Article de Marta Rojals

El ‘Llenguagate’ sanitari

  • És evident la correlació entre el “gran èxit de convocatòria” dels cursos als professionals de la salut i la denúncia pública del 'Llenguagate' sanitari

Marta Rojals
08.04.2024 - 21:40
Actualització: 08.04.2024 - 23:16
VilaWeb
Fotografia: Robert Fotograf / Pixabay.

L’altre dia ens congratulàvem que més de tres mil professionals sanitaris s’havien apuntat als cursos de català de franc que els ha ofert el govern, gairebé dos mil al nivell elemental i més de mil al de suficiència. “Un gran èxit de convocatòria”, així ho qualificava el conseller de Salut Manel Balcells. Quan acabin, els donaran un certificat d’aprofitament i podran pujar a examen per obtenir el títol equivalent de la Secretaria de Política Lingüística, tot allò de les B i les C. És l’abril del 2024, molt rebé. Però tirem enrere la cinta, només una mica, fins fa cosa d’un mes i mig.

Perquè fa cosa d’un mes i mig, ja fos perquè hi havia campanya electoral a Galícia, ja fos perquè l’Ayuso havia dit no sé què, molts mitjans catalans van estar massa distrets per donar-li més importància: poc després que fos notícia que tres metges de cada deu que treballen a Catalunya no saben el català, i que més de la meitat (!) no el fan servir per a comunicar-se amb cap pacient, la conselleria de Salut es va despenjar amb l’anunci que a partir d’aleshores exigirien als sanitaris el nivell C1 de català… tal com demana la normativa. Una normativa –la que obliga a acreditar el C1 al personal que opti a una plaça fixa al nostre sistema sanitari– que els executius successius s’havien anat passant per l’aixella durant els vint-i-dos anys que feia que era en vigor: “S’ha estat lax”, va ser la confessió a peu de cadàver de l’últim conseller.

Ja dic ara que m’és igual, qui va començar a ser “lax”, si van ser els governs blaus o els vermells o els grocs o els verds. Parlem de dues dècades en què l’administració s’ha saltat la pròpia llei, comprant la pau social a costa dels drets lingüístics dels catalans. Això sol, en un país normal, suscitaria com a mínim una comissió d’investigació i la dimissió de fins l’últim uixer del parlament. Però és que sota la catifa encara hi havia més vergonya amagada: Òscar Escuder, cirurgià i president de la Plataforma per la Llengua, va denunciar en una conferència de premsa que l’Institut Català de la Salut havia incorregut en pràctiques fraudulentes per donar el C1 a centenars de professionals del ram: avaluacions fictícies –“exàmens burla”, en les seues paraules– consistents a fer una redacció de mitja pàgina i saber-la llegir, i en què s’aprovava tothom.

Amb la seua eloqüència habitual, el filòleg, mestre i sindicalista Gerard Furest va definir aquest frau institucional com a “corrupció lingüística”, i servidora, que he vist moltes pel·lícules, crec que Llenguagate també s’hi adiria: l’escàndol d’un país actuant secretament contra la seua pròpia població, fent els ulls grossos davant d’una cadena d’inactuacions —disculpeu, ja vaig pensant en altres serveis públics—, fent recaure en els ciutadans la inspecció i defensa dels seus drets –amb l’agreujant que, en el cas sanitari, els agafa en els moments que són més vulnerables i tenen menys eines per al combat. Esperar cap reacció proporcionada d’un poble lingüísticament esgotat, assetjat, titllat de talibà per voler viure i morir-se en català, potser és demanar massa, però ja veurem com canalitzarà la ràbia davant la possibilitat real que el 133è president sigui el primer molt honorable que governi imitant l’accent de Madrid.

Vista la magnitud de l’engany –del que es veu i del que s’intueix– és inevitable mirar enrere i demanar-nos si el futur de la llengua hauria pintat igual de negre si el procés de normalització dels 90 hagués seguit el seu curs sense vies d’aigua institucionals i boicots interns. Si durant els últims quaranta anys el català hagués estat un requisit insubornable per a cobrar un sou públic, a qui se li faria estrany, ara, que per treballar de metge a Catalunya haguessis de saber català? Igualment, si la televisió pública catalana s’hagués mantingut quatre dècades fidel al seu propòsit fundacional, a qui cridaria l’atenció avui que només fes o financés audiovisual exclusivament en català? I si les classes dels centres educatius i les formacions de la Generalitat s’haguessin impartit sempre en la llengua del país, qui trobaria cap cosa de l’altre món que encara s’hi impartissin ara? És haver-ho deixat de fer, haver-ho deixat de fer normal, que ha obert el forat a fer-ho estrany.

Només es tractava d’això, de no parar de normalitzar, no parar mai ni deixar cap escletxa al revertiment, perquè a la mínima que cedeixes un pam de terreny, tornar a recuperar-ne mig pot esdevenir el que és ara: una guerra diària. El procés de normalització, mantingut i vetllat per les institucions, també ens havia d’acabar normalitzant a naltros i desnormalitzant la subordinació, de manera que l’embat globalitzador i espanyolitzador ens hauria agafat amb un altre múscul. Deixar aquest procés a mig fer ha estat una temeritat gravíssima, una imprudència catastròfica, un míssil al propi peu que només sé comparar amb l’atac d’un enemic extern —i que, deixeu-m’ho dir, converteix el pas de Ciutadans per la història del país en una redundància retòrica i barroera, que ens va distreure cruelment l’atenció mentre van durar els seus histrionismes i els seus xous.

Tanco el cercle tornant a la notícia recent, la dels tres mil professionals de la salut –tres mil set-cents onze per ser exactes– que ahir atenien els pacients en castellà i que avui s’han apuntat a cursos de català com si res. I tampoc no ha passat res. Això últim és una manera de dir, perquè és evident la correlació entre el “gran èxit de convocatòria” dels cursos i la denúncia pública del Llenguagate sanitari –per part, una vegada més, de la irreductible Plataforma per la Llengua. He de comptar fins a deu per acabar amb serenitat, perquè tot això vol dir una cosa: que era possible, que sempre ho va ser i que encara ho pot ser, que l’administració faci complir la llei i la gent la compleixi naturalment.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any