Benvolgut Servei de Tresoreria de l’Il·lustre Ajuntament de piiiip:

La meva felicitació més sincera. De tot cor. Sóc el hacker que fa setmanes que intenta cobrar una factura en nom de Pau Vidal i no me n’he sortit. Per això us dono l’enhorabona. Les vostres mesures de seguretat són tan eficaces que hi renuncio. I això que hi he dedicat hores, eh? Però res. A casa em van ensenyar que cal saber perdre. És molt lògic que desconfieu dels proveïdors. Qui t’assegura que el tal Pau Vidal que respon a una proposta enviada per vosaltres mateixos al compte pauvidal@daixonsis.cat no és un desaprensiu que en realitat es diu, posem, Marieta de l’Ull Viu? De fet, piratejar un compte de correu electrònic és bufar i fer ampolles, com tothom sap.

La cosa ha anat així. La feina pesada la va fer ell, per descomptat. Preparar l’activitat, anar a la biblioteca a fer la xerrada… Ai, i prèviament haver-vos enviat un pressupost (des de la mateixa e-adreça, ves quines coses), no fos cas que als arxius de tresoreria no hi tinguéssiu prou paperassa. Moltes hores, sí, però l’entenc: per una retribució com aquesta qualsevol sacrifici és poc. Que la gent de la cultureta, vinga plorinyar, vinga queixar-se, però viuen com uns reis. Per què us penseu que he orientat la meva carrera cap a aquest sector?

Sapigueu, per cert, que això de demanar la veracitat de les dades bancàries un cop rebuda la factura de l’activitat ja està molt vist, i els hackers ens ho sabem de memòria. Al principi, igual que accedir a una contrasenya, també costa una mica, però amb esforç i dedicació pots aprendre a piratejar qualsevol perfil; és il·legal, és clar, però amb els autònoms val la pena, les quantitats astronòmiques que reben per les col·laboracions són tota una temptació. Ara, el que sí que mola, benvolgut Servei de Tresoreria, és la manera com presenteu el requisit: “No disposem de dades bancàries amb les quals poder fer efectiu el pagament de la factura indicada, ja que malgrat indicar un número de compte a la factura, no podem acreditar la titularitat de l’esmentat compte. A l’Ajuntament de [piiip] fem servir una base de dades de tercers (proveïdors), que és on actualitzem el compte bancari per a evitar incidències en els cobraments de factures, sent necessari per tant, que la primera vegada que s’iniciïn relacions comercials, sigui necessari que ens feu arribar el número de compte per un procediment concret que tenim establert” [*]. Ha ha ha!, que bons que sou! Com dient “no siguis tan burro de posar el nº de c/c d’algú altre”! Que en són ben capaços, aquests carbassots d’autònoms! I au, ja me’ls tens corrent a demanar el certificat com xaiets. Quins pallussos! “Un procediment concret que tenim establert”! És que em pixo…

En fi, que li xuclo la contrasenya, entro al seu perfil del banc i sol·licito el certificat dels trons. Un cop aconseguit, us l’envio per correu electrònic (sempre el mateix) i aleshores… ale-hop, la resposta genial: “Comentar-vos [amb un bon infinitiu per començar la frase, sí senyor. Què putes s’han pensat, aquests filòlegs?] que el certificat de titularitat que ens heu avançat per correu electrònic estaria correcte i seria suficient per incorporar les dades bancàries, però el mitjà per fer-ho arribar no és correcte.” “No és correcte”!, ha ha! Quins cracs. Entoma-la, autònom, a veure si n’aprens: “El certificat estaria [“estaria”, en condicional: figures!] però el mitjà no.” Com per dir, què et penses, que serà tan fàcil, cobrar la teva morterada? Que no som l’Ajuntament de Can Quintaforca, nano, que això és capital de comarca i aquí no ens mamem el dit. Em trec el barret. Tot seguit, una segona estocada, per rematar: “Des del servei de Tresoreria de l’Ajuntament de [piiip], per evitar situacions de frau, hackers, suplantació d’identitats, etc. amb aquestes dades confidencials no acceptem el correu electrònic com mitjà de comunicació amb el ciutadà (persones físiques o jurídiques).” És clar, és que què s’han pensat, aquests ciutadans, que van d’innocents contribuents, fins de persones físiques i tot, van, els paios, però et gires i ja t’han clavat un frau o una suplantació d’identitat per l’esquena, com si no els coneguéssim…

I llavors engalteu l’estocada final. La que, ho admeto, m’ha obligat a empassar-me l’orgull professional i abaixar els braços:

“Per això us recordem els sistemes que tenim per fer-nos arribar aquesta documentació: bé mitjançant la Seu Electrònica de l’Ajuntament de [piiip], presencialment o per correu postal:

Seu Electrònica: catàleg de tràmits / dades bancàries / alta o modificació de dades bancàries. Per aquest tràmit és necessari disposar de certificat electrònic. Us recordem que és imprescindible que el titular de les dades bancàries sigui el mateix que el titular del certificat electrònic, en el seu cas [molt bé, aquí, sí senyor. Certificat electrònic, tu. No vol cobrar? Doncs que s’ho guanyi].

Correu postal: també ens poden fer arribar el document original per correu postal (ordinari o certificat) a l’adreça del peu del present correu electrònic.

Presencialment: Podeu portar la documentació original a l’Oficina d’Atenció a la Ciutadania (OAC), però només s’atendrà les persones que hagin sol·licitat cita prèvia. El telèfon de l’OAC és el [piiiiip] o el 010 (si truqueu des del municipi de [piiiiiip]). També ens podeu demanar cita prèvia al servei de tresoreria al nostre telèfon que apareix al peu del present correu o per correu electrònic.”

Brillant. Genial. Ni més ni menys que tres possibilitats, com per “mira que magnànims que som”, però en realitat cada una és més mal parida que l’altra. Enviar-ho per correu postal, que bo… Ja em diràs com se fa, això. És que no sé ni on para l’oficina de Correus, o la bústia, ni on s’han de comprar els segells. Encara existeixen? Quant a la seu electrònica… Insuperable. La web és tan rematadament enrevessada, i tan mal presentada, que fins i tot un expert com jo m’hi he acabat perdent. No em vull ni imaginar si ho hagués intentat el Pau aquest, que és un pobre boomer: s’hauria tirat daltabaix, ha ha. Feliciteu de part meva el vostre departament d’informàtica, i apugeu-los el sou, que s’ho mereixen.

Per no rendir-me tan fàcilment, doncs, em quedava la tercera opció, que és la que em feia menys gràcia: portar la paperassa personalment. Quina mandra! Però va, tot sigui per aquell dineral. Mama’t els trenta o quaranta quilòmetres de tren, camina una bona estona fins a l’OAC, fes cua (la primera mitja hora al carrer, amb aquesta fresca de gener!), i que al final t’engeguin perquè no havies trucat per demanar hora (perdó, cita prèvia)… Bravo, bravo, bravo, és que no puc dir res més. Sou com La fuga de Alcatraz però a l’inrevés. Fenòmens.

Calla, sí que diré una cosa més, perquè un hom és delinqüent però cavaller. Una proposta de millora. En la vostra incansable lluita contra el ciutadà, que, no ho oblidem, sempre oculta un possible estafador a dintre, podríeu estendre les mesures als vostres empleats mateixos. Que sí, d’acord, són honestos servidors de la funció pública, però no se sap mai, tu. En comptes d’abonar-los la mesada tan fàcilment, així, sense que hagin de fer res (i a sobre puntualment, abans d’acabar el mes! On s’és vist?), obligueu-los a emplenar un formulari cada dia 25, anar a la seva entitat a demanar el certificadet i que després l’envïn per algun dels tres sistemes que sí que SERIEN correctes. Que aprenguin què vol dir vetllar per la seguretat i la protecció del treballador. I, posats a fer, per donar exemple, el senyor o senyora alcalde o alcaldessa, igual però a més a més ben sucat de quitrà i folrat de plomes de gallina. Que, escolta, per molt batlle immaculat que sembli, no deixa de ser una persona ciutadana i per tant un potencial malfactor. En nom de la seguretat, tota precaució és poca.

(Per cert, suggeriment final: els 260 € que us heu estalviat d’aquest papanates, invertiu-los en un corrector. Que fins i tot el burocratès cal escriure’l correctament. Apa, salut i, sobretot, peles. Cracs.)

[*Els maltractaments infligits a la gramàtica en aquest article són responsabilitat dels autors de les citacions. Negretes i subratllats, també.]

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.