Sobre la conciliació i altres mites

  • En les parelles home-dona, en general, ha resultat que no tothom rivalitza per la mateixa part del pastís de la criança

Marta Rojals
08.01.2024 - 21:40
Actualització: 08.01.2024 - 23:46
VilaWeb
(Fotografia: Daiga Ellaby / Unsplash)

El batlle de Girona l’entrevistaven l’altre dia per la seua decisió de reservar un parell de tardes a la setmana a això que en diuen conciliar. Explicava que, quan el van nomenar, a ell el felicitaven i a la seua dona li donaven el condol, i que això el va fer reflexionar. Mira que és sàvia, la saviesa popular: tothom donava per fet que hauria d’assumir, ella, la càrrega tradicional de les dones dels hòmens ocupats, a saber: la que sigui menester perquè ells puguin consagrar-se a la feina sense distraccions ni contratemps. I ja és un pas, perquè no fa tants anys, a ella també l’haurien felicitada “per la part que et toca”, que no era altra que la de ser consort d’un senyor important.

Tal com està muntat el mercat laboral, la decisió de l’alcalde gironí és un privilegi, però va en la línia dels nostres temps. Uns temps que els progenitors il·lustrats han descobert la criança conscient, hiperconscient, i cap dels dos no vol renunciar a l’experiència. Pel que fa als hòmens, molts aspiren a ser una esmena a la totalitat del pare proveïdor a qui els nanos només veien el pèl quan ja anaven en pijama. Pares dominants i igual d’absents tant si treballaven al tros, com a l’oficina, com a la fàbrica. Pares que sabien organitzar-se després de la jornada laboral per a omplir cafès i bars i ateneus i clubs socials, allargant al màxim el moment d’afrontar el soroll o el silenci de la llar.

Avui, en canvi, molts dels fills d’aquests pares declaren obertament la voluntat de ser “presents” a la vida dels seus menuts, de dedicar-los allò que en diuen “temps de qualitat”, demanar-los què senten, plorar junts, fer la croqueta sobre aquesta nova paternitat revelada, inèdita a la història, i que en els casos extrems es pot considerar complementària a la maternitat romàntica: un enamorament, aquest sí, que serà per sempre, no com d’altres. Una nova paternitat que es ven, es viu, com una experiència espiritual, una filosofia total, tant més com més alt és el nivell educatiu dels protagonistes, evidentment.

Ara bé, en les parelles home-dona, en general, ha resultat que no tothom rivalitza per la mateixa part del pastís de la criança. De fet, l’estadística ens diu que a aquesta experiència espiritual ells hi entren per la banda lúdica i gratificant, el joc, el parc, la dutxa, el conte, i no tant per la de la càrrega mental, la disponibilitat 24/7 per als afers mèdics i escolars, el tengui i falti de la nevera, la vestimenta, l’agenda domèstica, les tasques de neteja, que no arriben a l’elevació que s’esperava l’home alliberat.

Tot això és estadísticament parlant, que ja sabem que a la nostra llar en particular la corresponsabilitat és exemplar. Però si el balanç general l’haguéssim de fer ara, el negoci no surt rodó per a tothom: de la superació de la divisió sexual del treball, ells a l’àmbit públic, elles al privat, tenim que les mares han acabat carregant la pitjor part de treballar fora –horaris, transports, teixits urbans que responen a l’antiga organització social–, mentre que els seus companys han assumit la més agraïda d’intramurs. Perquè és clar, quan un hom té poc temps per als afers familiars –les mares són les campiones de la reducció de jornada, del sacrifici de les carreres professionals, de les pèrdues d’oportunitats laborals per aquesta causa–, no devem pretendre pas que el passi amb el fregall i el Viakal.

També cal comptar que educar, avui, demana més hores que a l’època de la plantofada a temps, del perquè ho dic jo i del ja veuràs quan arribi ton pare. Els models de família democràtica –en diuen així, no és cap llicència inventada– exigeixen una dedicació més intensiva que no pas els de base autoritària, que seguida acaben les raons. Dialogar, negociar, donar totes les explicacions del món a uns éssers individualistes i inexperimentats, tot sovint polls únics i que se saben el centre absolut de les cases, requereix més paciència i literatura que els sistemes més expeditius del passat. Ara bé, entre el poc i el massa, el segon guanya per golejada.

Molts padrins-cangur assisteixen estupefactes a les aquestes noves maneres de criar –hem de parlar en plural, perquè hi ha escoles i escoles–, davant les quals tenen poca veu i gens de vot. Tot i l’experiència d’haver estat pares ells mateixos, i segurament de més canalles, de sobte se senten insegurs i desautoritzats. L’adveniment dels pares “presents”, casualment o no, coincideix amb el moment que l’educació recau menys en la tribu que mai. Cap padrina, cap veïna, cap figura que no consti al llibre de família no té l’autoritat que tenia fa vint i trenta anys sobre els fills dels altres, els mestres ens ho podrien explicar. Per tant, convertida la criança en una empresa personal i limitada, restringida a un sol niu, hem de dir que feina rai.

Al final de la cadena, no havíem vist mai fills tan contemplats, reverenciats, escoltats com ara, i no sé si aquesta evolució hauria estat tan fulgurant sense la participació activa de les noves fornades de pares implicats. Dit en clau d’heteropatriarcat: si els hòmens no haguessin començat a cedir més temps personal a la criança, a reclamar-lo, a anhelar-lo com un poder, potser la tasca de pujar fills no hauria assolit aquest prestigi i aquesta elevació tan ràpidament; si més no, el prestigi i l’elevació que no se li concedia quan requeia sobre simples dones atabalades. Com dèiem abans, és un pas, però ens enganyem si caiem en el cofoisme que les coses estan canviant més que superficialment. De tota manera, la resposta també és qüestió de temps: ho sabrem quan la canalla així pujada tingui els seus propis descendents.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any