Carles Puigdemont, l’home que juga amb la sort i guanya

La nit del 24 al 25 de gener de 1983, el jove Carles Puigdemont, de vint-i-un anys, va pujar al seu Seat Marbella de color vermell, va separar el seient del volant, va reclinar-lo cap enrere i en aquesta posició fatxenda, amb els braços ben estirats, va conduir de Girona a Amer per la carretera de la vergonya, que en diuen. Aquell dia, quan Catalunya encara tenia hiverns, la boira era tan densa, però tant, que aquell corrector convergent del diari socialista el Punt no va veure un tràiler aturat a mitja carretera. L’impacte va ser brutal, fins al punt que encara avui el president el somnia. I no és pas estrany: la patacada va descapotar el cotxe i a ell l’hauria decapitat si no hagués anat amb el seient tirat enrere i reclinat. El braç esquerre li va quedar inert, penjant, i la cara destrossada. Li van salvar l’ull, la parpella i el nas fets malbé, on té cicatriu, però al front no va caldre (la cabellera de Beatle la duu per gust, no per tapar). Puigdemont va salvar la vida en un accident mortal de necessitat, accident que explica el seu amic Carles Porta al llibre L’amic president (la Campana), on afegeix que tot plegat li va marcar el destí: després de l’accident no podia pagar-se el cotxe nou, perquè el camioner havia fugit i l’assegurança no ho cobria. Va demanar al Punt de fer jornada doble, de corrector i de periodista, per poder tenir diners. Sense temps, va deixar la carrera de filologia catalana i Puigdemont, que no té estudis universitaris, es va inclinar per una vida de periodista, vida salvada per la sort.

Quaranta anys després, el 25 de març de 2018, el cotxe de Carles Puigdemont fou aturat per la policia alemanya a les 11.19 minuts del matí. La seva detenció era allò que cercava l’estat espanyol i la cúpula judicial va saltar d’alegria en veure la possibilitat d’empresonar el president català. Però Alemanya, com ja havia previst Boye, el seu lucidíssim advocat, era un país ideal per a ser detingut, perquè tenen una robusta legislació. A més, Boye parla alemany i ja hi tenia els contactes fets. Puigdemont va passar setmanes detingut i va sortir en llibertat. Va tornar a tenir la sort de cara.

I podríem continuar, afegint la manera com Puigdemont va poder votar el Primer d’Octubre, perseguit per un helicòpter de piolins, que no es va adonar que sota un túnel gironí Puigdemont havia canviat de cotxe en segons, deixant el mòbil en l’antic per despistar. L’helicòpter, dubtós, va seguir el senyal del mòbil, i el president va poder votar davant les càmeres de la CNN. O encara podríem afegir el dia que una roda de camió va xocar contra el cotxe oficial del president i deixà tan sols una xapa abonyegada i els elogis del president al benfer de la mossa conductora. En aquesta vida hi ha gent que té sort. I Puigdemont en té. Si ho voleu poètic, Puigdemont té baraca, la protecció divina dels cabdills, segons la tradició àrab.

Jo acabaria el perfil aquí, només afegint que Puigdemont és l’home que no es va atrevir a plantar-se a plaça, l’octubre del 2017, per por que hi hagués morts, i la independència tampoc no arribés. I ja és ben estrany que no veiés que, tractant-se d’ell i la seva sort, potser hauria sortit bé, tot i no estar preparats (els del govern, que alguns altres sí). Per a alguns, Puigdemont serà sempre l’home que va passar de la ratlla, fent la DUI, l’octubre del 2017. Per a uns altres, sempre serà l’home que no es va atrevir a passar-la, precisament, i no va defensar la independència. Sempre m’he preguntat què hauria passat el 2017 si Carles Puigdemont no fos creient, cristià, i el pes de la culpa i de la creu no l’hagués tenallat. Què hauria passat si en lloc de creure en Déu cregués en la sort que l’acompanya.

Jo l’acabaria aquí, sí, el perfil, però suposo que hem d’afegir-hi més coses que la sort, immensa, que té aquest home. Fill de forner, segon germà de vuit, fill de casa Crous d’Amer, Puigdemont es diu Carles en honor del seu avi Carles Casamajó, republicà exiliat a França que va deixar d’enviar cartes el 1943. Desaparegut, segons que explica una excel·lent i llarga entrada a la Viquipèdia. La seva mare, doncs, no va saber com s’havia mort el seu pare. Ell, Puigdemont, no va poder assistir a l’enterrament del seu, mort el 2019, perquè era a l’exili (Dos dies després de publicar-se aquest perfil, la mare del president, Núria Casamajó, moria. Puigdemont tampoc no va poder assistir a l’enterrament). L’altre avi, Francesc Puigdemont, va desertar del bàndol republicà i es va amagar a la serra de Cadis i a Burgos. Puigdemont va estudiar al dur, fred i catòlic internat de Santa Maria del Collell, on va coincidir amb Joan Matamala *. Anys després, Puigdemont va conèixer el germà  Jami Matamala, amb qui ha establert una amistat de dècades, i que era un dels homes que anava amb ell dins el cotxe a Alemanya.

A setze anys començava a escriure com a corresponsal a Amer del diari Los Sitios. A vint anys feia de corrector al Punt, on va arribar a ser redactor en cap, i a vint-i-un va entrar a militar a CiU, tot i que per orígens i ideologia primer va sospesar d’entrar a ERC. Ha explicat que se sentia més lliure de pensament dins CiU que no pas amb uns republicans que veia més ferris. I, certament, Puigdemont és un home que va a la seva, fins a extrems poc habituals. “És un home que, si un dia aneu d’excursió plegats i feu acampada junts, et pots trobar que l’endemà al matí ha començat a fer el cim sense esperar-te. Però deixant-te l’esmorzar. No t’abandona, simplement fa via”, m’explicava fa temps prop de Waterloo una persona que hi ha treballat. El caòtic desgavell dins Junts d’aquests darrers anys també té a veure amb un president poc habituat a la maquinària. Un home que si va acceptar de ser candidat a batlle de Girona va ser en canvi de fer les llistes ell, i no fer servir el local del partit (va perdre primer i va guanyar quatre anys després). Ara que diu que Puigdemont, vers lliure, torna, si governa li farà falta un Prenafeta, un Guerra, un Carrizosa al costat. O canviar molt de manera de ser.

A trenta-set anys es va convertir en el primer director de l’Agència Catalana de Notícies i també va dirigir el Catalonia Today, el diari en anglès on va treballar amb la seva dona, la intel·ligentíssima Marcela Topor, amb qui té dues filles, Magalí i Maria. Poliglota ella primer, poliglot ell després (català, anglès, francès, espanyol, una mica de romanès i italià), Puigdemont forma part de la tradició d’independentistes radicals que contra el bilingüisme espanyolitzador opten pel multilingüisme alliberador. Activista de la Crida de jove, i de suport als independentistes detinguts en l’operació Garzón. I sempre partidari de la via pacífica, davant amics seus que eren partidaris de la via armada –com Miquel Casals–, que anys després reconeixen el pacifisme del seu amic.

Diputat per CiU durant onze anys (2006-2017), Puigdemont va ser elegit per tirar endavant el referèndum. I això va fer, fins que va haver d’anar a l’exili en cerca de justícia, perseguit després d’haver declarat la independència, que en acabat no va defensar a plaça perquè, en paraules seves, no va voler carregar amb els possibles morts que hi podia haver hagut davant un estat molt més agressiu que no preveia el govern.

És autor d’un dietari molt recomanable (M’explico, i La lluita a l’exili), on fa una cosa molt habitual i una de poc habitual. La molt usual és deprimir el lector amb l’explicació constant, tòxica i detallada del dia a dia de les travetes mútues que es feien ell i Junqueras, que tant mal els ha fet, i que tant mal ha fet al moviment. La gens habitual és que Puigdemont al dietari no hi amaga els errors propis, els dubtes i els canvis sobtats durant els anys del procés. No es maquilla, i a vegades surt lleig i tot. Deu ser que li surt l’ànima de periodista, ofici que duu dins, cosa que el lector agraeix, que l’honora i que el millora, sense arribar a millorar-lo tant com la immensa sort que l’acompanya, autèntica baraca que el defineix de fa dècades, davant la impotència dels rivals.

• En una primera versió es deia erròniament que era Jami Matamala qui havia anat al mateix internat.

—Jéssica Albiach o el triomf del sistema
—Alejandro Fernández, l’home catapulta
—Laia Estrada, candidata de soca-rel de la CUP
—Carlos Carrizosa, expert en criatures extingides
—Clara Ponsatí, la valentia i els límits de la intel·ligència