Home de porcelana

Parlaré de mi per parlar d’en Pau Riba, i la figura que surti d’unir els punts serà una constel·lació visible només per a un servidor en el cosmos infinit de la pauribologia

Pau Vidal
Pau Vidal
09.04.2022 - 21:30
Actualització: 09.04.2022 - 11:40
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Dos senyors miren cap a l’horitzó, de biaix, concentrats, com si esperessin albirar-hi les veles d’un vaixell pirata. Els nassos, llargs i punxeguts, es retallen contra l’univers, rivalitzant en magnitud. Però fan comèdia, perquè en realitat és el fotògraf qui els fa fer la posa: s’ha adonat del potencial gràfic d’aquelles tarotes i ens ha col·locat així. Som a la plaça de la Vila de Tiana i les nàpies eren la d’en Pau Riba i d’un servidor, que l’entrevistava per al Quadern d’El País. Era el 1996 i així acomplia un dels meus grans somnis de joventut: tocar el mite de prop, disfressat de periodista de pa sucat amb oli (*). El positiu de 20×30 de la foto nassuda que l’endemà em regalarà en Carles, el fotògraf clarivident, presidirà més de quinze anys el suro del meu despatx.

No és que hagi començat amb una batalleta per entrar en matèria: tot l’article serà una batalleta. Perquè així és com se sol bastir la relació amb els models que anomenem mites i que en certa manera ens forgen: en forma d’amor gairebé sempre unidireccional (no és el cas: amb el temps ens vam fer una micona, no tant com jo hauria volgut però més que no m’hauria pogut pensar). Per a mi, l’entrada a l’univers de l’ovella esgarriada de la nissaga Riba, com per a tants altres, van ser les lletres iniciàtiques del doble Dioptria. Iniciàtiques per pregones, per punyents i per sentides. Perquè fan riure i fan plorar. I tremolar, de vegades amb quatre paraules i prou, com la meva preferida entre les preferides, la denúncia salvatge que és “Mareta bufona”. Qui hagi tingut per progenitora una dona manipuladora, possessiva o agressiva, qui arrossegui ferides incurables causades per una mare d’aquestes que ara en diríem tòxiques, elles també irremeiablement, cabudament ferides, que se l’escolti. L’ajudarà a perdonar (una mica) l’imperdonable.

No és l’única que em sé de memòria, per això, ni de bon tros. La sonsònia tendra de “Simfonia nº 1 (d’una nit, d’un matí de nadal)” o la dolça crueltat de “Ja s’ha mort la besàvia” em van acompanyar en incomptables retorns noctàmbuls a casa, empenyent la lambretta gripada, cantussejant per fer més curt el camí i menys feixuga la bufa. La part de dalt del podi és tota diòptrica, sí, però també hi tinc el gronxador emocional d’Amarga crisi o la follia flairívola de Transnarcís, un àlbum que, ell sí, és molt més que un disc.

Els mites ens enlluernen i nosaltres ens (ad)mirem en aquell mirall. No tothom en el mateix, és clar. Als vuitanta, seguir-li la veta et feia extravagant (i després també). Si aquest paio no sap cantar!, era el retret general. Com si ell no fos el primer de dir-ho (últim paràgraf). Poder perquè jo vaig molt escàs d’orella musical i concentro l’atenció en el verb, sé que de lletres que es puguin entomar com poemes en surten molt poques. S’hi van acostar, més endavant, les de l’Último (de la Fila); però eren en castellà, i això ens les feia llunyanes, una mica com de mentida. Van haver de passar molts anys abans l’home gens estàtic no es reencarnés en l’Adrià Puntí. I quants en falten, ara, per al pròxim?

Que l’home de porcelana era això, un que en realitat feia versos, ens ho va confirmar la pauribofília d’Oriol Izquierdo, a qui mai agrairem prou que publiqués Lletrarada, ja als noranta. Així, el mite-mestre em va poder saltar del moble dels vinils a la lleixa dels llibres. Al costat de Ferrater i de Vinyoli, i que em perdoni l’ortodòxia dissident, o la dissidència ortodoxa. I de Bauçà, un altre que també devia desafinar.

La relació amb el model, per ser sana, ha de respirar. Evolucionar, per tant. De discos n’anaven sortint, però la litúrgia dels últims anys se’m va articular al voltant de la funció nadalenca de Jisàs de Netzerit amb els Mortimers, on el poeta descalç es deixava anar a la seva fal·lera juganera, vici de privilegiats que l’acadèmia sempre ha mirat de trascantó. Quan tens aquesta tara de naixement, la suspicàcia per part de la lletraferidura oficial t’agermana. En vaig veure uns quants, de jisansos, però recordo sobretot el de la Plaça Reial de Barcelona (el 2003) i el de Mataró (2017), en una nau poligonal o poligofònica força inhòspita. L’evocació em desvia oníricament cap al dia que en Pauet i en Caïm li van tallar els cabells en directe, a l’Auditori de Barcelona. I d’aquí al número de la poma (la fruita que et queda quan et cruspeixes la segona vocal d’un poema). I d’aquí a la celebració del cinquantenari del disc, ara fa tres anys clavats; i d’aquest a… És la figura que formen les meves línies de punts pauribians, diferent de la teva i de la d’aquell altre, però amb uns quants nodes comuns. La geografia sentimental és intransferible, i té la gràcia que no s’acaba mai, ni tan sols ara que el mirall ja s’ha enlairat cosmos enllà; perquè el tens a dins, i les llavors que et va, o, més ben dit, que et vas plantar (perquè el mite en realitat només era l’aigua de la regadora) han germinat, i ja no deixaran mai més de florir, i així podràs anar per sempre més amb el cap ple de roselles, que atrauran papallones i ocellets, i fins i tot abelles. Quina enveja, els qui tenim en Pau Riba a dins!

[*Amb l’emoció, li devia transmetre els nyirvis a la gravadora, perquè no va enregistrar res i em va tocar transcriure l’entrevista de memòria. “L’època hippy tornarà”, la vam titular. Potser gràcies a aquella pífia de debutant he pogut conservar un document de gran valor històric per als verbívors, ja que a la següent em vaig assegurar d’engegar-la. L’entrevistat era en Màrius Serra i a l’última pregunta de totes, la de comiat, encunyo tot cofoi, sense ni ensumar que un dia serà un supervendes, el compost enigmàrius. Encara avui me’l miro amb ulls vitulins.]

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies