Professionals zero

Dietari (29). Les llengües evolucionen, això segur. Cal veure cap a on, però. De moment, cap al producte d’imitació. Una frase que no s’entén és un producte de mala qualitat

Pau Vidal
02.06.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

*Exemple d’evolució cap a l’ambigüitat, que és un material barat. El primer graó va ser la substitució en missatges curts (eslògans, per exemple) de certes partícules negatives per la forma anglesa zero: zero calories (en comptes de “sense calories”, per ex.), tolerància zero, etc. El segon és la naturalització de l’expressió, que passa a integrar-se en oracions completes: “Tindrem tolerància zero amb les actituds masclistes”. I el tercer graó és quan s’incorpora a la parla i la llengua informal, que respon als mateixos interessos dels productes d’imitació: “Ingerència de la justícia als nostres professionals zero”. Sí, tal com sona, escrita exactament així. La pega és que això no ho ha redactat un ciutadà qualsevol, sinó un càrrec polític; ni més ni menys que la consellera d’Exteriors del govern. Que, encara que ella no ho tingui present, és un model lingüístic (inconscient, però model) per als ciutadans.

*Il·lustro això dels models inconscients perquè val la pena. En la recerca per esbrinar com és que el verb utilitzar ha trinxat tots els rècords de velocitat de penetració em fixo que ens el trobem cada dos per tres en moments clau de la vida quotidiana: al perfil de WhatsApp (“Estic utilitzant WhatsApp”) o a la màscara d’entrada del correu electrònic (“Utilitza un altre compte”), per exemple. I segur que també en altres fases de l’ús dels dispositius i serveis electrònics. Això forma part de la pluja constant d’influència lingüística a què estem sotmesos però que no veiem. És a aquesta mena de coses al que em refereixo quan dic que les innovacions (especialment les d’idiomes expansius) se’ns escolen a l’idiolecte sense que ens n’adonem. No ho fem voluntàriament, sinó de manera inconscient. I això val per a tot el material lèxic.

*Com a mostra d’aquest escolament, un botonet. Un grup d’estudiants universitaris m’envien una petició per a col·laborar (respondre un qüestionari) en un reportatge que estan fent sobre la llengua. Les deu ratlles del seu correu expliquen millor que qualsevol sermó la degradació i la pèrdua d’expressivitat del codi. Un pastitx de burocratès i anglicismes que fa sagnar els ulls.

*L’apostolat per la llengua natural i col·loquial és ben inútil. Fa anys i panys que miro de convèncer per terra, mar i aire als parlants del central i l’occidental que no cal que s’esforcin a imitar la Núria Espert quan diuen jo i ja, i que ho poden pronunciar amb tota naturalitat segons els toca per dialecte (io i ia), que no hi ha res a fer: quan parlen amb mi, el temor del filòleg els intimida i es posen la roba de mudar, i vinga jos i jas com si fossin de Sant Esteve d’en Bas.

*Un periodista nascut en una antiga colònia espanyola se’m queixa que a Catalunya Ràdio no et deixen treballar si no parles un bon català, que es veu que és el que li va passar a un amic seu. En una altra emissora, en canvi, diu, no posen tantes pegues: ell mateix intervé en una tertúlia. Tot això m’ho diu en castellà, perquè fa una desena llarga d’anys que és aquí i no li he sentit mai ni bon dia. Ets una persona culta, o com a mínim amb formació universitària, tens una bona feina i capacitat cognitiva de sobres, i no fas el menor esforç per aprendre la llengua del lloc on vius, que ja és gros… i encara tens la barra de fer-te la víctima? És ben bé que per tot arreu on han passat els espanyols han sembrat la mateixa llavor.

*Aquelles contradiccions tan nostres. Redacto els textos de presentació d’un joc d’aquells que tenen tant d’èxit perquè “així aprenem paraules noves” (és una creença bastant il·lusòria però molt estesa), i durant la feina d’edició me’n suprimeixen uns quants termes (com ara flagell, menar, llagoter o tenir tirada) per infreqüents o complicats.

*Cada vegada més interlocutors m’expliquen que l’infiltrat gilipolles té un sentit (o ells l’hi fan servir) que no troben en cap insult propi. Evidentment no és així, però ells n’estan convençuts, i no estan disposats a renunciar-hi de cap de les maneres. “És una paraula catalana”, m’han arribat a dir. És la creu i alhora la cara del lèxic: que la ment s’hi avesa de seguida. Incorpores un mot o expressió nou i al cap de tres dies ja et sembla que l’has dit tota la vida (a les xerrades acostumo a fer la prova i sempre en corroboro el resultat: en quin moment vau incorporar tal mot o tal altre al vostre idiolecte? I no ho saben mai, com és natural, perquè no són decisions conscients). La creu és aquesta: que qualsevol interferència es naturalitza ben de pressa; la cara, que amb el lèxic a recuperar passaria el mateix. Si la comunitat parlant catalana no estigués tan acomplexada, reintroduir espècies expulsades per arcaiques seria ben factible.

*Em truca una persona de l’àmbit cultural per proposar-me una activitat en qualitat d’expert en la matèria. Aprofitem per posar-nos una mica al dia. I, sense saber com, em trobo escoltant un discurs saberut sobre la qüestió de la llengua, esquitxat de tant en tant de “m’entens?” Estic per preguntar-li per què no hi va ella, a fer l’activitat.

 

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €