L’Ovidi se’n va a Vic (principi i final)

Crònica impossible d'un concert d'Ovidi4 que va ser molt més que un concert

Martí Estruch Axmacher
14.12.2021 - 09:35
Actualització: 14.12.2021 - 10:35
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Un dia els déus ens van ser propicis i van decidir col·locar tres estrelles com Borja Penalba, David Fernàndez i David Caño en una mateixa constel·lació: Ovidi3. L’artista, el cantant i el pallasso, no necessàriament per aquest ordre. Com que a més de propicis són generosos, van permetre d’ampliar la constel·lació amb la veu de Mireia Vives i convertir Ovidi3 en Ovidi4. Finalment, en un cas de mutació astronòmica poc freqüent, algunes nits la constel·lació es transforma en Ovidi5 quan Toti Soler hi afegeix la màgia de la seva guitarra.

Tot comença el 7 de març de 2015 al Casino de Vic, en un concert que havia de ser únic i que s’ha repetit gairebé tres-centes vegades, sense que n’hi hagi hagut dos d’iguals. Una vegada més, es demostra que alguns dels projectes més sòlids i bonics d’aquesta vida apareixen per generació (gairebé) espontània i no com a resultat de grans operacions de planificació i màrqueting. Però com que tot principi té un final, que dóna valor a l’interval i permet de tornar a començar, dissabte passat va ser el darrer concert, també a Vic, a l’Atlàntida.

Dir que el concert de dissabte durarà anys seria molt ovidià, però no és ben bé cert. Va durar més de quatre hores, que ja és prou. Ara, el record d’aquesta nit, per als qui vam tenir la sort de ser-hi, no s’esborrarà fàcilment. Va ser una nit llarga i de moltes i intenses emocions, sorpreses, poesia i bona música, homenatges, reivindicacions i consignes, tendresa, records sense nostàlgia, festa, humor i amor, que sempre sumen quan van plegats. L’escamot Ovidi4, columna Guillem Agulló, àcrates i assemblearis, defensors de l’autogestió i el cooperativisme, eren a punt d’autodissoldre’s i lliurar les paraules i les guitarres, no a l’enemic, sinó al públic.

Comencem pel començament i ja dic d’entrada que és impossible de traduir en paraules la llista d’ingredients que acabo de mencionar. Si explicar un concert ja és complicat, explicar quelcom que clarament és més que un concert és missió impossible. Però com que ja sabem que l’única lluita que es perd és la que s’abandona, ho aplicarem a l’escriptura i farem l’intent. Si algun dia, com intueixo, tenim enregistrament sonor o videogràfic de la vetllada, potser serà més fàcil de fer-se’n una idea.

És fosc i fa fred quan arribem al Teatre Atlàntida de Vic, com correspon a un vespre del mes de desembre. A l’entrada hi ha dotzenes de persones parlant animadament en llenguatge de signes. L’escena té un punt surrealista i entronca amb un vers que sentirem poc després: “Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules.” No van al concert, sinó que surten d’un acte previ. Em trobo Eva Valenciano, la mànager tot terreny que procura endreçar el caos i que sembla encara més atabalada del que és habitual. Darrere la taula de so, Arnau Mañosa, de caràcter eminentment tranquil, em confessa que està nerviós. Al seu lloc i sabent què havia de venir, jo hauria exhaurit les reserves de til·la de tot Osona.

Amb uns quants minuts de retard, el jutge Marchena demana al públic que s’abstingui de manifestar emocions i senyals d’acord o desacord. La petició és denegada amb una sonora xiulada. A continuació, surt un home a l’escenari i comença a trencar ous i batre’ls dins un bol. Segon moment surrealista, fins que deduïm que ha de ser Joan Coma, el regidor de la CUP i sociòleg vigatà que es van endur emmanillat a Madrid per haver escrit que per fer una truita cal trencar els ous. Tota una declaració d’intencions que entronca amb la primera cançó de la nit: “Serà un dia que durarà anys”.

“Cançó de suburbi” i “Història d’un sofà” precedeixen el primer gran moment emotiu de la nit: l’aparició de Pau Riba sobre l’escenari, pocs dies després d’anunciar que té un càncer, i que després de molts anys es retroba amb Toti Soler per cantar “Nina de Miraguano” amb David Caño i “Al matí just a trenc d’alba” tot sol. Borja Penalba, artífex de la històrica retrobada, se’ls mira visiblement emocionat. Llàgrimes compartides, com les lluites. Llarga ovació i més tralla, que té nom de llibreria vigatana. Sense treva. Després d’una impressionant Muixeranga interpretada pels dolçainers Xavier Richart i Cristina Martí, és David Fernàndez qui esbufega i diu que potser no arribarà al final de la nit.

Cançons clàssiques de l’Ovidi com “M’aclame a tu”, “La samarreta” i “La fera ferotge” s’intercalen amb els següents convidats sorpresa: primer Quimi Portet i després Quico Pi de la Serra. Encara més sorprenent és l’actuació de l’humorista Toni Climent fent d’Eugenio i explicant acudits, que a banda de fer riure el personal fa una mica les funcions de mitja part. Climent-Eugenio també acompanya Penalba i Caño en la seva particular declaració de guerra des de la Catalunya Nova a la Catalunya Vella, que aquest cop té l’indubtable mèrit de ser feta al cor del territori enemic.

Amb la cançó de “Venim del nord, venim del sud” just començada, apareix Lluís Llach en un altre dels moments apoteòsics de la nit. Llach ja s’entrebancava a vegades amb aquest himne dels Països Catalans quan feia recitals i ara que la deu cantar menys sovint es nota que ha de fer esforços per endreçar mentalment els versos. S’atura, riu, es concentra, tothom riu. Tornar a escoltar la veu en directe de Lluís Llach és un luxe i la cançó ja la coneixem. Després canta “Silenci” assegut entre Fernàndez i Penalba, que també tenen les mans per canviar de guitarra si algú els fa callar.

És ben sabut que a David Fernàndez no és fàcil fer-lo callar, per molts gats de basar xinès que li posin al davant. Ell és l’encarregat d’introduir les cançons, posar nom a les víctimes i xifres a les injustícies. Maria del Mar Bonet envia un missatge de veu per afegir-se a la festa i la violinista Marta Margaix acompanya Mireia Vives a “Palestina”. Segueixen la intimista “Barqueta de la bona nit”, Borja Penalba cantant “La noia del nord” amb el cor dins la guitarra i sense esma de presentar-la, “Homenatge a Teresa” i la preciosa “Cançó de fer camí” amb Gemma Humet. Aquest cop, l’escenari és tan gran que David Caño no té temps material de col·locar tots els retrats de dones il·lustres que tenen preparats.

Amb l’ajuda inestimable d’una ampolla de Jameson, el concert enfila la recta final. La gent fa més de tres hores que està asseguda a la cadira però tothom en vol més. Aviat és dit, això. Encara resten algunes sorpreses per destapar: Alfons de Verdcel, per exemple, cantant “El meu poble és Alcoi”; Feliu Ventura, ànima i motor de la recuperació de les cançons d’Ovidi Montllor, i un pletòric Sergi Lòpez cantant ni més ni menys que la Malaguenya de Barxeta! Per acabar torna a sonar “Serà un dia que durarà anys”, principi i final del concert i d’aquesta gran aventura.

Amb els llums encesos i els músics saltant i ballant al so de “Love is in the air” es pot veure bé el mural gegant que Quim Moya ha pintat durant el concert a la part de darrere de l’escenari. Són tot de samarretes reivindicatives esteses, com les que els Ovidi4 han penjat a cada actuació. Una amb la cara d’Anna Gabriel, sempre present, sempre recordada. Miro Borja Penalba i tinc la sensació que ho ha donat tot i que ha quedat buit, exhaust. Després m’ho confirma: “No n’hi havia més.” També em diu que aquest projecte ha estat un somni preciós, que els ha fet tocar el cel amb la mà. Aquesta nit som molts que l’hem tocat. L’Ovidi, allà on sigui de vacances, potser també.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes