Ser mare o no, una decisió que encara no és lliure

  • Com va dir una sàvia, no volien ser mares, si de cas volien ser pares. I davant de la impossibilitat de canviar-se els papers, té: les estadístiques canten

Marta Rojals
01.04.2024 - 21:40
Actualització: 02.04.2024 - 09:44
VilaWeb
Fotografia: Ron Lach / Pexels.

Un debat calent i recurrent a la catalanosfera és que les famílies catalanes no tenen fills. I més concretament, que no en tenen les que podrien transmetre la llengua a les pròximes generacions, com si avui portar catalanoparlants al món fos cap garantia que u) es mantindran igual de catalanoparlants en les seues relacions, i dos) transmetran la llengua a la descendència que tindran amb qui probablement s’hauran conegut en castellà, amb independència de la llengua mamada a les respectives cases. O sigui que, per aquesta banda, no hi ha debat. I si n’hi ha, el deixarem per a un altre dia.

El fet que sí que és indiscutible és l’increment de famílies catalanes que no tenen canalla, sigui perquè no han pogut o perquè no han volgut. Un model creixent en molts països occidentals i que els anglesos, que tenen abreviatures per a tot, han batejat com a DINK, per les sigles en anglès de “dos salaris, cap fill”. Per a la policia de la natalitat, abans de pronunciar cap judici és molt important que sàpiguen si aquestes famílies són DINK per gust o contra la pròpia voluntat. Si són de les primeres, se’ls farà saber que els fills són el millor que et pot passar a la vida, i que, sense, una persona no pot ser mai completa; ara bé, si són de les segones, les que malgrat voler no han pogut, pobretes, els explicaran que la felicitat no depèn de tindre descendents, estaríem arreglats, i que hom pot assolir una vida perfectament plena sense necessitat de portar ningú més a un planeta de vuit mil milions d’habitants.

Entre això i allò, hem arribat al punt que les famílies sense fills ja representen al nostre país un 15% del total i pujant. Les dones que van néixer la dècada dels 70 són les pioneres de la tendència: una quarta part no en tenen ni en tindran, una de cada quatre (!). No és casualitat que es tracti de la primera generació de catalanes que va accedir en massa a l’educació superior, la majoria les primeres de l’arbre genealògic de sa casa, i que arribades a l’edat de fer un pensament es van trobar amb una carrera professional per defensar i molt de guanyat per perdre. Per tant, parlem de les primeres generacions de dones emancipades que han tingut el privilegi de triar si volien tindre canalla, soles o acompanyades si era el cas. I moltes, mirant enrere a les predecessores i fent-se el càrrec del privilegi, van decidir de triar que no. Ara bé: que aquella decisió fos del tot lliure per a totes, són figues d’un altre paner.

Per a moltes d’aquelles pioneres, no sabrem mai quantes, la tria estava trucada: a l’altre platet de la seua decisió meditada hi havia una societat que continuava estructurada al voltant d’un “cap de família” amo del seu temps i d’una subordinada renunciant al ple desenvolupament professional per dedicar-se a pujar-li els hereus. Una societat no gaire diferent de la d’ara, que, en paraules de la sociòloga Marina Subirats, “ha delegat en les dones tot el que té a veure amb el món reproductiu i que no està organitzada per ajudar-les. Que no ha assumit que portar fills al món porta molta feina, i que l’ha de fer algú, i que ha de tenir temps per a fer-la”. En efecte, aquelles universitàries emancipades havien fet el gran pas, però ningú més no l’havia fet al seu voltant. Com va dir una sàvia, no volien ser mares, si de cas volien ser pares. I davant de la impossibilitat de canviar-se els papers, té: les estadístiques canten.

I res, que han passat els anys, i aquelles dones en edat reproductiva ja han deixat pas a les següents. Per sort per a l’espècie, el sistema és savi i cada vegada que les senyores s’aparten del mandat bíblic de la maternitat, sorgeix una energia contrària que les empeny a tornar a la llar amb gust i ganes, que sempre resulta menys polèmic que obligar-les. Amb un mercat laboral que no ha deixat de resistir-se a la igualtat d’oportunitats, amb els salaris congelats des de fa vint anys, anquilosat en el presentisme i la inflexibilitat horària, quina dona no sucumbiria a buscar la satisfacció vital i la realització personal per altres viaranys, posem-hi en el valor segur de la maternitat? Quantes mares no hem sentit excusar-se que pel que costa la guarderia els sortia més a compte quedar-se a casa, o com que és ell qui guanya més, ja s’agafarien elles la mitja jornada?

Ser catalana és una mica com el català, que als anys noranta semblava que teníem el món encarrilat i que només podíem anar endavant, i goita on som tots ara. Amb un jovent precaritzat a tots nivells, avui el privilegi a ulls de les universitàries ja no és aquella tria de les seues predecessores, sinó que ho és ser mares. Perquè tindre un fill en condicions és la conseqüència d’una cadena de sorts: tindre una casa, tindre algú que t’aporta un segon salari, tindre una xarxa que supleixi els serveis d’una administració absent. Administració, per cert, que basa el seu sistema de pensions en l’atzar de la natalitat i que, com a premi per a portar cotitzants al món, no et permet de cotitzar com Déu mana. Aquesta és una. Per no parlar de la sort suprema, que és poder llogar una altra dona que deixi els seus nanos amb una tercera per cuidar-te els teus, en un sofisticat però efectiu equilibri entre privilegiades i explotades que sosté el pes acomodat de tota una societat. Tot, hauria de cremar.

I així, d’un extrem a l’altre, és com hem aterrat a l’era de les hiperpaternitats, les hipermaternitats i les maternitats romàntiques –quan ja no hi ha prínceps blaus i els amors ja no són per sempre, tindre un amor etern en un fill és un refugi i una temptació. L’era del mercat reproductiu, la de les filosofies educatives que fan emmudir les àvies, el moment de la història amb més adults sotmesos a les ordres de menors d’edat. L’era de les influenciadores de criança, nanes joves que promouen la idea d’haver parit com la primera i més important identitat de la dona –“mare, excursionista, coach…”, fan els perfils de les xarxes; “jo, com a mare…”, comencen a perorar les famoses més imitades. De quina altra manera podria suportar una societat avançada el retorn de les dones al sacrifici del seu temps conquerit, a la renúncia a la promoció professional, al revertiment del seu jo emancipat, si no és convertint tot el paquet en un ideal, en un valor social, en la idea de l’amor més pur que hi ha? No ens en sortim, senyores. Algunes velles encara ens pensàvem que ho veuríem, que ho teníem a tocar, que si no érem naltros serien les pròximes, però sigui per això, sigui per allò, no acaba d’arribar mai l’hora que les dones puguin triar amb llibertat si volen ser mares o no.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any