Formes del suïcidi

"O de mica en mica es buida la pica. Si tu l’escanyes un poc per aquí i jo l’ofego un poc per allà, segur que palma d’una vegada i au, prou d’emprenyar"

Pau Vidal
Pau Vidal
14.04.2022 - 21:30
Actualització: 14.04.2022 - 21:31
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

“Que jo també sóc dels teus, eh? Això del 25% de castellà no hi ha dret” és la sorprenent resposta que em dóna un agent de la propietat immobiliària quan li reclamo la versió en català del document que demana que signi. I es justifica: “És que molts em diuen que no l’entenen…”, com si en alguna època passada hagués tingut el document en català (i jo m’ho crec) i s’hagués trobat desenes de clients que el rebutgessin (ídem). Deu ser una peculiaritat del gremi, perquè temps enrere un comercial d’alarmes domèstiques em va donar exactament la mateixa excusa… en un barri amb majoria manifesta de veïns catalans.

El català, ja ho sabeu, és aquell ésser que en matèria de llengua posa la bena abans que la ferida. Perquè en realitat aquesta excusa l’he sentida en boca de representants d’oficis diversos i sé que no és veritat. Senzillament, o s’han deixat endur pel costum, o no s’ho han plantejat, o (el més factible) pensen que en català els pot perjudicar i fer perdre part de la clientela. Cosa que no és obstacle perquè després s’exclamin, irats, contra la sentència del 25% de castellà. “No hi ha dret!” Com el meu API.

Aquest costum tan nostro de pretendre que els altres facin allò que no fem nosatros és pertot. En una escola concertada de majoria autòctona, els professors exposen el cas d’un alumne fill de xinesos que no rasca bola amb el català. El nano no és un fletxa per a les llengües (en castellà també justeja), però és evident que si tothom, alumnes i professors, absolutament tothom, se li adreça en castellà, encara l’hi posen més difícil. A la reunió d’avaluació trimestral, un membre del claustre proposa redirigir-lo cap a un programa d’orientació professional perquè el posin de cara al públic. “Així estarà en contacte amb la llengua”. En contacte, diu. Allò que tot un claustre de professors (una vintena llarga de persones amb, se suposa, coneixements de didàctica i pedagogia) no és capaç de fer, resulta que ho han de fer els clients que aniran a aquest centre a comprar? No em feu riure.

Tens una casa de pagès en un poble mig absorbit pels polígons, encara et queda una mica de terreny i decideixes llogar-ne una part a la gent que vol tenir hortets. Ara s’estila, hi ha requesta, és una bona sortida. Poses els anuncis a la porta de la finca, ben en castellà perquè, és clar, segur que la majoria dels clients et vindran de Rússia o de la Xina a llogar-te l’hortet a tu. Segur.

En una sobretaula distesa, un desacord sobre dos mots que s’assemblen molt. Un dels comensals assegura que designen dues coses diferents, el seu interlocutor diu que un dels dos no existeix. El debat s’allarga, es busquen aclariments a Google, però no s’acaba de resoldre. I al final queda així, en l’ambigüitat. Del que cap dels dos no s’ha adonat és que la causa del malentès era idiomàtica: el primer parlava de dues paraules castellanes però les anostrava tant que el segon s’ha pensat que eren catalanes. I tots dos tenien raó.

Com aquella gent que, quan es parla del significat d’un mot, te’l busquen al RAE o al María Moliner, perquè tenen la submissió tan arrapada que no distingeixen entre una llengua i una altra, o més ben dit, intercalen el castellà amb tanta familiaritat en el seu mode de veure el món que ni se n’adonen. Que és el que feia aquest dia, per posar un exemple entre milions, una membre del Consell per la República: “Com deia Steve Jobs, ‘la gente que está lo suficientemente loca como para pensar que pueden cambiar el mundo son los que logran hacerlo”.

Ets un artista, posem una cantanta, i pel motiu que sigui no en tens prou d’escriure les lletres de les cançons en la teva llengua i també en fas en la del veí. No és tan estrany, tampoc: molts col·legues teus fan el mateix, bandes trencadores i cheguevaristes incloses. En públic, després, quan t’ho pregunten, t’empatolles amb arguments que creus que poden colar, però no serveix de gaire perquè al capdavall qualsevol argument és rebatible. En el fons tu voldries respondre “perquè em dóna la gana”, però ets prou viva per saber que això no ho pots dir, i perquè només és veritat a mitges. Perquè em dóna la gana i perquè vull que m’escolti més gent i ser més coneguda i triomfar més. I guanyar més pessetones, també, si pot ser.

La mateixa en versió no artística. O pitjor. Et dediques a la traducció, i fas tota la teva activitat professional en la llengua dels veïns. Que no és la teva, o com a mínim no és la de casa. Tens noms i cognoms catalans, però ja des del primer dia de la facultat et vas orientar cap al castellà, més o menys vagament conscient que la feina grossa, o les oportunitats, anirien per aquí, i ja està, no t’ho has plantejat mai més. El fet que treballis en castellà fa que els teus contactes, i relacions, i tot el que se’n deriva, sigui gairebé exclusivament en aquest idioma, fins al punt que l’única cosa que et diferencia dels teus col·legues de les Canàries o de León és l’aspecte inequívocament laietà del teu nom. Res més. Això sí, a la teva targeta de presentació, a Linkedin, a les xarxes, no et descuides mai de posar el CAT a la tirallonga d’idiomes amb els quals suposadament treballes. Encara que a la teva llengua no hagis traduït ni el currículum.

Dirigeixes una biblioteca d’un municipi petit. Però no tan petit per estar lliure d’aquesta plaga que són els escriptors. Els autoanomenats escriptors, més ben dit. Que, com és natural, busquen maneres de promocionar la seva obra; per exemple, implorar una presentació a la biblio del poble. Bé han de fer alguna cosa, quan no són prou coneguts perquè els convidin d’altres bandes. Per a tu és una mica empipador perquè fa de mal dir-los que no, sobretot quan ja has dit que sí a algú altre. Bueno, penses, ja els col·locarem en alguna data que tinguem lliure. Que, ves per on, ha resultat ser al mes d’abril. I al final, col·locant col·locant, et trobes que a la programació del mes que se celebra Sant Jordi la biblioteca que dirigeixes proposa als teus convilatans tres presentacions de llibres, totes tres en castellà. La diada del libro.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies