A favor de la llibertat de la canalla

  • Als debats sobre mòbils sí i mòbils no a la primera adolescència sempre hi ha qui confon la prohibició de la pantalla íntima i personal amb la prohibició de la tecnologia compartida

Marta Rojals
18.12.2023 - 21:40
Actualització: 19.12.2023 - 00:23
VilaWeb
Nanos que miren el mòbil a l'hora del pati (Fotografia: Pexels)

Havent dinat, a l’hora de la mandra, observes com una criatura de vuit anys dibuixa. Al seu voltant, els adults van caient al mòbil –per les notícies?, les xarxes socials?, el Paraulògic? Hi comparteixen estança, però en realitat són lluny; lluny entre ells, també, cadascun en un planeta diferent. No se’ls acudiria de deixar-la sola i anar-se’n a llegir les notícies o a jugar al Paraulògic o a tafanejar les xarxes en una altra habitació de la casa, això mai. Així com estan ara, si els ha de menester, només han d’aixecar el cap.

Tornem a la criatura absorta en el dibuix, a l’escampada alegre i física dels tints sobre la taula, el paper que va perdent el blanc i que esdevé, també, un planeta en si mateix. Penses que tu també vas ser allà un dia, tots hi vam ser, i que ara som aquí, convertits en uns cíborgs sense haver-nos-en ni adonat —cossos de carn i ossos acoblats a un ordinadoret particular que sentim vital—, i ja pateixes pel dia que aquest cervell nou de trinca i plàstic a més no poder, que ara creix lliure i a ple rendiment, rebrà la primera dosi de dopamina d’una pantalleta personal i n’acabarà essent esclau.

Perquè això passarà.

Als debats sobre mòbils sí i mòbils no a la primera adolescència sempre hi ha qui confon la prohibició de la pantalla íntima i personal amb la prohibició de la tecnologia compartida, marededéu quina mandra. I tampoc no falla qui diu, per omplir l’aire, que el problema no és l’eina, sinó l’ús que en fem. Colló, com si es pogués separar l’eina de l’ús que té. Quan parlem de motos, parlem de velocitat; quan parlem d’armes, parlem de disparar, i quan parlem de mòbils… doncs parlem d’aplicacions. En concret de les més populars, productes altament addictius amb inversions milionàries en psicologia del comportament, xarxes i jocs i enginyeries configurades amb l’objectiu de xuclar-nos el màxim d’atenció i de temps. I ara ja podem parlar si tu vols que no és l’eina, que és l’ús que en fem, i riem tots.

Sentint aquests dies les inquietuds de pares i docents, sembla que hi ha un consens en la voluntat d’ensenyar a la canalla a fer un “ús responsable” del seu mòbil intel·ligent. Un objectiu lloable, i deixeu-m’hi insistir, que pressuposa que un cervell en formació pot tindre el control que no hem assolit els adults sobre les aplicacions basades en l’addicció. Hòmens i dones fets i drets zombificats a milions pel negoci de l’explotació de les vulnerabilitats humanes, quan figura que tenim la maduresa mental i les estratègies per a defensar-nos-en –ajuntar lleure i deure en un mateix aparell: què podia sortir malament? Però bé, assumim que l’aspiració és fer-ne un consum moderat, i ara mirem al nostre voltant. Se’n pot ensenyar, a controlar l’autoconsum d’alcohol o de tabac?; se’n pot aprendre, a jugar a jocs d’atzar de manera responsable, com diu la publicitat? Potser sí, jo no ho sé, però una cosa sí que és segura: que amb l’ús, el risc d’abús sempre hi és.

Per tant, allò que cal determinar és a quina edat ens estimem més de començar a exposar els xiquets a aquest risc. Després, un cop oberta la porta, vénen els perills col·laterals: quina edat seria la menys perniciosa perquè el petit usuari rebi pornografia intrusiva a través d’un joc d’Epic Games?; i perquè li entrin fotos extremes per grups de WhatsApp desconeguts, o proposicions sexuals d’adults a través d’Instagram? I ei, ja firmaríem que s’acabessin aquí els problemes: tant de bo que els nanos no fossin com la resta de la humanitat a l’hora d’aprofitar la tecnologia per a les seues maldats, però aquest seria un altre tema. Com també seria tema per a una altra peça els efectes de les xarxes de la imatge i els estralls que causa en els adolescents en general i les xiquetes en particular.

En tot cas: val la pena o no matar el “missatger” per a esquivar aquests riscos uns quants anys més? I cal continuar parlant en termes de “prohibició del mòbil”, quan el gran problema són els models de negoci digital èticament reprovables, si no els adults que hi troben el forat per a accedir a la intimitat dels vostres infants?

Tinc preguntes fins demà passat, però al meu parer la resposta és clara: mentre no trobem la manera de protegir els nanos d’aquests abusos, només queda l’opció d’endarrerir l’edat d’obrir-los-hi la porta a través de l’eina. Mínim un parell o tres d’anys, quatre idealment segons els experts. I per a això cal una conjunció astral que en aquest país faria meravelles: uns pares sense por dels fills, capaços d’imposar-se als seus xantatges emocionals, i un govern sense por dels pares, que no ens surti amb acudits de vetar els mòbils a primària, quan el problema és a l’institut, i que parin de passar més responsabilitats als centres educatius, que prou fenya tenen.

El resum és que no sé per què costa tant, de conjurar-nos a favor de l’única cosa en què estem tots d’acord: salvaguardar els nanos de les urpes d’aquest monstre que hem creat, preservar-los uns quants anys més aquesta seua preciosa llibertat, la primera i més pura sensació de ser lliures que molts coneixeran mai, i que hauria de ser protegida com a patrimoni immaterial de la humanitat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any