*L’informe de la Plataforma per la Llengua 2021 és la radiografia d’un homicidi. Per asfíxia. Però no el nostre, sinó el de totes les llengües sense estat. Per més que ens hi escarrassem, per més que denunciem, legislem, proposem accions, iniciatives i creem consciència, la soga de la globalització (dimensions planetàries, llengües hegemòniques) estreny cada dia més. A cada tongada d’enquestes i d’estudis les xifres decauen, els marges es redueixen, l’escolament per l’aigüera s’accelera. Teniu present aquella escena de pel·lícula, quan el dolent comença a estrangular la víctima, i va prement, va prement, i l’altre esbufega i espeternega, i ja saps que acabarà afluixant la resistència fins que farà el darrer esbufec i au, al canyet? Doncs una mica això.

*En fi, començo per la xifra suïcida del 80% de deslleialtat lingüística. Per als qui ho estudiem, resulta fascinant comprovar que l’excusa de la bona i la mala educació encara cola. Realment al·lucinant. Perquè per poc que hi rumiïs no pots no adonar-te que allò que realment és de mala educació és no fer servir la llengua del lloc. El professor Lluís de Yzaguirre, pocs dies abans de presentar el llibre de Koiné, va dir en una xerrada a Vilafranca que cal un enorme esforç per aconseguir viure vint, trenta o quaranta anys en un lloc i no aprendre’n la llengua.

Quan algú, aquí, se m’adreça o em respon en castellà, jo no sé si fa trenta anys que és paisà meu, si fa tres dies o si som compatriotes. Només sé que és algú que no fa servir la llengua del lloc, la meva. Pot ser que siguis tu, que ets de llengua inicial catalana però vas sempre amb el castellà per davant. Doncs sàpigues que quan ho fas amb mi em sento tractat com un foraster, o encara pitjor; com un foraster incapaç d’aprendre la llengua del lloc on viu. Sento que m’estàs faltant al respecte. I això no m’agrada, ni em fa sentir ben disposat cap a tu.

*I ara passo als profes. Primer, esceneta per tallar-se les venes. Escola concertada, mitjaneta, comarca catalanoparlant. La psicopedagoga consola una criatura de cinc anys, que marraneja. Però primer negocien el codi. “¿Prefieres en castellano? Pues venga, en castellano, como te sientas más cómodo”. A una criatura de cinc anys! No és cap aula d’acollida, és una escola amb 100% d’alumnat autòcton. On és el límit de la submissió? Fins a quin punt te la poden fotre, fins a quin punt te la deixes fotre? Aquest bonisme nostre nyeu-nyeu i bleda és incompatible amb la dignitat.

Segon, sortida de colònies. Només un poble sense dignitat permet que un matrimoni d’asturians que regenten una casa de colònies al Solsonès, repeteixo, al Solsonès, campin sense dir ni mitja paraula en català. Estada de tres dies, seixanta canalles i mitja dotzena d’adults (entre professors i monitors). Llevat d’una professora, tots els altres, insisteixo, tots, s’adrecen als gestors en castellà. Tothom. Ja ens podem anar escarrassant a advertir de l’emergència lingüística, ja.

*Al panteó dels verbs presumptament imprescindibles, fins ara encapçalat per tastar, desparar i enfilar-se, ja hi podem anar afegint un altre clàssic pre-difunt: endreçar. “Arribar a casa, recollir la cuina i posar la criatura a dormir, quin panorama!”, escriu una piuladora. Desparar taula i endreçar la cuina era la seqüència normal fins ahir; ara recullen la taula i recullen la cuina. Suposo que després de recollir a escola la criatura en qüestió, també, en comptes d’haver-la anada a buscar.

*Si baixa el geni de la llàntia i em concedeix ni que sigui un desig (als filòlegs el nostre geni de la llàntia només ens concedeix desitjos filològics), el primer que demanaré serà que desaparegui per sempre més la tirallonga politiquesa “com no podia ser d’una altra manera”. Rècord mundial d’angunieta.

*Ara faré aquella cosa tan twittaire de “dues notícies juntes s’entenen millor”. La primera són les queixes reiterades, ja de fa temps, de la mala qualitat dels textos en alguns, masses, títols de literatura infantil. Errades gramaticals i lèxiques de gruix, intolerables, que ves per on sovintegen més en obres traduïdes. I la segona és una curiositat en què em vaig fixar arran d’una jornada universitària sobre traducció en què el castellà, ves quina casualitat, va guanyar per golejada. Resulta que hi ha un cert nombre de professionals nascuts aquí que es presenten com a traductors a ESP/CAT (és a dir, a l’espanyol i al català); la majoria, però, a la xarxa s’expressen exclusivament o molt majoritàriament en castellà. Com és fàcil de deduir, són de L1 castellana.

Si a mi, que sóc de L1 catalana però també domino l’espanyol, em fessin traduir (perquè jo ho donés a entendre en el meu currículum) textos cap a aquesta segona llengua, és molt probable que també fes grans bunyols. Perquè una cosa és ser capaç d’expressar-se en un idioma i una de molt diferent bastir un text literari. Que els destinataris siguin mainada no vol dir que tinguem dret a col·locar-los material de mala qualitat, no fotem. Tal vegada els editors haurien de ser una mica més estrictes, en això.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.