De la terra a la taula, i les ombres d’entremig

  • Un país que dóna tot sol per a portar una dieta rica i plena, una dieta sobirana, és un ecosistema fràgil i alhora una amenaça a molts nivells

Marta Rojals
12.02.2024 - 21:40
Actualització: 13.02.2024 - 10:10
VilaWeb
El principi i el final d'una cadena coincidint al carrer d'Aragó de Barcelona el dia 7
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

“Orgullosa filla i neta de pagès. Molta força!”, deia la pancarta d’una jove que el dia 7 havia fet cap a la Diagonal a rebre la columna de tractors de les Terres de l’Ebre. I és que Barcelona està feta de molts fills i néts i besnets del terròs, per més que l’espanyolisme “no nacionalista” i els fons immobiliaris vulguin vendre-la com a cosmopolita i desarrelada –que així és més fàcil de vendre, que així és més fàcil de desarrelar. Però fins que no se’n surtin del tot, l’èxode rural d’aquesta terra batega camuflat a la gran ciutat: orgullosos fills i néts de pagesos que no volem per als que vénen un destí escrit com ho va ser el nostre: sense oportunitats de futur als pobles on han nascut.

“Semblem estrelles del rock, avui”, feia l’àudio d’un amic pagès des de dalt del tractor; havia vist plorar gent a la plaça de Francesc Macià al pas de la marxa lenta, gent “que no ho diries” que els manifestava el suport, “però el millor homenatge que ens poden fer és comprar els nostres productes”, era la conclusió. Es pot dir que si un missatge ha quedat clar a la població és aquest, ara amb les tractorades i també abans amb el Glòria, i abans amb els incendis, i encara abans, amb les gelades i les pedregades i les plagues i tots els atzars de la natura que es rabegen amb la intempèrie del tros mentre les grans distribuïdores que especulen amb la seua sort resten a l’aixopluc.

També ens han quedat clares, per poc que hàgim seguit les notícies, algunes de les diverses reivindicacions de la pagesia, i hem de dir diverses perquè al nostre país es tracta d’un sector fet de molts sectors. Aquest és un detall important i que potser no s’explica prou. Si parlem de Catalunya, sigui per si mateixa, sigui com a part dels Països Catalans, tenim una particularitat agroalimentària que és un tresor i que, descomptades les excepcions, constitueix un altre fet diferencial respecte del model que domina a les espanyes, també tretes les excepcions. I és que, així com les comunitats autònomes espanyoles tenen més tirada a encomanar la terra a un producte principal –Andalusia a l’oli, per exemple, o les Castelles al cereal–, a casa nostra, d’un cap a l’altre del rerepaís s’hi produeixen aliments –i beures– de tota mena i varietat.

I, és clar, d’aquests dos models n’han resultat dos mons diferents, a saber: el dels grans latifundis per una banda, i una diversitat d’explotacions petites i mitjanes per l’altra. Dos mons i dos maneres de veure el món que hi ha qui els confon, profanament o amb mala fe. D’aquí plora l’esquerreta espanyolista aquests dies, que té el centre de gravetat on el té –com el president de CCOO que va perbocar que els dels tractors “No són treballadors, són empresaris”. La imaginació se’ls planta en una versió catalana d’aquells terratinents que només baixen dels seus 4×4 de luxe per anar a seure a les taules lluents dels consejos i els ministerios de Madrid. I puix que parlen en català, encara més burgesos i explotadors. I mira quins tractors que porten, els blasmen a les xarxes, els molt milionaris, si van ben vestits i tot.

L’amic pagès que citava al començament, que el dia dels fets estrenava camisa, coneix aquest fenomen de primera mà: “Hi ha grans latifundis de l’oli que són propietat de notaris, polítics, advocats, alts funcionaris de l’estat que viuen a Madrid: un sistema que aquí és impensable, i allà és d’allò més normal.” Per als despistats d’abans: això no és pagesia. Pagesia són les famílies per a qui abans la seua explotació de 5-10 hectàrees d’olivers els donava per viure, després van haver de ser 15, després 20, i ara tot i amb reg de suport ja els en calen 25, 30 o més perquè els surtin els comptes. D’aquí els tractors, figures. “A Catalunya, d’explotacions d’olivers que passin de 50 hectàrees n’hi ha exactament 56, i de més de 1.000 i 2.000 com a Extremadura i Andalusia, cap ni una.” I encara un canvi que els consumidors ja hem de saber: “Les explotacions que comencen a ser grans, ho vèiem a Alcarràs, són de fons d’inversió i gent aliena al sector, que si hi veuen negoci s’hi posen i si se’n cansen passen a una altra cosa, res a veure amb la tradició de l’economia familiar agrària, que és el que predomina a Catalunya.”

Un país que dóna tot sol per a portar una dieta rica i plena, una dieta sobirana, és un ecosistema fràgil i alhora una amenaça a molts nivells, ja us els imagineu. Per tant, jo tinc clar quin model m’estimo més i quin s’ha de defensar a tot preu, perquè ens hi va la vida, com a poble també. Contra la màquina trinxadora de la globalització, digues-li agroindústria –faig meu el sentiment de la gran Mercè Ibarz a la seua peça de dissabte: “detesto sense remei l’agricultura industrial”–, contra aquesta demencialitat d’importar aliments dels quals no som deficitaris per no haver de pagar-los a un preu digne als nostres productors –de totes les fruites i verdures que es comercialitzen a Mercabarna i que es consumeixen a la metròpoli Barcelona, amb prou feines un 14% són produïdes a Catalunya. (!) I també contra, ja us ho diré, els prejudicis d’aquesta esquerra sushi-guai que atorga i retira la solidaritat obrera en funció de la llengua vehicular.

Quan vaig penjar a les xarxes la foto que encapçala l’article, feta de xamba al carrer d’Aragó, no hi van faltar les reaccions dels urbanites que tenen el cap el quilòmetre zero, però el de la Puerta del Sol: “Un pobre noi repartint menjar…”, interpretava una usuària del puny alçat, “i els terratinents amb els seus tractors potents i cars”. Deixant de banda la fantasia del pobret llaurador illetrat que va al tros amb la mula –suposem que ells escriuen les piulades a mà i les envien a l’Elon Musk per correu postal–, és llàstima que no trobin mai convenient d’obrir la perspectiva i desfer el camí que va de la motxilla de Glovo fins a l’eina de treball del camp del segle XXI, aquest recorregut ple d’ombres a través de l’imperi dels intermediaris i grans distribuïdors, els que s’emporten tot el marge sense trepitjar cap terròs.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any