president

A quarts de vuit del matí del diumenge 1 d’octubre, no és fàcil trobar cap pastisseria. Pugem per la nacional, amb un cotxe particular, per no aixecar sospites, direcció al domicili particular del president. Finalment, a peu de carretera, una pastisseria industrial. Però no tenen xuixos, el pastisset al qual els gironins tenen una devoció gairebé religiosa. Ens conformem amb croissants de xocolata, que no fan mala pinta. Durant el trajecte des de Barcelona no hem tingut la sensació que ens seguís ningú.

Arribem al domicili particular del president, a Sant Julià de Ramis, que és blindat pels Mossos d’Esquadra. A més de l’escorta, hi ha membres del Grup Especial d’Intervenció (GEI), una unitat d’elit especialitzada en intervencions d’alt risc. Entrem a casa. Puigdemont està aparentment tranquil, amb la seva dona, Marcela Topor. És una persona que poques vegades transmet inseguretat. Al contrari, en els moments més difícils pot demostrar més serenitat que la majoria dels seus col·laboradors. Seiem a taula i, mentre mengem els croissants, comentem les últimes novetats. Puigdemont està permanentment en contacte amb el conseller de Presidència, Jordi Turull, i el conseller d’Interior, Joaquim Forn. A aquella hora, el govern és conscient que les forces de seguretat espanyoles actuaran contra els col·legis electorals, però les autoritats espanyoles no saben que hi haurà cens universal. Ho acaba d’anunciar Turull en compareixença de premsa acompanyat del conseller d’Exteriors, Raül Romeva.

El president està visiblement satisfet. El cens universal permetrà als electors d’esquivar la repressió i votar en qualsevol col·legi electoral. Ni la policia ni la Guàrdia Civil no tenen prou efectius per a tancar tots els col·legis. I cosa que és més important, permetrà que Puigdemont voti. L’hora de sortida és a tres quarts de nou. En teoria, ha de votar al pavelló de Sant Julià de Ramis, on hi ha tota la premsa internacional esperant. Mentre es fa l’hora de sortir, ens arriba la informació que la Guàrdia Civil ha assaltat el pavelló amb una violència extrema. Primer, amb la gent de fora, que intentava fer un mur de protecció. I després, a dins, rebentant portes i buscant les urnes desesperadament. Les imatges faran la volta al món, però els és igual. L’objectiu del govern espanyol és que Puigdemont no pugui votar i fer una compareixença institucional per a anunciar que el referèndum ha fracassat.

Poc abans de les nou, surt de casa el president una comitiva de quatre cotxes. El primer, amb el cap d’escortes i tres agents més. En el segon, hi va el president i la seva dona, amb un escorta que condueix i un altre de copilot. En el tercer cotxe, hi anem dos col·laboradors amb dos escortes més, i en el quart, hi ha un grup del GEI, preparat per si hi ha cap incidència en el camí. Només sortir de casa, en qüestió de minuts, un helicòpter de la Guàrdia Civil segueix la comitiva a mitjana altura. Prou a prop perquè sigui una presència intimidatòria. Es volen fer veure, però ningú no s’immuta.

Els Mossos tenen un pla amb diverses opcions perquè el president pugui votar. El primer objectiu és un col·legi electoral de Sarrià de Ter, perquè el pavelló de Sant Julià de Ramis està ocupat i destrossat. En cinc minuts som a Sarrià, però en aquell col·legi s’ha espatllat el sistema informàtic. El president no pot votar i, sense baixar del cotxe, marxem simulant que tornem a casa, a Sant Julià. Els Mossos saben que les unitats terrestres de la Guàrdia Civil ja vénen cap a Sarrià, però saben com desempallegar-se’n. Per anar a casa de Puigdemont des de Sarrià s’ha de passar per sota de la AP-7.

Just sota l’autopista, en un túnel d’uns dos-cents metres, els quatre cotxes s’aturen. L’helicòpter no pot veure què passa dins el túnel i se situa a la sortida, a poca altura, per mirar d’esbrinar alguna cosa. Mentrestant, el grup dels GEI s’ha desplegat amb les armes per controlar l’entrada del túnel. El cap d’escortes ha baixat del primer cotxe i diu al president i la seva dona que vagin al tercer cotxe però que deixin el mòbil en el segon, el que habitualment fa servir com a cotxe oficial. Els moviments se succeeixen amb rapidesa, perquè la Guàrdia Civil ve de camí i les ales de l’helicòpter ressonen dins el túnel. A l’entrada, hi ha parat un cotxe blanc que es queda observant, cosa que tensa el GEI, perquè no saben si és un curiós o un cotxe camuflat. Els dos col·laboradors que acompanyem el president passem al quart cotxe, el dels GEI. ‘Tranquilo, que a mi el president no me lo quitan’, em diu un dels seus integrants, brandant la seva arma llarga amb orgull.

Pocs minuts després, els quatre cotxes arrenquen a tot gas i surten del túnel. Els dos primers cotxes van amb mossos i els mòbils del president i la seva dona, que van al tercer vehicle, i nosaltres al quart. L’helicòpter se’ns clava darrere amb una proximitat ja clarament hostil. Els cotxes pugen cap a Sant Julià, però quan arribem a la cruïlla on es va cap a casa el president o cap a la carretera de Banyoles (C-66), només els dos primers cotxes van cap a Sant Julià i els altres baixen cap a la C-66. L’helicòpter s’atura a mitjana altura i dubta durant uns segons, però de seguida reprèn el camí seguint els dos primers cotxes, on no hi ha pas Puigdemont, sinó el seu mòbil i prou. El cotxe on va el president ja és en direcció a Banyoles a una velocitat que supera de llarg el límit establert, amb el quart cotxe darrere.

L’helicòpter ja no hi és i la comitiva es dirigeix cap al tercer lloc que els Mossos d’Esquadra havien previst si fallaven els dos primers: Cornellà de Terri. Al col·legi electoral hi ha una altra muralla humana de gent, protegint-lo. Quan baixem del cotxe, la muralla obre un passadís que darrere nostre es torna a tancar. Un cop dins el col·legi, el president vota, però no hi ha ningú de premsa, cap càmera de televisió, cap fotògraf, ni tan sols el de la Generalitat, perquè tothom és al pavelló de Sant Julià. Mentre el president vota, en fem una fotografia i enregistrem un petit vídeo amb el mòbil, perquè en quedi constància gràfica.

El president i la seva dona voten de pressa, i ens n’anem, ara sí, cap al seu domicili particular. Mentre tornem, enviem la fotografia i el vídeo a l’ACN i a TV3 perquè puguin informar que el president Puigdemont ha votat i, per tant, que l’intent d’aturar el referèndum ha fracassat. La notícia circula ràpidament, però no atura les càrregues policíaques, ans al contrari, n’incrementa la ràbia. Un cop a casa, a Sant Julià, els Mossos tornen a blindar el carrer per si de cas. Només deixen passar un equip de TV3 que enregistra una intervenció del president, oficialitzant que el referèndum està en marxa i convidant la gent a votar massivament. Són moments d’eufòria barrejats amb la preocupació per les informacions que van arribant sobre la duresa de les càrregues de la policia contra la gent. L’estat espanyol ha perdut tota la vergonya i reprimeix sense escrúpols per allà on passa. Però la gent no s’arronsa i defensa amb els seus cossos, pacíficament, els col·legis electorals.

En lloc d’anar cap al Palau de la Generalitat, el president decideix d’anar a Sant Julià de Ramis, per donar suport a la gent que ha defensat el col·legi electoral i als membres de les meses que han rebut la ràbia de les porres de la benemèrita. Quan hi arribem, l’ambient és de ràbia i d’indignació, però també d’orgull, per haver defensat la democràcia contra aquells que no ens volien deixar votar. El president fa una volta per les instal·lacions, destrossades sense cap escrúpol, amb una violència pròpia d’algú a qui només el mou l’odi i la ràbia. Després agraeix la tasca dels voluntaris que des de dins i des de fora el pavelló han defensat amb el seu cos el referèndum, i fa una compareixença multitudinària davant la premsa internacional, que està consternada pel que ha vist.

Un cop acabada, reprenem el camí cap a Barcelona, perquè el referèndum no ha acabat i la repressió tampoc. Menys d’una hora més tard, el president entra al Palau de la Generalitat per seguir els esdeveniments amb altres membres del govern que van arribant després d’haver votat, la majoria sense dificultats. La repressió s’atura després de dinar, quan ja és un escàndol internacional, i el referèndum acaba a l’hora prevista amb desenes de milers de persones que han pogut votar però amb un país en estat de xoc per tot allò que ha passat. Una compareixença de premsa conjunta de tot el govern acaba una jornada políticament reeixida però molt dura, en què Espanya ha demostrat una vegada més que farà tant com pugui per evitar que els catalans decideixin el seu futur.

L’1 d’octubre de 2017, el periodista Pere Martí era director de comunicació del president de la Generalitat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb