou durant un temps, el TSJC el va obligar a convocar el ple que es negava a convocar (la moció triomfadora que va durar uns quants mesos), hi va haver insults constants, bèsties i cruels entre els regidors i l’oposició, i un batlle, Salvador Illa, que va arribar a ser-ho en un poble tremendament dividit (la batllia es guanyava per pocs vots), poble que fa frontera entre la gran Barcelona i la Catalunya interior, els dos mons que xoquen (com xoquen els capitans del PSC de l’àrea metropolitana, i la Catalunya interior del PSC catalanista). Per acabar-ho d’adobar, Illa va accedir al càrrec perquè el batlle guanyador va morir de sobte per un atac de cor (“Romà Planas, un català de l’exili, on va passar fam i fred”), i el càrrec li va arribar de sobte a un joveníssim i inexpert Salvador Illa de vint-i-nou anys. Allò era una guerra, i ell, un marrec. Un marrec que va tenir per mentor Joan Roca, un home que va ser batlle primer del PSC, després de CiU. Allò era una guerra, i ell, un aprenent.

Al cap de deu anys, Illa se’n va acabar anant cremat, mossegant, i a mig mandat. De llegat deixava la Roca Village (més de quatre milions de visitants al complex de botigues als afores del municipi, pocs dels quals entren al poble), centres de salut, la biblioteca i la requalificació sospitosa d’uns terrenys que van anar a parar al pare d’un regidor d’un Illa que va sortir disparat cap a la Direcció General de Gestió d’Infrastructures del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, en què s’estaria dels trenta-nou anys als quaranta-quatre.

Si el seu pas per la Roca es podia resumir en un paràgraf, el seu pas per Infrastructures es pot resumir en tres línies, i una reflexió. Les tres línies són aquest decret del DOGC:

“Article únic
El senyor Salvador Illa i Roca cessa, a petició pròpia, com a director general de Gestió d’Infraestructures del Departament de Justícia, amb efectes del dia 30 d’abril de 2009, i se li agraeixen els serveis prestats. Barcelona, 28 d’abril de 2009. José Montilla i Aguilera. President de la Generalitat de Catalunya. Montserrat Tura i Camafreita. Consellera de Justícia.”

Illa es passa quatre anys al càrrec, durant els quals es construeixen les presons, i tres dies abans, tres, no s’inauguri un dels grans projectes estrella del seu mandat, la Ciutat de la Justícia (inaugurada el 2 de maig de 2009) plega a petició pròpia? Anys per a un projecte estrella i no t’esperes a posar-te la medalla? “Ni de conya”, em comenta un ex-conseller del PSC. “Això va ser el govern, que el va fer plegar. Ja t’ho dic jo. No em facis dir per què, perquè no sé si va ser el sobrecost que diuen que hi va haver, desavinences polítiques amb la Tura, o ben bé què, però, a Illa, el van fer caure, ja t’ho dic jo.”

Salvador Illa, fill de Josep Illa (treballador de la fàbrica Tèxtils i Brodats) i Maria Roca (mestressa de casa), alumne dels Escolapis, creient de petit i fins ara (fa poc va visitar el Papa), llicenciat en filosofia, màster en economia i direcció d’empreses a IESE, candidat bàsicament castellanoparlant als mítings i persona que recorda amb afecte la mili (“No em va desagradar, l’exèrcit és un món ordenat. I vaig tenir un capità del qual vaig aprendre molt”), el senyor Illa abans d’entrar en política es va dedicar quatre anys a fer de comercial en una empresa de plàstics i va viatjar per Europa i els Estats Units.

Dècades després, el llicenciat en filosofia va ser el ministre de Sanitat espanyol durant la covid-19, l’home que va centralitzar les compres del material, per desesperació de Quim Torra i més presidents, que veien com la rapidesa requerida era alentida en el coll d’ampolla de Madrid. Una gestió, la d’Illa, que no solament és investigada ara a l’estat espanyol (hi ha trames corruptes que feien negoci amb la compra del material), sinó que la fiscalia europea mateixa investiga ara la seva gestió de ministre. Ministre que va ser fins que Ferraz va enviar-lo a recuperar Catalunya.

Ara va primer a les enquestes, i l’home reclama tot ofès un cordó sanitari amb la ultradreta. Anys enrere, en canvi, el PSC compartia manifestacions amb la ultradreta i Societat Civil Catalana. I qui enviaven a la manifestació? Salvador Illa, l’home que per carta animava els militants a fer igual, juntament amb Celestino Corbacho, Josep Borrell, i David Pérez. Illa, per acabar, va tenir una filla amb el primer matrimoni, i ara té una segona parella, Marta Estruch Macias, que treballa a la Nestlé, i que es pot convertir, segons com vagin les coses, en la primera dama més desconeguda de totes les dames que es fan i es desfan.

Segons la fitxa del Parlament, Salvador Illa té el 50% de la propietat d’una casa de 217.042 euros,  un garatge de 6.108 euros , 12.995 euros en comptes corrents, 48.341 en plans de persions i assimilitas, un Volskwagen Golf, i un préstec hipotecari de .6.611 euros