Jo, jo i vinga jo

  • No pot ser casual que en un text sense ni un sol ‘gilipolles’ els personatges gastin una dicció natural, sense afectacions. Perquè qui valora la llengua la valora tota, la que es veu i la que no

Pau Vidal
14.01.2023 - 21:40
Actualització: 15.01.2023 - 11:29
VilaWeb
Escena de l'obra 'Travy' (fotografia: Ros Ribas).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Que el Travy de la Beckett és un dels millors espectacles de l’any, per no dir de la dècada o més enllà i tot, és una evidència: els plouen les floretes, i un servidor les comparteix totes. Però com que, a més a més, té una altra virtut que no he vist lloada enlloc, l’afegeixo jo en nom dels qui patim (servidora en grau extrem) la neurosi de la llengua viva. 

Som-hi. Per què és un muntatge tan recomanable?: doncs, senzillament, perquè els personatges parlen català. Català de debò. Varietat central, concretament, amb un vague deix barceloní actual els dos joves i més tradicional els dos grans, però català. No, no és cap boutade. En dos articles anteriors explicava que estava tip i cuit de gastar-me els calerons en obres en què els directors havien dedicat uns esforços a l’escenografia, el vestuari i la il·luminació que havien negat a la llengua. Com si no fos un element tan important. I la meva neurosi ja no podia més. En el noranta per cent dels espectacles de la cartellera la llengua que t’engalten és un híbrid de vocabulari i expressions catanyolesques (vinga gilipolles, síossís i persuposats) combinat amb una dicció noucentista que riu-te’n de la Núria Espert. Com a exemple paradigmàtic: “ja et val”, una expressió de neng de Castefa però dita amb una j digna del pati de la Bressola. Si fa no fa com vestir-se de comercial de Tecnocasa i cardar-se a la cintura una faixa de trabucaire de Solsona.

Deia en aquells articles que no podia entendre com és que els dramaturgs no es fan assessorar per especialistes. Em consta, en canvi, que Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina, els autors de Travy, sí que han tingut aquesta precaució, o potser hauria de dir consideració (cap al públic que paga l’entrada, òbviament), i no puc sinó aplaudir-los per això. Perquè, tant si els responsables finals de la dicció són ells com si ho és la professora Neus Nogué, la fonètica de Travy és coherent amb el que s’hi representa. Els personatges s’expressen tal com pertoca al lloc i el moment que representa l’acció. Insisteixo: no em refereixo només al lèxic (els arbres del bosc de la llengua) sinó sobretot, sobretot, a la fonètica: la manera com es pronuncien els sons, és a dir, el sòl en què arrelen aquests arbres. Perquè no hi ha parla sense pronúncia; proveu de dir el vostre nom en veu alta sense emetre cap so i veureu que és impossible.

Per no allargar-me, em limitaré a un sol exemple, però mooolt revelador: el pronom personal de primera persona, jo, un mot d’alta freqüència. Que el fem servir molt, vaja. És una obsessió meva, ja ho sé; però també ho deu ser de l’espertisme dominant, si jutgem per la importància que se li dona en el sector. Tinc una col·lecció d’àudios de fragments teatrals, televisius i cinematogràfics (i de cançons de joves suposadament trencadors!) amb jos artificiosos que sembla el museu dels horrors; com pot ser que els directors no s’adonin de l’estrip de versemblança que provoca el jogeig? Com pot ser que no vegin que a cada jo a l’empordanesa (per entendre’ns) que etziba un personatge que espontàniament el ioditzaria (us ho exemplifiquen Mary Santpere i en Xavier Cugat, ni més ni menys), la credibilitat se’n va a fer punyetes? Com pot ser que encara circuli la fal·làcia que la pronúncia /io/, pròpia de dues terceres parts del domini, no és bona? Avui mateix he rebut el tràiler d’una pel·li a punt d’estrenar en què els tres protagonistes, parlants de nord-occidental, jogegen robòticament, tal com mana la bíblia del bon-actor-català; l’acció ocorre al Pirineu, al paisatge hi predomina pi negre i cedres. Oi que si hi sortissin palmeres quedaríeu parats i us costaria més de creure-us l’argument? Doncs exactament això és el que passa quan a un personatge li fas fer un tret fonètic que no li correspon. La pega afegida d’aquesta dèria és que fa estralls en tres oficis de molta ressonància pública: el periodisme, l’ensenyament i les arts escèniques. Amb l’agreujant que molts dels que ho incorporen pensant-se que així parlen millor ho traslladen a l’esfera personal i van pel món jogejant fora de test, amb les penoses conseqüències que us podeu imaginar. 

A Travy, per sort, no. Ni s’hi jogeja ni s’hi gilipolleja. En aquest muntatge se sent un registre i una varietat sense gota d’afectació, cosa que no solament l’espectador agraeix sinó que, i certament és el més important, afegeix versemblança al text. Hi ha tres o quatre moments en què el protagonista, mirant d’expressar estupor i contrarietat, s’atabala, en una seqüència si fa no fa així: “És que jo… jo no… jo ja sé que… vull dir que jo…”: tres o quatre jos seguits i en veu molt alta, perquè és un moment de tensió. Us imagineu que ho digués com si fos del Montgrí o de Llucmajor? Per sort (o, més ben dit, gràcies segurament a haver-ho treballat) no ho fa, perquè hauria engegat el clímax del moment a prendre vent. Si has de transmetre una emoció, no pots fer que l’atenció de l’espectador recaigui en un element lingüístic, perquè el descol·locaràs, l’expulsaràs de la tensió dramàtica. La dicció ha de ser com més natural millor (sempre que la intenció del muntatge no sigui una altra, és clar). Dissortadament, aquest grinyol del jo ja a la pedantesca s’ha escampat com una epidèmia en el gremi; recordo especialment una peça del Lliure de Gràcia de fa dos anys en què una colla de jovent estripat i samarretaire competien a veure qui era més antisistema però engaltant uns jos i uns jas que per adscripció dialectal no els pertocaven. Radicals contra el sistema però xaiets amb la faula del bell catalanesc. Transgressió de pa sucat amb oli: polvos i joders a cabassos, però uns des que i uns vuLL que farien ruixar d’angúnia el pobre Guimerà.

Ho deixo aquí, que ja m’estic fent pesat. Mentre Travy no torna a escena (a la Beckett s’acaba avui, però diu que passat l’estiu faran més llogues) aprofiteu aquesta entrevista per comprovar fins a quin punt és natural la parla dels personatges. I, si sou aspirants a actor (o a mestre, o a periodista), pareu l’orella. Els vostres espectadors, alumnes i lectors us ho agrairan. Ah, i sou dramaturgs, insisteixo: incorporeu un assessor lingüístic al procés de muntatge. Hi sortireu guanyant, i nosaltres també. Perquè no és només el lèxic; també és com cal pronunciar en funció de l’època, el lloc i les circumstàncies. I per tant del dialecte. És, sobretot, la fonètica.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes