L’inoblidable relat de Memi March sobre Pau Riba i com va fer el seu últim llibre

La presentació a la premsa del llibre de Pau Riba 'Història de la música del segle XX (l’electrònica)', editat per Males Herbes, es converteix en una festa i aclareix els últims mesos de l’artista

VilaWeb
D'esquerra a dreta: l'il·lustrador Oriol Malet; l'arista cíborg Neil Harbisson; Memi March, companya de Pau Riba; i els editors Ramon Mas i Ricard Planas.
Montserrat Serra
23.03.2022 - 21:49
Actualització: 23.03.2022 - 22:49

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La llibreria Calders es va omplir ahir a migdia d’amics de Pau Riba per assistir a la presentació a la premsa del seu llibre pòstum, Història de la música del segle XX (l’electrònica), editat per Males Herbes. La seva companya, Mercè March (Memi), va parlar molt clar i dos dels seus amics, el dibuixant Oriol Malet i l’artista cíborg Neil Harbisson, van arrodonir l’acte.

Abans que li diagnostiquessin un càncer de pàncrees, Pau Riba va tenir durant sis mesos un diagnòstic erroni. No es trobava bé. Tal com va explicar ahir la seva companya, Memi March, van comprovar que quan era dalt l’escenari semblava que el malestar i el dolor disminuïen. És per això que quan eren a casa la Memi el va animar a reprendre un projecte que feia trenta anys que Riba havia començat, el llibre Història de la música del segle XX (l’electrònica). Bo i escrivint, el dolor no s’alleugeria, però Riba va acabar-lo. Pocs dies després, li donaven el diagnòstic i li deien que havien fet tard.

La Memi va enviar el manuscrit als editors de Males Herbes, Ramon Mas i Ricard Planas, que l’any passat ja li havien publicat la Història de l’univers. A l’octubre, i amb el diagnòstic fatal, els editors de Males Herbes es van posar a treballar de valent perquè Pau Riba pogués tenir el volum de cinc-centes pàgines a les mans i pogués presentar-lo. Ahir l’artista no va poder ser a la presentació amb la premsa, però March va explicar que sí que havia pogut tenir a les mans el volum i que quan es va morir el llegia.

Durant la presentació, Memi March va explicar com van ser els últims mesos al costat de Pau Riba i com es va cuinar el llibre, un projecte que havia començat trenta anys abans. L’escoltem:

“Fa vint-i-set anys que sóc al seu costat. I sóc la mare d’en Lluc Riba March. Vaig entrar a la seva vida el 1995. Aleshores en Pau preparava l’exposició Alter músiques natives, amb Víctor Nubla i Julià Guillamon. Per al catàleg li van demanar un text i en Pau va escriure la ‘Història de l’instrument’. Per qüestions d’espai, es va quedar amb ganes de desenvolupar més aquest tema.

La primera cosa que vaig fer quan vaig entrar en la vida d’en Pau va ser endreçar-li l’arxiu. Això va posar molt de material editable a la vista. Vaig iniciar el procés d’edició de les seves cançons i també li vaig crear una carpeta de poesia recitable. Ell considerava que el tenien per un lletrista, però no el consideraven seriosament com a poeta. I va sortir una quantitat increïble de poesia. Vam editar tots els singles, etc. Això li va donar molta confiança i li va permetre escriure.

En aquesta presentació hi falta en Víctor Nubla [es va morir el març del 2020], perquè no tan sols van fer l’exposició junts, sinó que van beure molta cervesa plegats i van parlar moltes hores. En Víctor Nubla va recordar a en Pau que l’underground no s’havia acabat als anys setanta, que encara era vigent. I, sobretot, li va injectar el verí del ‘fes-t’ho tu mateix’. Editar al marge de les discogràfiques.

Un cop va arribar la tarifa plana d’internet, vaig començar a buscar documentació per a fer el llibre, fins que el treball de documentació se’l feia ell mateix. Hi ha una cosa que em meravella d’en Pau i és que ell flueix amb l’evolució. Vull dir que ell, que era hippie i vivia en una casa sense llum, quan van arribar els ordinadors, s’hi va interessar, perquè al·lucinava amb l’evolució i la incorporava com una eina. A la seva filosofia hi anava incorporant tot allò que anava sorgint. És per això que Neil Harbisson és aquí, perquè representa la connexió amb les tecnologies capdavanteres d’en Pau.

A més d’aquest fluir amb l’evolució, per a mi en Pau també és un humanista. El va marcar haver passat per l’institut Isabel de Villena. Veureu com parla de Carme Serrallonga, la directora, comparant-la amb Nina Hagen. L’institut Isabel de Villena va ser un oasi en la Barcelona franquista, hereu de l’Institut  Escola, aplicant el mètode Montessori, on no fragmentaven els temes per assignatures sinó que tot lligava amb tot. Per això no sorprèn que en Pau escrivís el llibre Història de l’univers. Un astrofísic que se’l volia endur a les Canàries a mirar les estrelles li va dir que es veia que estava tan ben documentat i que es notava que llegia articles científics. En Pau li va respondre que el 1998 va deixar de llegir la revista Muy interesante.

És clar, a l’Isabel de Villena en Pau va tenir la Carme Serrallonga de directora i la Maria Aurèlia Capmany de professora de literatura. Jo crec que tant el llibre de l’univers com aquesta Història de la música del segle XX (l’electrònica), tots dos editats per Males Herbes, són fruit d’aquest tipus d’educació que va tenir la sort de rebre. Jo tinc dinou anys menys i vaig rebre l’educació en castellà i vaig aprendre català amb la Norma. En Pau no va haver de fer aquest mal pas.

Doncs, com us explicava, devia ser cap al 1998, que ja tenim en Pau a la Casa Alta [així en diuen de la masia on vivia, a Tiana], connectat a internet i escrivint aquest llibre, que és una història de l’instrument barrejada amb la seva filosofia de vida i amb l’aparició de l’electrificació dels instruments. Quan Bob Dylan es va endollar a aquella guitarra, que tothom va posar el crit al cel, en Pau no, en Pau va voler endollar la seva guitarra i va buscar en Toti Soler que ja venia endollat de no sé on.”

De fet, a la presentació va sorprendre que el dibuixant Oriol Malet expliqués que pels seixanta anys de Pau Riba una bona colla d’amics li havia regalat la seva primera guitarra elèctrica. Una bona guitarra elèctrica. No va tenir una guitarra elèctrica fins que no va tenir seixanta anys! L’Oriol Malet, al tombant de segle XXI, havia fet un curs de construcció de pàgines web. Va anar a veure en Pau Riba i li va proposar de fer les pràctiques amb ell, construint-li la web. Era una manera d’acostar-se a un mite. I van fer una web molt treballada, tot i que actualment ja no funciona. Malet també és l’autor de la coberta d’aquest llibre. I ahir explicava: “És la primera i última vegada que vaig fer una web, perquè jo volia il·lustrar i hi vaig anar perquè volia conèixer en Pau. Però, pensant en aquest llibre, se m’acut que en Pau escrivint era molt conseqüent. Era conseqüent amb tot el que pensava.”

Continua la Memi: “El llibre és escrit a batzegades. En Pau pretenia acabar el llibre amb el tecno. Però jo no aconseguia que m’acompanyés al Sònar. Com volia acabar el llibre amb el tecno?”

L’editor Ramon Mas ha recordat que hi havia un final dedicat al tecno, però que no funcionava i s’havia de reescriure. En Pau Riba no en tenia ganes i van decidir d’eliminar aquesta part. El llibre s’acaba amb el punk. Quan en Ramon Mas li va preguntar com volia acabar el llibre, poques setmanes abans de morir, li va dictar aquest paràgraf final:

“A partir d’aquí, amb l’aparició del PC i internet entrem a l’era tecno, que pot ser considerada un nou paradigma sobre el qual ens estendrem en un altre llibre.”

Memi March va recordar els sis mesos finals de la vida de Pau Riba: “Quan en Pau va començar els seus sis mesos de dolor primers, sense diagnòstic o, pitjor, amb un diagnòstic erroni de dolor psicosomàtic per possible depressió o inici de demència, ens vam adonar que quan en Pau pujava a l’escenari el dolor s’eclipsava. Aleshores, li vaig proposar que reprengués aquest llibre que feia una dècada que tenia aparcat, a veure si el dolor així s’apaivagava. No es va apaivagar. Però un dia em va dir: ‘L’he acabat.’ La setmana següent va arribar el diagnòstic. El primer hospital on va anar el van tractar amb morfina, considerant que no sortiria d’allà. I quan vam aconseguir canviar-lo d’hospital, jo vaig enviar el llibre a en Ramon Mas.”

Ramon Mas va explicar que el llibre és una catedral i que els va impressionar: “No hem llegit cap història de la música així, perquè normalment una història de la música parla dels artistes. I aquí en Pau no parla dels artistes sinó que parla de com es fa la música, del so, de com evoluciona el so amb la tecnologia i de la relació del so amb la tecnologia, de com afecta això els qui la reben, de com això construeix una indústria… Aquests coneixements enciclopèdics i aquesta curiositat infinita d’en Pau és al servei de la que ha estat la seva passió artística i a la qual ha dedicat la seva vida, que és la música. I això es nota. Hi ha molta estimació dins el llibre també.”

Continua Mas: “Hi ha molta coherència: aspectes autobiogràfics; hi ha una part d’història de l’instrument; hi ha una reflexió sociològica i social, sobretot a partir de les drogues, la contracultura i la cultura juvenil; hi ha molta crítica i reflexió sobre la gestió de la música, la política que hi ha al voltant de la música; i tot això lligat als avenços tecnològics, que és el que fa avançar el llibre.”

I l’editor Ricard Planas rebla: “Voldria remarcar que és el primer cop i segurament l’últim que em trobo en ple segle XX amb un pre-socràtic. Per la curiositat. Perquè un pre-socràtic és aquell que, abans de l’època dels discursos, es posava davant de la naturalesa i intentava entendre què carai passava davant seu. Per a mi les dues novetats d’aquest llibre són, primera, la curiositat i segona, que és una història de la música sobretot des de la perspectiva de la tècnica, de la tecnologia, i, en aquest cas, dels avenços de l’electricitat, l’electrònica. Va des de mitjan segle XIX fins al punk. I els capítols comencen amb històries d’inventors d’artefactes mecànics o matemàtics i s’hi explica com la música adopta aquests avenços. És una enciclopèdia de personatges impressionant. Ara, en Pau, amb aquest llibre, com amb l’anterior, no deixa d’explicar-te una història. Nosaltres el venem com a assaig, però en el fons és una història; amb el rigor acadèmic de l’assaig, però és una història. Per la manera com ho explica, pel verb. És la història d’un centenar d’inventors fracassats. I com la història d’aquests fracassos fa que canviï tot. També hi ha un aspecte memorialístic. El llibre comença amb una mena de memòria col·lectiva i acaba com unes memòries d’en Pau. Perquè parla amb el coneixement d’haver-ho viscut.”

Neil Harbisson va dir: “Vinc en nom dels artistes cíborgs per explicar com en Pau Riba ens ha influenciat. L’electricitat ens va unir a tots dos. En Pau Riba tenir una capacitat de veure el futur i el passat alhora; jo no he conegut ningú com ell en aquest sentit. Ser capaç de parlar del futur i del passat amb tanta naturalitat. Ell, tot i ser un home plenament del segle XX, aquesta capacitat de futur i de passat l’ha mantinguda sempre. El vaig conèixer el 2008. Amb la seva mirada cap al futur és on vam coincidir. Va veure en els cíborgs com un possible futur de la música i vam començar a buscar aquesta col·laboració entre la música cibernètica i la seva música i vam crear el primer concert ciborgacústic, en què ell tocava la guitarra i jo feia combinacions de colors, amb l’antena creant colors a partir de les ungles dels seus peus, que havíem pintat. Va ser un experiment que vam fer a Cadaqués. I això ens va portar als Estats Units, al Moogfest, on vam fer aquesta performance i en Pau va parlar del futur de la música. Parlava molt bé l’anglès i va connectar molt amb el públic. He rebut correus de gent dels Estats Units que han sentit molt la seva mort. Als Estats Units era reconegut. Ens ha influït molt i ha influït molts músics, més que no ens pensem. Del llibre, m’agrada molt com compara l’art i la música. Diu que una de les diferències és que l’art no pot travessar parets però la música sí. Es va decantar més cap a la música perquè la música pot travessar parets. A més, també diu que la música pot molestar els veïns i una obra d’art penjada a la paret potser no. Per això la música és més transgressora i ens afecta molt més.”

Memi March va acabar l’acte llegint el fragment del llibre que segueix:

“De fet, la veu no és altra cosa que l’expressió directa del sentiment modulada per l’estat d’ànim. Per això som tan sensibles al cant i a la melodia, i per això la veu humana ha estat sempre la gran preferida del sultà i un grau per damunt de qualsevol altra veu en l’harem de l’orquestra… i… euh… suposo que també precisament per això vaig sucumbir a l’encant de les sirenes –l’encant del cant– i em vaig deixar atrapar en aquest maleït forat negre –trau que atrau– que m’obliga a cantar i seguir cantant malgrat ser l’activitat per a la qual la vida m’ha dotat amb més insuficiència!”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes