La venjança del tresorer (i altres històries de por)

Queixar-nos al no-res i a ningú ens encanta, i ens omple de justa ira nacional; però fer alguna cosa de concret, un esforç mínim, minimíssim, en què suposem un vaguíssim perill d’esgarrinxada… uix, no, fuig, fuig

Pau Vidal
14.07.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

*Just la setmana següent d’explicar la penosa peripècia viscuda per cobrar una trista factura de l’excel·lentíssim ajuntament de Piiiiip (sense esmentar el nom de la localitat), rebo un sorprenent avís d’inspecció per part de la delegació de l’Agència Tributària de la mateixa localitat. Sorprenent, perquè la delegació de l’AT on m’han fiscalitzat fins ara no era aquesta sinó la que em correspon per zona. Ja és casualitat, oi? La feta és que, després de dedicar unes quantes hores a l’empipadora feina d’aplegar paperassa (hores que, a diferència dels treballadors del Servei de Tresoreria de l’excel·lentíssim etcètera, no em retribuirà ningú), la inspecció acaba en no res: tot en regla. Bé, tot menys la impunitat amb què l’administració castiga arbitràriament els seus súbdits i abusa d’un poder que sap impune. N’hi ha que s’autoadjudiquen triennis i complements abusius i n’hi ha que es conformen a tocar-te el voraviu. El lamentable i mesquí poder dels mediocres. Que no seria estrany que em tornessin a aplicar després de llegir aquest apunt.

Tingueu-ho en compte a l’hora de treballar per a segons qui.

*Repassant comunicacions amb organismes com l’esmentat al punt anterior, reparo que solen acabar els escrits amb la fórmula “Cordialment”. La cordialitat del duro sevillà: un tret del burocratès.

*Per cert, el manaire d’un altre ens municipal amb què ens vam esgarrinxar per culpa de la paperassa m’assegura que cap ni un dels més de tres-cents convidats que han tingut per activitats com la meva, cap ni un, s’ha queixat mai de l’abús burocràtic pel qual he protestat jo. Casualitats de la vida, tres dies més tard els organitzadors d’una xerrada, membres d’una agrupació política, es mostren sorpresos que els passi pressupost perquè “cap convidat ha demanat mai cobrar per això”. Haig de pensar que em menteixen, doncs, o realment soc l’únic mort de gana que necessita cobrar les feines?

*Truco a un organisme públic per fer un tràmit i m’engalten, com és de norma, el missatge enregistrat. Enregistrat en dos idiomes, de manera que l’espera abans que aparegui un ésser humà, que ja és més llarga del que caldria, es dobla. M’haig d’empassar totes les murgues dues vegades, si us plau per força; i pagar el doble per la trucada, és clar. No seria millor posar una resposta única i, si de cas, al començament, ja que els va tan bé això d’aconduir-te a través del teclat, oferir-te de pitjar el 2 si el vols en la llengua dels inadaptats, per exemple?

*No seria just, és clar, no esmentar la cara bona de la moneda. A conseqüència de la meva activitat adoctrinadora, que em duu a fer sermons pels llocs més impensats, també trobo tot sovint treballadors d’organismes públics conscients de les dificultats que implica per al profà aquest excés de documentació que es desviuen per facilitar-t’ho. No sé si els entra en el sou o no, però els ho agraeixo igualment.

*Parlant de doctrina, en una xerrada intervé una persona per explicar el mal funcionament del departament on ha treballat fins fa poc en relació amb la capacitació de llengua dels professionals. Es presenta com a “responsable de la supervisió lingüista” del servei. En fi.

*M’arriben queixes del comportament de la regidora de Gent Gran d’una estimable vila de la costa. Es veu que l’ajuntament organitza unes sessions de teatre per a jubilats que la senyora, sense que ningú sàpiga per què, presenta en castellà, malgrat les queixes reiterades dels assistents. Curiosament, és la mateixa localitat l’alcalde de la qual va dir no fa gaire que un servidor, que hi havia acudit precisament a adoctrinar el dia abans, “no tenia credibilitat” com a lingüista perquè havia estat convidat per la Plataforma per la Llengua (curiosament, la xerrada també comptava amb el suport de l’ajuntament, cosa que per descomptat li agraeixo qui-sap-lo). Un altre gran sociolingüista que hem perdut.

Per cert, tant el senyor batlle com la regidora hispanòfona són membres de Junts per Catalunya. I ves per on la batllessa de les Borges Blanques, la vila on els socorristes no han de saber la llengua dels banyistes, també.

*Aquest doctorjekillisme patriòtic dels juntaires m’ha recordat una escena tragicòmica a què tots heu assistit alguna vegada, o tal vegada heu protagonitzat i tot. Entrant o sortint d’una mani d’aquestes que ens agraden tant, una colleta de participants entra en un bar a fer un refresc. Rigorosament ensamarretats i proveïts de les corresponents estelades. Malgrat la faramalla decorativa, invariablement, demanen la comanda en castellà. La màxima expressió de la fantasia de Matrix (el planeta piruleta, per dir-ho amb la troballa feliç de Gerard Furest), per no dir de la covardia, d’aquest poble pusil·lànime. Queixar-nos al no-res i a ningú ens encanta, i ens omple de justa ira nacional; però fer alguna cosa de concret, un esforç mínim, minimíssim, en què suposem un vaguíssim perill d’esgarrinxada… uix, no, fuig, fuig.

*Això sí, els valerosos combatents vinga omplir les xarxes de missatges relatant llurs accions heroiques, com ara que han anat a la fleca i han demanat una barra de mig i dos llonguets així, en la seva llengua, sense avisar els Mossos ni res. Certament, ho tenim a tocar.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €