Arreu pertot

Un es presenta al perfil com a bon caminador: "Vaig a peu arreu.” Un altre, com a home de negocis: “Emprenedor arreu.” Un triomf del burocratès sense pal·liatius

Pau Vidal
16.06.2022 - 21:40
Actualització: 17.06.2022 - 12:35
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En homenatge a la selectivitat que tantes alegries ens dóna, avui començarem amb examen. Llegiu aquestes frases i corregiu el que calgui (si és que cal):

“Et sents la protagonista d’una pel·li i de cop tens ganes de parlar amb tothom i d’anar a tot arreu” / “Fleques a Portugal, dius? Bufa!, per tot arreu” / “Se’n fan pertot, de males herbes” (darem la nota al final. Primer, gaudiu de la lectura).

No, espera’t, primer un avís. Important. Aquest article tracta de l’adverbi arreu en les accepcions núm. 2.1, 2.2, 2.3 i 3 de l’entrada corresponent del DIEC, i no pas de la 1, la 2.4, la 4.1 ni la 4.2, on funciona com a sinònim de “amb deixadesa, indiscriminadament” i també “ininterrompudament” i que al País Valencià i a les parles nord-orientals del Principat us feu farts d’engegar contínuament (encara que suposo que en veu molt baixa i quan els altres no us sentim), tal com em vau fer saber, irritats, el dia que vaig tocar aquest tema. Per tant, insisteixo: em referiré a l’ús d’arreu amb valor de pertot. Que amb tanta pellfineta no hi ha manera d’escriure un article sobre llengua.

Ara sí, entro en matèria. L’escampadissa de l’adverbi arreu substituint les locucions tradicionals a tot / pertot arreu és una plaga. Un èxit sense precedents (bé, en realitat sí que en té: suficient/ment, de ben segur, tots/es aquells/es…) del burocratès. Estrafent la coneguda paròdia, el parlant pensa “es diu a tot arreu i s’escriu arreu”. Tot un pioner de la subordinació al model de llengua encarcarada i desanimada (sense ànima) que esbomben els mitjans: acomplexat, el parlant va arraconant les formes vives i naturals per adoptar (sempre inconscientment) les que li bombardegen els models de prestigi. I així ens propina frases com aquestes: “El rus era la llengua dominant arreu, en una conjuntura encara pitjor que l’actual”, “Fa uns quants anys ens en rèiem, i ara mira, la cosa s’estén arreu de forma imparable”, o “Cal fer-ho cada dia. Arreu, però a Barcelona encara més” (noteta per a advocats del diable: l’Alcover recull citacions de Maragall i de Verdaguer, sí; però jo parlo de formes vives, de les que fem anar espontàniament i quotidiana).

Fa de mal dir en quin moment va començar. Jo la tinc registrada a la carpeta “Víriques” (on prenc nota de les innovacions que enxampo) de fa més de vint anys, però amb una anotació que diu “No és primera aparició”. Tant se val, el que compta és que en algun moment recent (fot-li deu, màxim quinze anys) l’arreuització va prendre volada. Potser a còpia d’entomar titulars on es volia estalviar espai, o, més probablement, per un patriolingüisme mal entès, per la mateixa raó que un dia algú va donar per fet que “de ben segur” era més nostro que “segur” (no descarto que el raonament fos que arreu era intraduïble, perquè si “de/per tot arreu” correspon al castellà “de/por todas partes”, llavors arreu no correspon a res). Hi va ajudar, n’estic segur, la locució preposicional arreu de, accepció núm. 3 de l’esmentada entrada: “arreu del país”, “arreu de les comarques catalanes”; ni descartaria que també hi influís la frase “arreu als camps hi ha vermell de roselles” de l’”Inici de càntic en el temple” d’Espriu, popularitzada per en Raimon i gravada a foc al cervellet de tot català de bé. Llàstima que sigui un mal exemple, perquè en poesia i en cançó el forçament i l’antinaturalitat són, per raons òbvies, norma. No ens confonguéssim: la locució arreu de és ben legítima i funcional (“Hi haurà vigilància arreu del municipi”), però també és veritat que viu quasi exclusivament en l’àmbit escrit. Tal com demostra el nou tòtem contemporani, “arreu del territori”, aquest sintagma que ressona majestuós en funcionarials i administratívols contextos.

Una trista història, per tant, d’èxit. Símbol de l’estima per terra que ens ha de matar. Volem tomates de quilòmetre zero però llengua no, la llengua que vingui de ben amunt, de les altes esferes, d’allà on paguen la jubilació a preu d’or, d’allà on promouen i protegeixen els gàngsters que trinxen les cales de la costa. El mateix model econòmic que ens estupra també ens marca la parla, i nosaltres, xaiets, creiem. Res em faria més gràcia que sentir el senyor que es descriu al seu perfil de Twitter “Emprenedor arreu” (és ben real) defensar aquesta tria. És una història d’èxit perquè els fenòmens lingüístics són evolutius (l’anglicisme lol s’ha assentat gràcies al derivat lolíssim i el castellanisme puto en funcions d’adjectiu amb l’ús adverbial: “estàs puto sonat”), i aquest arreu telenoticiesc continua progressant adequadament. Un cop el parlant indefens s’ha empassat, via xàfec mediàtic, que la forma bona és aquesta (encara que de moment només l’escrigui, perquè l’oralitat és més difícil de domar), passa a fer-la servir fins i tot en contextos en què resulta manifestament estrident o ambigua. Un parell de casos recents: en aquest, senzillament, no s’entén: “Si treballes a la construcció, has de ser un garrulo per força? Feu-vos-ho mirar. Hi ha de tot arreu.” Volent dir que “a tot arreu hi ha de tot” el que ha dit és “hi ha gent de totes bandes”, però sense el necessari pronom. I aquí ja és directament agramatical: “Vosaltres també teniu mascaretes per arreu?”

A finals dels noranta a Lleida hi havia una botiga de tot a 100 amb un nom molt escaient: Hipertot. Un missatge inequívoc. Però dos lletraferits faceciosos que hi van passar per davant en van treure suc en forma de joc de paraules: “Goita, una botiga en defensa dels pronoms febles”, i vinga cargolar-se. Temo que l’acudit, avui, no és que no faci riure, és que m’estranyaria que ningú per sota dels seixanta el capís.

[Resultat de la sele: no cal corregir res, totes tres són correctíssimes i naturalíssimes.]

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €