Realitza empreniments (si ets valent)

Dietari (27). Entre l’encarcaramenta burocratesca i el dogma inclusivista, la naturalitat cada dia va més cara. Alguns digitals haurien de regalar bombones d’oxigen

Pau Vidal
Pau Vidal
21.04.2022 - 21:30
Actualització: 21.04.2022 - 19:01
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

*En un cartell d’un ens públic (un consell comarcal, concretament) es donen una sèrie d’instruccions “per a una comunicació inclusiva”, que és el títol del cartellet en qüestió. L’actual dogma de la inclusivitat es disfressa de social per fer veure que vol millorar la vida de tothom, però per poc que grates el llautó del sectarisme emergeix de seguida. Si realment volguessis facilitar la vida al personal, no escriuries un sintagma tan incomprensible com “realitza desdoblaments” per dir, simplement, “desdobla”.

*Em sorprèn una piulada anunciant el Dia Mundial de l’Empreniment. Empreniment? El terme m’és desconegut, i la mateixa entitat que ho promociona, la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació, parla de “emprenedoria” al seu web, que és el neologisme que proposa el TERMCAT i que algun diccionari ja recull. Comprovo, tanmateix, que empreniment ja circula en l’àmbit privat, calcant, un cop més i per variar, la font castellana.

*Joves escriptors i articulistes que escriuen sistemàticament la negació hipotàctica (“mai no hi he estat”) perquè estan convençuts que és la manera com es fa en català. Al pas que anem, no falta gaire perquè la gent de bona fe comenci a oblidar la forma natural (“no hi he estat mai”) i que els que la fan servir se la corregeixin pensant-se que és dolenta. Que és el que ja ha passat amb “a tot arreu” per “arreu”) i “d’ençà que” (en algunes construccions) per “des que”.

Tot plegat assenta encara més la nefanda idea que el català és aquella llengua que es diu així però s’escriu aixà, i per tant que tots parlem malament.

*No fa gaires dies, en ocasió d’una xerrada per parlar del tema de sempre, una mestra d’escola va assegurar que “aquí” (va dir) “tothom sap els dos idiomes”. Ella es referia als alumnes, perquè el to de corporativisme era palès; en realitat volia dir: no us penseu que no hem fet bé la nostra feina.

Pocs dies més tard, al súper, la clienta que va darrere meu i jo li fem un doble mantinc al noi de la caixa, que no deu arribar als trenta anys (i no és foraster). A la cua no hi ha ningú més, o sigui que la situació és ideal. Però ni així: no exhibeix en cap moment aquest català que, segons la mestra, va adquirir. Si ni tan sols en unes condicions idònies com aquestes n’és capaç, en quin moment ho deu ser? I no es tracta de cap excepció (sempre hi ha qüestions personals que poden explicar conductes anòmales): als establiments de tot el país hi ha desenes de milers de fills de la immersió que no desenfunden el català ni per mal de morir.

*M’acaba d’ocórrer una cosa que només m’havia passat un cop, i ja feia molts anys: una editorial m’ha proposat de traduir una novel·la al castellà. Mentre rumiava la fórmula més educada per fer-los avinent el meu estupor, m’ha vingut al cap això que vaig escriure fa poc sobre els traductors a dues llengües (última entrada), i he tingut la temptació d’acceptar. Ni que fos per veure els escarafalls dels lectors castellans davant d’un text tan fluix com hauria estat el meu.

*En una xerrada, una assistent tan entusiasta de la llengua com desconeixedora dels mecanismes que la regeixen confessa en veu alta ser una fervent seguidora dels gurus de la corregimenta tuitaire. Confirma, sense voler-ho, el nínxol al qual s’adreça el permeteuisme.

*En un establiment dic a la dependenta que no l’entenc i em repeteix paraula per paraula el que m’acaba de dir. Insisteixo: “No t’he entès, com dius?” I hi torna. Fins a tres vegades calca, idèntica, la mateixa frase, sense fer cap esforç per afegir-hi alguna cosa, un mot, el que sigui, en la llengua d’aquest client. És la mentalitat del monolingüe: formatejats perquè siguin els altres els que s’esforcin.

*”La setmana passada vam entrevistar en Tal (de l’editorial Qual) i en Pasqual (de l’editorial Requal) per parlar de llibres. Aquí tens [sic] tots els que vam mencionar.” És un correu d’una distribuïdora de llibres en línia que em convida a comprar-ne. Faig un cop d’ull a la llista: onze, tot traduccions, totes en castellà. Sorprès, comprovo les editorials: totes dues són de Madrid. No hauria estat més honest advertir-ho en el missatge? (i encara més no traduir-li el nom a una, com si fos d’aquí). Així es crea un imaginari concret, com quan al TN parlen de la xifra de dones assassinades al cap de l’any i resulta que es refereixen a les de tot Espanya, donant-ho per descomptat.

Al cap de pocs dies, una llibreria em convida a una presentació d’una edició bilingüe de la Divina comèdia, amb profusió d’autoritats en la matèria. La targeta i la promoció, tant de l’editorial com de la llibreria, en català, i no es diu enlloc quines són les dues llengües d’aquesta edició. Donem per fet que una és l’italià de l’original, és clar. Com que jo sé, per un ocellet, que l’altra és el castellà, tinc la sensació que m’aixequen la camisa. Una mica com aquells captadors de clients que t’aborden pel carrer amb l’esquer d’un premi i quan ets a dins t’adones que en realitat et volen encolomar una coberteria.

*Aquest darrer apunt ha estat el meu homenatge a la diada de demà. Que tingueu un bon Dia del Llibre No Llegit.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €