Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Ovidi 3, grup format per l’ex-diputat de la CUP i periodista David Fernàndez, el poeta David Caño i el músic Borja Penalba, es va transformar ara fa pocs anys en Ovidi 4, amb la incorporació de la cantant Mireia Vives. Ara viu una nova transformació, amb Ovidi 25. Aprofitant que enguany fa vint-i-cinc anys que Ovidi Montllor se n’anà de vacances, tornen als escenaris per reivindicar l’obrer de la paraula. Un espectacle lligat estretament al Barnasants, que s’estrena avui a les Cotxeres de Sants i que circularà aquests mesos vinent per tots els Països Catalans.

Deu concerts del Barnasants 2020 que no us podeu deixar perdre

Parlem amb Vives, Caño, Penalba i Fernàndez sobre el paper d’Ovidi Montllor en la societat catalana, com el van conèixer i com els ha marcat la vida. Alhora, analitzen el fenomen que envolta al cantautor d’Alcoi, arraconat durant molts anys, però que les noves generacions han reivindicat i convertit en un referent. Una excusa més per a parlar de la cultura de confrontació, la que ells practiquen dalt l’escenari.

Ovidi 4 es transforma en Ovidi 25 ara que fa vint-i-cinc anys que Ovidi Montllor se n’anà de vacances… Què hi trobarem, en aquest nou espectacle que s’estrena avui a les Cotxeres de Sants?
—Borja Penalba [B. P.]: Som Ovidi 25 pels vint-i-cinc anys de la mort de l’Ovidi i pels vint-i-cinc anys de la primera edició del Barnasants. Són dues coses que quadren molt, perquè el Barnasants és un festival que neix i que creix per defensar la cançó d’autor i Ovidi n’és un dels grans referents. És un exemple tant de la cançó d’autor com de l’ostracisme a què es va trobar sotmesa per les hegemonies a partir de la transició. En el cas del Principat, per part del pujolisme i tot allò que va venir després.

Per què és tan important Ovidi?
—Mireia Vives [M. V.]: A mi Ovidi em convida a fer la reflexió que em sent d’algun lloc, que vinc d’una cultura. Malauradament, els poders acostumen a allunyar-nos d’eixes bases culturals i d’arrel. En canvi, Ovidi ens hi acosta. A mi m’emociona conèixer i mamar la figura d’Ovidi perquè em fa sentir d’algun lloc, d’un col·lectiu, d’una terra, una cultura…

Com el vau conèixer, Ovidi Montllor? Com hi vau arribar?
—M. V.: Jo hi arribe tard…
—David Fernàndez [D. F.]: Crec que seran quatre històries ben diferents. Jo hi arribo quan me’n vaig de casa, a disset anys, i el meu company de pis em posa el disc d’Ovidi a l’Olympia. Em vaig quedar atrapat. I a partir d’aquell moment forma part de la meva vida, de la nostra vida. Va entrar com pluja fina i ens ha deixat xops.

Mireia, dèieu que el vau conèixer tard?
—M. V.: Si, supose que perquè a l’escola tampoc no ens el van ensenyar… Sóc la més jove i també es nota.
—B. P.: A València, o venies d’una casa que tenien discos de l’Ovidi o era molt complicat…
—M. V.: En realitat jo vinc d’una casa on es mamava això, eh!
—B. P.: En ma casa hi havia discos de Llach, de la Maria del Mar Bonet, del Tall, però de l’Ovidi no.
—M. V.: Això també explica que no va entrar en moltes cases on havia d’haver entrat, en certa manera se’n va renegar.
—B. P.: No va entrar en cases com la dels nostres pares, que eren gent progre de la seua època. Jo el vaig acabar coneixent a mitjan anys noranta, quan Ovidi ja havia mort. I de fet, en el primer grup en què vaig tocar en català, que es deia Dropo, tocaven ‘Culminació’. Ja la cantàvem el 96. Va ser el meu primer contacte amb l’Ovidi. Sí que és veritat que hi havia cançons seues que ens sonaven de sentir-les. Quan escoltaves la musiqueta de ‘Homenatge a Teresa’ la coneixies, però no sabies de qui era. La seua figura no tenia l’entitat que s’ha aconseguit de donar-li després.
—David Caño [D. C.]: Això que ha passat amb l’Ovidi és increïble. A la nostra generació els cantats de la nova cançó ja s’havien superat. Vam viure el boom del rock en català, i potser la gent més activista i militant escoltava el punk basc, però de sobte va emergir Ovidi… En el meu cas va aparèixer quan vaig anar a viure a Gràcia, cap el 98 o 99, allà els sectors més compromesos el reivindicaven molt. Però, més enllà de la música o de la cançó, la figura d’Ovidi és tan present perquè és una posició vital. Les seves lletres són vigents, serveixen per a llegir la realitat d’ara. Per això, una generació com la nostra, que és crítica, que vol transformar la societat i construir un món millor, agafa l’Ovidi i el transforma en el seu germà gran, en el seu pare. Ell ens ensenya. La gent s’identifica amb el que diu. Ni que s’hagués planificat no haurien aconseguit que Ovidi tingués tanta difusió entre la gent jove, com ha acabat passant amb el boca-orella amb què tots l’hem acabat descobrint.

Aquesta reivindicació de l’Ovidi no ha tingut el suport de cap institució, ha estat la gent que l’ha fet seu.
—D. F.: No és que no fos planificat pel poder, sinó que havien planificat el contrari. És un fenomen, una experiència, que encara s’ha d’analitzar. Com és possible que una generació molt àmplia faci seu, com a referència, un cantautor que havia estat oblidat i arraconat? Amb l’Ovidi, tenim una mena de brúixola. Nosaltres veníem de la democràcia d’amnèsia i Ovidi va ser una mena d’antídot. Vèiem allò que deien a la televisió i no ens quadrava amb la nostra realitat; en canvi, allò que deia ell ens quadrava molt més amb allò que ens passava. I ara igual.
—D. C.: També cal reconèixer la feina que han fet tants grups per popularitzar-lo. D’Inadaptats a Obrint Pas o Feliu Ventura. Era gent amb estils molt diferents, però tots tenien molt de públic. Amb les seves versions van acabar popularitzant Ovidi.
—B. P.: Hi ha un detall que ens hauria de fer reflexionar. És molt fàcil de pensar allò que quan una persona mor, llavors és valorada. Però normalment, quan passa això, l’endemà de la seua mort comença tota una campanya. En el cas d’Ovidi no va ser així. Va ser un degoteig, a poc a poc, i des de la base. Es va morir l’any 1995, dos anys després érem dos que cantàvem les seues cançons. Però de mica en mica va anar creixent exponencialment la gent que recuperava les seves cançons. És molt curiós. No va ser fàcil, però és molt més bonic. A més, és molt més sòlid. No és cap moda.
—D. F.: És de llarga durada. Ara parlem dels vint-i-cinc anys, però el disc d’Inadaptats és del 2004, l’ocupació del Palau de la Música és del 2006…
—B. P.: Jo amb Feliu Ventura cantava cançons de l’Ovidi l’any 2000. A cada concert sempre fèiem un parell de cançons de l’Ovidi.
—D. C.: Això demostra en el fons que Ovidi era un personatge incòmode. En realitat, crec que si no li van fer més homenatges abans era perquè, passats els anys, molta gent se sentia culpable de la manera com l’havien tractat, fins i tot gent de la seva trinxera. Durant la transició, ell va ser molt dur i això va tenir conseqüències. Ara, mirat amb perspectiva, molta gent deu pensar que es va equivocar. I aquesta vergonya els va fer callar. En canvi, la nostra generació, que ja no tenia aquests vincles, ha decidit de reivindicar-lo. Segurament, si no hagués estat tan oblidat, no hauria cridat tant l’atenció.

Cada poble ha fet el seu homenatge i d’alguna manera tothom l’ha conegut gràcies al seu casal, al seu ateneu, als seus amics… Tot plegat fa que Ovidi sigui molt proper, sigui casa.
—D. F.: Ovidi és un lloc on refugiar-te. I precisament la idea d’aquest nou espectacle neix d’aquí. Això que farem avui a les Cotxeres de Sants és un homenatge als homenatges. Un homenatge als homenatges que s’han fet aquests últims quinze anys, de manera continuada, sense grans programes, perquè volem. Tot arrenca durant els quinze anys de la mort de l’Ovidi, i allò que havia de durar un dia, mira si ha durat. Aquell any va haver-hi més de quatre-cents actes. Tot va néixer d’una carta de Feliu Ventura, que animava la gent a fer-li un homenatge particular. I tot plegat s’ha acabat convertint en un homenatge permanent.
—D. C.: Hi ha moltes maneres d’aproximar-se a l’Ovidi i cadascú pot trobar la seva. Ara parlem de compromís i política. L’Ovidi és molt divertit, però a la vegada també és tendresa, amor, l’estima als poetes… I per tant, és normal que surtin tants homenatges diferents, que tothom reflecteixi el seu Ovidi.

—És curiós que sigui tan vigent. Malgrat que han passat vint-i-cinc anys, allò que ell canta i explica podria dir-ho ara mateix…
—B. P.: Perquè les coses no han canviat gaire… I algunes coses fins i tot han evolucionat i han empitjorat.
—D. F.: Fins i tot ho va anunciar en un dels seus últims discs, quan deia: ‘No rigues massa de pressa, que se’t pot glaçar el riure. Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada.’ Les coses no han canviat tant com ens pensem. Hi ha cançons que semblen escrites aquesta matinada. Ovidi és una porta a un món molt ric, molt contradictori, molt complex i acabes agraint tot allò que et comparteix. És un aprenentatge continuat. Però té una vigència indiscutible. Només t’has de posar les ulleres de l’Ovidi. Ara podríem fer una ‘Carta a casa’. Segurament no parlaria de la immigració interior de l’estat espanyol ni d’una immigració a Suïssa o Alemanya, sinó que seria de Síria cap aquí o travessant la fossa comuna del mar Mediterrani. I quan pensem en ‘La fera ferotge’ ens ve el cap la llei mordassa. O si llegeixes ‘Un dia que durarà anys’, penses en el Primer d’Octubre. T’interpel·la permanentment.
—D. C.: El temps ha demostrat que tenia raó. Jo me l’imagino cantant això i la gent de la seva època pensant però que diu aquest? És un hipercrític. Al cap dels anys, molta gent segur que ha pensat: quanta raó que tenia l’Ovidi.
—D. F.: Als primers compassos del concert, se sent la Mireia dient: ‘El preu que es paga per viure.’ Doncs avui estrenarem això en una ciutat on el lloguer mitjà és de més de mil euros. Això és actual, vigent, devastador i demolidor.
—B. P.: L’Ovidi molestava. I sempre ens cal algú que moleste, que diga al govern de torn o al polític de torn, des de l’argumentació i des de l’esquerra, que això no és així. L’Ovidi t’encoratja a ser valent.

Què pensaria ara l’Ovidi? Què diria?
—D. C.: Seria aquí, amb una entrevista amb tu, a punt d’estrenar el seu espectacle al Barnasants i cagant-se en tot.
—B. P.: Estaria fotut com estem tots…
—D. F.: Sempre que ens fan aquesta pregunta pensem que és molt agosarat de contestar. En realitat no ho sap ningú. Sí que podem dir que tant de bo fos aquí fent cançons i buscant poetes per popularitzar-los i socialitzar-los. I també estem convençuts que estaria implicat com ho vam estar fins a l’últim dia. Allà on anem sempre surt un Ovidi. Quan vam anar al Priorat ens van recordar el concert del 73, en un celler, a favor de l’Assemblea de Catalunya. Véns aquí a Sants i els insubmisos et treuen una carta del 94, un any abans de marxar de vacances, donant-los suport.
—B. P.: Seria al front! En quin? En el seu.
—D. C.: També hi ha un punt de connexió amb nosaltres que venim i defensem una cultura de base, una cultura de confrontació. En això sí que no crec que hauria canviat l’Ovidi. Estic convençut que seria a la trinxera de la cultura de la crítica, de l’amor, de la tendresa…
—B. P.: I nosaltres demà seríem a la primera fila del concert.
—D. F.: I després aniríem a recórrer la Barcelona canalla…

A la conferència de premsa defensàveu el paper de Toti Soler en l’obra d’Ovidi Montllor; i parlem molt del mal tracte que va rebre Ovidi durant els seus últims anys de vida. Però creieu que, malgrat la crítica que fem, n’hem après prou? No fem això mateix amb Toti Soler?
—B. P.: Enric Hernàez deia que aquest país no seria normal fins que no es reconegués Toti Soler com el Miles Davis dels Països Catalans. És una figura menyspreada tant culturalment com institucionalment. És lamentable que probablement el millor guitarrista que ha donat els Països Catalans es trobi en una situació d’ostracisme com aquesta. No vull entrar en detalls, però té una jubilació complicada, per a no dir impossible. I això és increïble en un país civilitzat. Per tant, no ho som. Som un cúmul de despropòsits. I contra això intentem sobreviure i poc més. Mentida. Lluitem perquè deixen d’ocórrer eixos despropòsits. Lluitar contra el poder no és fàcil, però hi som.
—D. C.: Les institucions i els poders sempre arriben tard. I si ens posem a parlar de cultura institucional, només cal mirar el pressupost que es dediquen a la cultura. Qui ocupa els càrrecs als llocs de cultura són gestors culturals que no acabem de conèixer ni estimar la cultura. Els homenatges sempre acaben venint del vessant popular, de la gent. Segurament si no hi hagués Barnasants, Quico Pi de la Serra no podria tenir una sala plena. I en realitat aquest és el millor homenatge que se li pot fer.
—D. F.: Sobre el Toti voldria afegir que és una part fonamental d’aquesta reivindicació permanent de l’Ovidi. A més, ens ha ajudat a fer tot això que fem. Aquests quinze anys hi ha estat, i és dolorós veure que la història es repeteix. És la pitjor cosa que es pot dir a la vida i la lluita, que no n’hem après res.
—B. P.: Jo sempre dic això: hi havia una hegemonia als anys vuitanta, la pujolista, que es va centrar bàsicament en el rock català. Molt bonic, perfecte, cap discussió… I de fa uns quants anys vivim una altra hegemonia, l’indie folk, que està molt bé també, però la cosa és que jo no sé d’on surten aquestes hegemonies. Hi ha d’haver espai per a tothom. I no té solta que des de dalt es done suport a la cultura apostant al 90% per aquesta hegemonia que els convé. Perquè sobretot hi ha una cosa coincident en l’una i l’altra, que és que ningú no protesta molt, és tot molt amable. Jo escolte Manel i no em molesta. Sí que és cert ara s’ha donat més veu a la cançó d’autor, però en gran part això és gràcies al Barnasants. Encara hi ha molt de camí per fer en aquesta línia.
—D. C.: I és que no hi ha res pitjor que quan el poder utilitza la cultura de manera partidista. Els polítics volen controlar la seva hegemonia mitjançant unes certes expressions culturals i silenciant aquelles que no l’interessen. En realitat, s’haurien de potenciar les expressions que et molesten, perquè allò que ha de fer la cultura és interpel·lar-te i fer-te millor, no aplaudir-te i ajudar-te a fer una hegemonia. Quan la cultura ens confronta és quan avancem.
—B. P.: I t’ho diu una persona que ha guanyat els Jocs Florals de Catalunya… [riuen].
—D. C.: Jo no molesto!

Però també hi ha grups que triomfen i que fan confrontació: Obrint Pas, Txarango…
—D. F.: Des de baix i des de les tangents s’han construït coses molt sòlides. Però tot això són molts anys de feina per a crear una consciència crítica de cultura alternativa. Una consciència que té un altre fet social indiscutible, que és el paper que ha tingut la música al País Valencià durant els vint anys del PP. La música va ser l’autèntic dic de contenció, l’autèntica barricada de resistència. Sense ni cinc, contra l’estat, sense l’estat i amb l’estat en contra. Ho tenien tot en contra, i en canvi, aquells xavals que gravaven una casset al Benlliure i que es deien Obrint Pas resulta que han canviat els referents. Però al mateix temps que hi ha això, també existeix la mercantilització de la cultura. Hi ha gent que fa negoci. Hi ha grans plataformes culturals que es fan riques. La corrupció també va arribar a la SGAE. És una indústria i l’excés de mercantilització ho liquida tot. En canvi, els homenatges de l’Ovidi han estat una altra cosa. Però, és clar, s’han de veure les coses bones i les dolentes. Passa que el dolent va amb portaavions i l’alternativa va a peu o amb bici.
—D. C.: També és molt important tota la xarxa de casals i ateneus que munten un circuit alternatiu als grans concerts. Una subxarxa, que com més va més creix com a moviment, ha acabat creant grups molt populars. Però això no ha estat gràcies a les institucions.
—D. F.: És clar, tu passes d’un model de festa major als noranta i de cop neixen festes majors alternatives, que al final acaben convertint-se en les festes majors principals. La festa major com l’havien entesa, amb vincles comunitaris, veïnals, de suport mutu… Amb excepcions, és clar, perquè després hi ha gent que ha muntat festes majors que són tan alternatives com els alternatius, com ara les festes de Gràcia.
—B. P.: Vilanova, per exemple. El Tinglado, que era l’alternativa, s’ha menjat amb creïlles la festa major.
—D. F.: Feliu Ventura sempre ho deia: la Conselleria de Cultura són els ateneus. Ell va arribar al Principat perquè hi havia una xarxa de dos-cents ateneus i casals que muntaven concerts i els convidaven.
—B. P.: I a València, igual, les poques vegades que hi tocàvem era gràcies a les entitats i organitzacions de resistència de les comarques.
—D. F.: Aquest circuit alternatiu segur que apassionaria l’Ovidi. L’encantaria veure com l’hem construït amb les nostres mans, sense l’ajuda de les institucions, cosa que a la vegada et dóna una independència cultural brutal.
—D. C.: I d’un món d’on han acabat sortint moltíssims grups, escriptors, artistes… No hi hauria una escola de formació en cultura crítica sense aquesta xarxa que s’ha anat construint amb el temps de manera precària i voluntariosa, però que al final ha acabat veient que els grans grups musicals actuals vénen d’aquí i no de la cultura subvencionada.

—I si haguéssiu de triar una cançó d’Ovidi, quina seria?
—D. C.: ‘Crítica i autocrítica’. Perquè combina aquesta cosa de ser crítica de cara enfora però també amb tu mateix. És la nostra relació amb el món. Jo tinc capacitat de dir què crec del món, però no m’aïllo i no penso que tot ho faig bé. També tinc la capacitat d’autocrítica.
—B. P.: ‘Va com va’. Jo no vull callar, mentre tu tens la tralla.
—M. V.: ‘La fera ferotge’, perquè ens representa moltíssim a aquelles persones que estem a peu de carrer.
—D. F.: Tinc greus problemes amb aquesta pregunta… Puc dir, totes? Si me’n fas triar una, et diré, avui i aquí –perquè avui és el dia–, que és ‘Les meues vacances’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.