[VÍDEOS] Pau Riba, l’ovació més llarga

VilaWeb us ofereix en exclusiva les dues cançons que Pau Riba va interpretar a Vic l'11 de desembre, en el concert de comiat dels Ovidi4 i Toti Soler

VilaWeb
Martí Estruch Axmacher
12.02.2022 - 20:30
Actualització: 12.02.2022 - 21:30

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ara fa un parell de mesos, els Ovidi4 i Toti Soler es van autodissoldre en un concert a l’Atlàntida de Vic. Va ser una nit llarga, càlida malgrat l’època de l’any, màgica, plena d’emocions i de sorpreses. De fet, va ser molt més que un concert, tal com ja vaig mirar d’explicar en el seu moment.

Quan en un concert hi ha màgia, una mica com el duende del món del flamenc, et pots sentir afortunat de ser-hi i de gaudir-la. Tu hi ets i t’ha tocat, com qui mira cap al cel just quan cau un estel. No sempre és el cas, però aquella nit a Vic, de màgia, n’hi va haver molta. És molt difícil explicar-la (“el concert va ser una passada” no serveix) i és també difícil enllaunar-la, motiu pel qual la majoria de discs en directe no acaben de funcionar.

Els enregistraments en vídeo tampoc no són capaços de traslladar emocions amb la mateixa intensitat que el directe, però tenen una virtut: capten detalls que no veus de la butaca estant, sobretot si ets una mica lluny de l’escenari. Més enllà de servar el record i fixar-lo, aquest és el valor d’aquests dos vídeos que els Ovidi4 han decidit assembleàriament de cedir a VilaWeb, una volta polits i editats per la gent de Tururut Artesania Multimèdia i pel tècnic de so del grup, Arnau Manyosa.

En el primer vídeo, per exemple, veiem com la càmera anticipa la sorpresa que el públic és a punt de rebre: l’aparició de Pau Riba sobre l’escenari, pocs dies després d’haver anunciat que té un càncer. El veiem entre bambolines, al costat del regidor, la seva cabellera a contrallum d’un focus, i com entra caminant descalç i a poc a poc fins a situar-se entre Toti Soler i David Caño. Veiem també com el públic s’alça i li dedica una llarguíssima ovació, mentre ell esbossa un somriure i aixeca el puny. Allò que no veiem, però veu el públic, són les llàgrimes de David Fernàndez i Borja Penalba.

Pau Riba fa la seva entrada una vegada la cançó “Nina de Miraguano revisitada” ja és en marxa. En presentar-la, Fernàndez ja ha avisat que en aquesta ocasió la interpretació seria “especialment especialíssima”. És una cançó del 2013 basada en un poema de David Sarsanedas, una celebració de la vida que Riba canta en el disc Tants caps, tants joguets, de l’Orchestra Fireluche. Salvant les distàncies, vindria a ser una versió nostrada de les “Palabras para Julia”, de Goytisolo, que tan bé canta Paco Ibáñez, però amb més missatge i amb més recomanacions, en aquest cas a una Maria.

Després d’aquesta cançó, Pau Riba i Toti Soler es van quedar sols a l’escenari, cara a cara, guitarra en mà. Com cinquanta anys enrere, quan Toti Soler encapçalava el mític grup Om, acompanyava el Pau Riba de l’etapa de Dioptria I i li deia que es dediqués a cantar i que ell ja s’ocupava de la guitarra. Van compartir moltes batalles, aquests dos històrics de la música catalana. Després, es van distanciar, i ara, els bons dots d’alcavot de Borja Penalba els van tornar a aplegar.

“Farem una cançó d’un viatge, de quan els viatges s’anomenaven trips“, anuncia Pau Riba a Vic, i fins i tot recorda quin va ser el punt de partida del viatge: la platja de Castelldefels. La cançó es diu “Al matí, just a trenc d’alba”, que és “quan el sol talla el meu nocturn viatge i tinc el cos adormit com una pedra de bruixot”. La cançó parla dels anys dels hippies i del Canet Rock, les anades a Formentera, on Riba va viure uns anys, i de la força inspiradora dels àcids i l’haixix.

I vet ací la lliçó de vida de Pau Riba aquella nit de desembre a Vic: pujar dalt l’escenari i cantar cançons, tal com ha fet sempre, malgrat les adversitats. Ja hi està acostumat. Riba és dels qui ha nedat contra corrent sense importar-li mai que la majoria de peixos vagin en l’altra direcció, o que la crítica i això que anomenem el gran públic tinguin unes altres preferències. El nét de Carles Riba i Clementina Arderiu no va dubtar a allunyar-se de l’ambient purità i aburgesat de la seva família, com tampoc no va dubtar a fundar el Grup de Folk quan els Setze Jutges el van rebutjar.

Heterodox i iconoclasta, Pau Riba ha fet de tot, a la vida, a banda de cantar i escriure. Ha fet de dissenyador gràfic i ha parit caràtules de disc com la de Dioptria. Ha fet de periodista i ha presentat programes a TV3 i el Canal 33. Ha aparegut en unes quantes pel·lícules, entre les quals Salvador, on canta una versió actual de la famosa “Noia de Porcellana” a la sala Zeleste. Ha dissenyat esdeveniments i espectacles, i fins i tot ha trinxat un mural de Miquel Barceló, amb permís del pintor, i ha fet caure un castell dels Castellers de Barcelona, sense permís de la colla.

Ara, parafrasejant la “Nina de Miraguano”, Pau Riba ha crescut i s’ha fet gran, fins i tot vell, però no ha perdut la inèrcia del somriure i sap que el seu cos només és una canoa. Segurament fa temps que ha entès que estimar és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement, perquè estimar i deixar-se estimar és sovint la lliçó més difícil d’aprendre. Sap que forma part d’una tribu que l’estima i fins i tot ho sap escriure. També és segur que té algun desig incomplert i que té cura dels orificis del cor: ulls, boca, nas i orelles. Ha estat feliç mirant les estrelles des de sota l’aigua i deu intuir que, si se’n va, enyorarà enyorar-nos, com nosaltres l’enyorarem a ell.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes