S’ha mort Pau Riba, el músic, el poeta, el pensador… l’artista total

Ha estat un dels grans noms de la contracultura als Països Catalans · Va protagonitzar l’època més hippy de Formentera · El seu disc ‘Dioptria’ és considerat el millor disc català del segle XX

VilaWeb
Redacció
06.03.2022 - 10:05
Actualització: 06.03.2022 - 11:05

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Un càncer s’ha endut Pau Riba, a setanta-tres anys. Nascut a Palma el 1948, ha estat un dels grans noms de la contracultura a casa nostra. Va començar la carrera a final dels anys seixanta, quan només tenia vint-i-un any. El seu disc Dioptria és considerat el millor disc català del segle XX per la revista Enderrock. Però Pau Riba també escrivia poesia i texts més assagístics, de pensament. Havia fet d’actor en diversos films i havia muntat espectacles. Era un artista total.

Va fer pública la malaltia el 7 de desembre passat a les xarxes socials: “Després de sis mesos adoloridíssim i amb la doctora de capçalera apuntant erròniament a dolor psicosomàtic, a l’octubre vaig aconseguir per fi ser hospitalitzat amb un diagnòstic de càncer de pàncrees. No pot ser extirpat, per ara i tal com està. Vas tard, diuen. He començat a fer químio i gràcies a l’ajut de molts amics que han posat molt de la seva part, he aconseguit iniciar un tractament d’hipertèrmia i unes xutades de vitamina c en dosis altes a l’Institut Khuab, que ens tenen ben esperançats. Tot i que el que m’agradava més era la idea que em curessin amb freqüències sonores, per ara tampoc és possible.”

I tot i el càncer i el tractament, va continuar fent concerts, sobretot acompanyat de l’Orquestra Fireluche, i concedint entrevistes a tots els mitjans que li ho demanaven. Va ser un personatge més públic que mai. Amb el càncer ja explicat, VilaWeb va publicar l’entrevista “Jo ja em veia a la glòria“. I fa pocs dies, també vam oferir el vídeo amb les dues cançons que Pau Riba va cantar en el concert de comiat d’Ovidi 4, amb Toti Soler, a l’Atlàntica de Vic, on va ser un dels artistes convidat. Un document molt emotiu: “Pau Riba, l’ovació més llarga“.

En una entrevista que vam fer-li el febrer de l’any passat, arran de la publicació del llibre Històries de l’univers, explicava: “Jo em considero narrador. Moltíssima gent em considera cantant o músic. Però la música per a mi és difícil, m’hi he d’encaparrar; en canvi, la literatura em surt a raig, com si fos un sismògraf. I l’etimologia em dóna molta seguretat a l’hora d’escriure, perquè les paraules, amb el temps, igual que els planetes, han anat desviant-se del seu veritable lloc.” Per a Pau Riba, l’etimologia, l’origen de les paraules, funcionava com un esperó per a anar avançant: “Aquesta és l’herència. Les cadenes informatitzades de l’àcid ribonucleic. Qui em va fer aprofundir en tot això va ser el meu avi.”

Riba i Romeva

Pau Riba i Romeva era nét del poeta Carles Riba i de la poetessa Clementina Arderiu, per una banda, i del diputat i fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, Pau Romeva, per l’altra. Va néixer, doncs, en el si d’una família catòlica, culta i catalanista. Va heretar la cultura culta, però va trencar amb els valors conservadors i catòlics, familiars i socials, i durant tota la seva vida va ser un transgressor, provocador, heterodox, rocker i hippy. 

El 1967 va publicar el primer senzill, Taxista. El mateix any no el van voler als Setze Jutges i aleshores va fundar el Grup de Folk, juntament amb Jaume Arnella, Jaume Sisa, Jordi Batiste i Oriol Tramvia, entre més. És famós el concert del Grup de Folk, el maig del 1968, al parc de la Ciutadella de Barcelona. 

Era el pròleg del moviment hippy i l’estimulació creativa amb l’àcid i l’haixix. Pau Riba es va instal·lar a Formentera l’any 1971 i va ser un dels personatges més emblemàtics del moviment. Allí va enregistrar el disc Jo, la donya i el gripau. S’hi va passar quatre anys i va tenir dos fills, en Pauet i en Caïm, que després també s’han dedicat a la música (tot i que, de fills, en va tenir cinc en total). Molts anys després, Isaki Lacuesta va enregistrar el film Jo, la donya i el gripau, a partir del disc, les imatges d’aquella època a Formentera que es conserven i de la vida viscuda de Pau Riba al costat de Mercè Pastor, els seus amics i el naixement del seu primer fill.

El 1975, ja a Barcelona, va participar en el primer Canet Rock, on va fer una de les actuacions més sonades, que va enregistrar Francesc Bellmunt en el film del mateix nom, conduït pel crític musical Àngel Casas. Als anys vuitanta va participar en uns quants films i va col·laborar en diversos mitjans de comunicació. 

Durant cinc dècades, no va deixar d’escriure cançons i va anar presentant treballs discogràfics: Amarga crisi, Transnarcís, De Riba a Riba, Mosques de colors… I el darrer, el 2019, Ataràxia, amb l’Orquestra Fireluche.

Els treballs discogràfics els va anar combinant amb llibres. El darrer, ja ho hem dit, Històries de l’univers (Males Herbes, 2021), que era la continuació d’un llibre anterior, La revolució que ara toca (Pòrtic, 2016), un llibre de converses amb Francesc Miralles en què reflexionava sobre tecnologia, ciència i política. L’any 1993, l’editorial la Magrana va publicar una biografia seva. Per Sant Jordi de l’any 1997, l’editorial Proa li edità Lletrarada, un llibre que aplega les lletres de totes les seves cançons, algunes d’inèdites; i l’any 1998 va publicar Al·lolàlia, un recull de curiositats lingüístiques.

Amb l’editorial Males Herbes ha deixat enllestit un llibre, que es diu Història de la música del segle XX, un volum gruixut que comença el darrer terç del segle XIX i centrat, sobretot, en la música electrònica. Arribarà a les llibreries el 30 de març.

I també amb aquesta editorial va protagonitzar fa poc una peça documental de la sèrie “Sotabosc”, en què reflexiona sobre el cosmos, el futur de la humanitat, la tecnologia, els cíborgs i la relació de l’home i la terra.

Perquè, més enllà de l’aparença despenjada, que li va valer el sobrenom de “l’últim hippy”, Pau Riba era tant un poeta com un pensador interessat per la ciència. Arran del llibre sobre la història de l’univers, feia unes reflexions ben pertinents i contemporànies:

Dieu que l’home és terra i de la terra.
Això és la cosa de la identitat, que et deia, que ens hi identifiquem d’una manera molt pobra. Molt pobra i molt antropocèntrica. Gairebé sembla que nosaltres hàgim creat l’univers, que l’univers sigui la nostra creació.

Aquesta és de les poques crítiques explícites que hi ha al llibre.
És un antropocentrisme de les idees. Ens creiem el centre de l’univers i no ens preocupa gaire si és cert o no. I sobre les crítiques, sí, prenc posició. Però pensa que tinc una cançó, que vaig escriure a final dels anys seixanta o principi dels setanta, que diu: “Nosaltres som part integrant d’un organisme de la terra.” Ja ho deia en aquella cançó. La idea del llibre l’he anada covant, o cuinant, durant anys. I crec que arriba ara perquè també arriba ara la singularitat.

La singularitat?
És la idea d’aquest geni de Google, Raymond Kurzweil. Per a ell, la singularitat és el moment en què un cervell artificial serà més intel·ligent que una persona. Anem cap a aquest moment. Hi ha un contuberni internacional per a aconseguir la intel·ligència artificial. Tot i que hi tinc les meves reserves. I al llibre faig una diferència important, perquè una cosa és la intel·ligència i una altra és la raó. 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes