18.09.2024 - 19:40
|
Actualització: 18.09.2024 - 23:35
L’habitatge, la manca d’habitatge i la consegüent dificultat d’accedir-hi, és un dels principals problemes als Països Catalans i en general a tot l’estat espanyol.
Algunes xifres, totes oficials:
–El preu de l’habitatge ha pujat de mitjana d’un 40% entre el 2013 i el 2023, segons les dades del Banc d’Espanya. D’aquests deu anys, el PSOE ha manat a Madrid els darrers cinc, quan el problema s’ha agreujat clarament; i Ada Colau a Barcelona els darrers vuit.
–El preu del lloguer, també entre el 2013 i el 2023, amb els mateixos poders polítics, s’ha encarit d’un 50% a les zones urbanes.
–El 2023 el preu mitjà per metre quadrat era d’uns 1.900 euros; les zones cèntriques de Barcelona –i cada vegada més les de València– arribaven a 4.000 euros.
–Al conjunt de l’estat espanyol tan sols el 2,5% de l’habitatge és públic o de protecció oficial. La mitjana europea és del 9%, però a Àustria són de protecció oficial el 24% dels habitatges i als Països Baixos, el 30%.
–Es calcula que el percentatge d’ingressos que una persona mitjana ha de destinar a pagar el lloguer o la hipoteca ha superat el 30% de mitjana a l’estat espanyol. A Barcelona aquest percentatge pot arribar al 50%. El Banc d’Espanya assenyala que una proporció superior al 30% es considera insostenible.
–El nombre de desnonaments és molt alt. L’any 2022, el darrer del qual hi ha dades oficials, es van fer més de 38.000 desnonaments a l’estat espanyol, la majoria per impagaments de lloguer.
–Només el 15% dels joves menors de trenta anys es va poder emancipar el 2023. La dificultat d’obtenir hipoteques i preus assequibles ha estat assenyalada com la causa principal.
En el cas concret de Barcelona, la situació encara és més angoixant. Més dades oficials:
–A Ciutat Vella, gairebé el 16% dels habitatges disponibles l’any 2020 anaven destinats a turistes, fet que redueix considerablement l’oferta per als residents. A barris com l’Eixample, el percentatge gira entorn del 10%.
–Entre el 2010 i el 2020, l’Ajuntament de Barcelona va constatar una reducció del 30% en la disponibilitat d’habitatges de lloguer a llarg termini en algunes zones molt turístiques, com ara el Barri Gòtic, el Born i la Barceloneta.
–Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, el nombre d’apartaments turístics registrats ha crescut exponencialment durant l’última dècada, en què han governat vuit anys els Comuns. El 2023, es calculava que hi havia aproximadament 9.600 apartaments legals destinats a ús turístic.
–No obstant això, es calcula que hi ha milers d’apartaments turístics il·legals més. Segons que sembla, pot ser que uns 6.000 operen fora del marc legal.
M’imagine que, llegint aquestes dades, els lectors convindran amb mi que el problema és d’una gravetat extrema i exigeix mesures radicals i no pas pegats. És a dir, que és un problema estructural i no conjuntural. I que s’ha agreujat moltíssim aquests darrers deu anys.
I ara les preguntes, en vista de la polèmica arran del vot de Junts al parlament espanyol.
1) Sobre els lloguers. El PSOE té una estratègia integral i a llarg termini per a abordar el problema de l’habitatge a l’estat espanyol? La resposta, en vista de les dades anteriors, tan sols pot ser que no. Perquè les mesures aprovades són sovint parcials i, sobretot, reactives –quan l’opinió pública colla, fan alguna cosa. De cap manera no tracten de manera estructural la necessitat de més habitatge social, ni la regulació de preus ni la protecció dels col·lectius més vulnerables. Fins i tot han pres algunes mesures que han agreujat el problema.
2) Sobre la propaganda. Junts no està d’acord amb el contingut de la llei per diverses raons i vota en contra que es comence a discutir. Però res no impedeix que demà mateix es presente una altra versió de la mateixa llei, aquesta vegada pactada. Així, doncs, tant si s’està d’acord amb les raons de Junts per a votar-hi en contra com si no, i anant més enllà de la propaganda barata, algú pot explicar-me per què cap partit, fos quin fos, hauria d’estar obligat a votar una cosa amb què no està d’acord? No hauria de ser responsabilitat del govern que presenta la llei d’aconseguir els vots que necessita, mitjançant els pactes? Simplement com a recordatori de com funciona un parlament: Junts va votar que no a la llei d’amnistia i al cap de pocs dies van pactar-ne una altra, amb una redacció nova que va ser aprovada sense entrebancs.
3) I sobre el poder. Perquè la qüestió, definitiva, és el poder. Sempre. Més enllà de cada llei, de cada decret i de cada decisió hi ha la dansa del poder, per dir-ho a la manera de Michel Foucault. El poder fa ballar tothom al seu so i cerca sempre la manera de fer servir els uns i els altres per a consolidar-se, sense escrúpols.
Qui té el poder solament té el poder com a objectiu i en això el PSOE és un mestre. Ha potinejat la nostra societat de la mort de Franco ençà, a còpia de pactar quan li ha calgut amb el PP o amb Vox –de la LOAPA o l’OTAN al 155 o la reforma del poder judicial, per exemple–, mentre condemna a l’infern mediàtic i social qui gose votar igual –no el mateix, sinó igual– que PP i Vox en qualsevol cosa. Perquè així garanteix que els petits partits, atemorits i espantats, sempre menjaran de la seua mà i faran en definitiva allò que ells vulguen.
Sembla que ara Junts ha decidit de tombar Pedro Sánchez, en veient els constants incompliments dels pactes –aquesta llei de l’amnistia que no amnistia, per exemple– i això implica, com tothom pot entendre, no sotmetre’s a la seua voluntat, no votar acríticament que sí a tot, ni anar a apuntalar el seu govern votant què siga.
La pregunta, per tant, és: ha de comptar, per a un ciutadà que es vulga considerar informat, això també –dic també– a l’hora de fer l’anàlisi d’aquesta votació? O sols ha de comptar allò que el poder, en aquest cas el PSOE, vol que compte; sempre amb la intenció de perpetuar-se com ha anat fent de fa més de quaranta anys?
PS1. Les explosions al Líban han tingut un impacte impressionant a tot el món, però, evidentment, més que enlloc en aquell país del Llevant. Els matisos de les repercussions ens els expliquen avui Susannah George, Mohamad El Chamaa, Kareem Fahim i Annabelle Timsit en aquesta crònica des de Beirut: “I encara una altra explosió, enmig del funeral…”
PS2. Ángel Luis Abadia va fer les úniques fotografies que es conserven de la lluita històrica pel transport de les famílies dels pisos de la muntanya de Santa Coloma de Gramenet, retratats ara en el film El 47. Odei A.-Etxearte ens explica en aquest extens reportatge la seua vida i ens presenta algunes d’aquelles fotografies, avui històriques.
PS3. Ahir el president Mazón va fer el seu primer gran debat anual a les Corts Valencianes. Esperança Camps va seguir-ne el llarguíssim discurs, de tres hores i deu minuts, i n’ha fet aquesta crònica.
PS4. Núria Cadenes recorda en el seu article setmanal l’impacte del llibre No sóc espanyol, escrit ara fa vint-i-cinc anys per Víctor Alexandre: “Digues (públicament) ‘Jo no sóc espanyol’ i observa què passa”.
