Mateu-vos si us plau a porta tancada

Torna a sonar el despertador a la Vila del Pingüí i tornen a avançar eleccions. Un altre dia sota el sol al país que presumeix de no tenir por de les urnes i si es descuida ens les fa menjar per dinar i sopar. No calia tant, tantes legislatures incapaces de culminar, atropellades, coixes, convertides en penosos tràmits entre convocatòries electorals. És una sensació fotocopiada: la partida que ja no dóna més de si i els electors cridats una vegada més a tornar a repartir les cartes, perquè ara va de debò, que parli el poble, que decideixi què vol, voti-voti-voti. I, votant votant, no te n’adones i allò que volies votar ha desaparegut de la carta.

Com a independentista a qui no ha sabut seduir mai l’abstenció, també reconec els mèrits de molts dels nostres representants a l’hora de desencisar l’elector: un milió de vots no es perden de qualsevol manera, cal saber fer malament moltes coses en els moments clau, ser un malabarista del desencert, o tot el contrari, excel·lir a l’hora d’obrar de manera inversa a com s’ha promès, on vaig dir Dic dic Felip, o ni l’una cosa ni l’altra, ser un prodigi del dir i no dir, del fer i no fer, de dir que fas sense fer allò que dius. Amb tot, he de dir a favor de qui ho intenta que la sortida més fàcil és anar-se’n cap a casa i que s’hi posi un altre, perquè a parer meu això que en diuen pagueta no és cap excusa universal: no em puc imaginar la suma que pugui compensar l’exhibició pública i continuada de cap de les opcions que he enumerat abans.

Vull dir amb això que no sóc, encara, dels qui pensen que tots els polítics són iguals. Crec en la política i alhora penso que som entrats en el pitjor moment per a fer política. Un temps impacient i refractari a la complexitat, que boicota tot intent d’aprofundir en res, llegir un llibre, fer una classe sense dibuixets, emancipar-se nacionalment. I alhora passa que l’empresa de dur a terme un procés d’independència –o de reprendre’l per on el vas deixar– demana uns estàndards polítics i civils notablement més elevats que la mitjana, entenent per mitjana la inèrcia quotidiana de continuar a Espanya. Deixar-se endur pel corrent és una temptació, però cap formació que es faci dir independentista no es pot permetre els mateixos luxes que els partits que tenen la qüestió nacional resolta, com ara disposar de tot el temps del món per a estirar-se els cabells i rodolar pel fang. Al punt que hem arribat, cal elevar el nivell, és una emergència.

Penso en el moment que el president va prémer el botó de convocar eleccions, i en els flamants electes canviant el to de les declaracions de manera immediata. Començava la guerra, és a dir la campanya, amb els retrets creuats i obertament indissimulats, el ressentiment personal, la tírria televisada, el recompte públic de les fitxes que diuen que s’han menjat de l’altre. No és que sigui cap novetat, som un moviment que es declara prou madur per entomar la sinceritat sense anestèsia, però hi ha maneres i maneres. No sé si els partits indepes se n’adonen —tan clar que tenien alguns allò de “no donar a l’adversari la imatge que volen”—, però si la intenció és de recuperar algun vot de l’abstenció, no sé qui esperen engrescar amb aquest espectacle lamentable. Tampoc no sé de cap manual de comunicació política que recomani de desmoralitzar la tropa per a després demanar-li el vot.

Ja sé que el que diré ara va contra els signes dels temps, però el consell que la roba bruta s’ha de rentar a casa és exquisit per a totes les ocasions, i posar-lo en pràctica, una mostra de civilització. Per tant, si servidora fos un dels tres mil assessors de campanya de la classe política indepe tindria clar el missatge: mateu-vos si us plau a porta tancada, escanyeu-vos si voleu en la foscor de carrerons i reservats de restaurants, però quan sortiu davant de les càmeres poseu-hi la vergonya i el bon gust que es mereixen els qui aspireu a representar. Que a aquestes altures ha passat prou temps perquè us puguin jutjar pels fets, sigui la història o els vostres potencials votants.

Tot això, és clar, si es tracta de no donar el tripartit del 52% per perdut, amb independència de si el quart espai d’Alhora entra al parlament, com a vas comunicant directe de l’abstenció. Perquè, de moment, tota fórmula per a “tornar-ho a fer” requereix ser-hi tots els que hi érem el 2017 (i idealment una mica més); amb els líders rentant la roba bruta a casa, com després vam saber, amb els col·laboradors tenint el detall de parar-se la traveta en la intimitat, fent l’esforç de tirar-se els plats pel cap a mitjanit en despatxos ignots. El Primer d’Octubre va ser la prova que la concòrdia no és cap ingredient necessari, que amb fingir-la ja fas. Ben mirat, és un descans, però cal que en prenguem nota.