Caça (molt) menor

L’obsessió per la falta d’ortografia és com empaitar mosquits quan t’assetgen els lleons. Tot i que n’hi ha, això sí, que les queixalades els agraden

Pau Vidal
Pau Vidal
24.03.2022 - 20:31
Actualització: 24.03.2022 - 19:47
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La cacera de faltes d’ortografia que se celebra cada dia a l’aquelarre de Twitter és un doble indicador: d’una banda, de la frustració lingüística del personal, que esbraven d’aquesta manera tot col·locant-se en una posició de superioritat (“una demostració de poder, per més irrisori que sigui”, tal com ho sintetitza el company Jaume Romero, profe de Filosofia de la UdG); i segona, de la incapacitat general d’entendre el veritable problema de la llengua. Com més gaudeixes trobant faltetes irrisòries, seria l’axioma, segurament més esquerdes tens en el teu idiolecte.

Un col·lega italià, en un correu de feina en relació amb un projecte que implica universitats de tot Europa, es deixa anar a un rampell de sinceritat: “Però no podríeu tenir una llengua i prou?! Com un país normal!! Ni que fos el català, però una i prou!!!” Fa broma, evidentment, però en el fons no tant: en el projecte en qüestió, a ell li ha tocat Espanya, i en conseqüència més feina. És el vell somni de segons qui: enderrocar la torre de Babel i un sol idioma per a tota la humanitat.

El més graciós de tot és que diu “com un país normal”, pensant, suposo, en el seu, on el projecte en qüestió preveu una sola versió. Quan a Itàlia, precisament, de varietats en ús encara n’hi ha més que aquí.

A la llista de mots i expressions en fase terminal ja hi podeu apuntar “a coll”. Ara tot és agafar la canalla “en braços”. I, sense sortir del camp temàtic, al darrere hi anirà “a la falda”, suplantada per la castellanada “als genolls” (i he escrit “la canalla” ben conscient que aquesta també va de dret al canyet. La moda, importada del mateix lloc que les altres, de dir “els petits” per referir-se als “nens, infants, canalla o criatures” avança imparable).

L’amo d’un local petitó on prenc cafè un cop per setmana em demana què em va passar l’altre dia. “A mi? Per què ho dius?” “No, com que vas marxar…” I de cop em torna l’escena al cap: em vaig estar dos minuts ben bons a la porta esperant que es buidés una mica, perquè hi havia massa gent. I com que és un establiment realment xicarró les veus se senten molt. Un parell o tres de les quals, aquest dia, corresponien a sengles saberuts d’aquests que, si ja irriten per savis de vilatrista, encara més perquè sembla que no s’hagin mogut de Matalascañas o d’on sigui que els van educar en la falta de respecte als altres. Com li puc explicar al xicot que em molesta molt haver-me de prendre el cafè com si fos en un escenari de l’Almodóvar?

Per culpa de la convivència forçosa amb aquest veí tan aparatós, la llengua se’ns ha omplert de material d’importació, bast i de gust dubtós, que no encaixa amb el nostre disseny. Els últims temps, per acabar-ho d’adobar, les visites cada cop més freqüents de veïns d’altres indrets ens hi afegeixen producte barat, de tot a cent. Però voler combatre aquesta degradació del nostre sistema de producció amb material massa antic no funciona: és com fer servir plats i gots de fusta tallada per no comprar-ne de plàstic.

“Realitzes compres al barri?” Aquesta frase gairebé còmica forma part d’una campanya del petit comerç, i aixeca certa polseguera: “No es cansen mai de fer el ridícul?”, “que realitzin el favor d’aprendre català”, “país d’irrealitzadors”, “no es cansen mai de realitzar el préssec”… són algunes de les formes que prenen les queixes. Que, no cal dir-ho, seran en va. La gent normal, o els creatius publicitaris, copien el llenguatge que els arriba dels models als quals donen crèdit: l’administració i els mitjans en primer lloc. Mentre aquests dos estaments no deixin d’encarcarar la llengua el poble ras continuarà empassant-se i regurgitant esguerros com aquest, perquè creu que és la llengua bona, la de mudar. Per més que a casa diguin, amb tota naturalitat, “Fas la compra al barri?” o, encara millor, “Que compres al barri?”.

De fet, una cosa que fa força mal a la qualitat de la llengua (especialment l’oral) és la creença que la que fan anar els mitjans és millor que la nostra; perquè, inconscientment, els imitem. Això un dia poder va ser mig veritat, però ara ja no. Hi ha digitals i emissores que són veritables terroristes lingüístics. De fet, es podria fer una llista de casos a evitar, com aquells reculls de barbarismes que s’estilaven abans, poant només en l’edició d’avui de certs diaris i revistes digitals.

Una editora m’escriu que, en relació a un text, “de bones a primeres” li sembla bé; i un escriptor, que em passa “unes breus línies” perquè, com segurament “sabré”, “en breu” se celebren eleccions (sí, ja sé que el DIEC ara accepta ‘en breu’, però una persona amb traça per escriure no ho hauria de fer servir). Gent que es guanyen la vida amb els llibres. Com a indicador em sembla transparent.

De vegades el parlant català em fa pensar en aquells senyors turmentats que es fan fuetejar per la dominatrix per expiar els seus pecats: el temor de sortir de l’armari, la vergonya de no ser prou home… Sí, corregeix-me molt fort, dóna’m normes molt difícils d’aplicar, sí, més difícils, posa’m pronúncies impossibles… Aparença de persones respectables en públic, soferts i avergonyits pecadors en privat. Com aquells parlamentaris anglesos conservadors tan bel·ligerants amb l’homosexualitat i l’avortament que un bon dia els enxampen en una orgia masculina amb lligacames i cotilla (en públic: “Bueno no es pot dir, es diu bé”; en privat: “Doncs bueno, passem a…”).

[Nota: en el moment de redactar aquesta peça encara no s’havia fet pública l’enèsima enredada dels que suposadament ens representen. Altrament, l’hauria deixada en blanc, en senyal de dol per la llengua a l’escola.]

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €