No aprendran català

“Quan la propaganda t’ha convençut que tu vals més que els altres, per què t’hauries de rebaixar a estudiar l’idioma dels inferiors? Molt millor esperar que s’extingeixi”

Pau Vidal
Pau Vidal
28.04.2022 - 21:48
Actualització: 29.04.2022 - 16:27
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Per aquelles casualitats de la vida, ara fa quinze dies van coincidir en el temps dues informacions que es complementen. Mentre els diaris publicaven els resultats d’una enquesta que Esade es podia haver estalviat (que els espanyols no ens estimen, ves quina novetat), la professora Olga Chyzh, de la Universitat de Toronto, es prenia la molèstia de descriure a la xarxa el supremacisme lingüístic d’una part dels russòfons ucraïnesos, en el context de la guerra d’Ucraïna. Està tan ben explicat que m’he permès de traduir-ho:

«Com és que tants russòfons donen suport a Putin i la seva guerra, encara ara? Fins i tot a Ucraïna (tot i ser cada cop menys) i en altres antics satèl·lits, i també al Canadà i els Estats Units. Per què? Com pot ser? No és només per culpa de la propaganda del Kremlin. Deixeu-me que us expliqui una història que em toca de molt a prop.

Quan els míssils russos van impactar contra la meva ciutat natal, Odessa, el 24 de febrer, a la meva mare li va faltar temps per agafar un cotxe de línia i sortir del país. Amb destinació, òbviament, a Moldàvia; no solament per la proximitat geogràfica sinó també perquè la nostra família hi va viure fins al 1995, quan ens vam traslladar a Ucraïna. La meva mare hi té molts amics (russòfons que, a diferència de nosaltres, encara hi viuen). Des de l’autobús mateix va trucar a una vella amiga (n’hi direm Tanya) per demanar-li si podia passar la nit a casa seva, perquè només havia trobat hotel a partir de l’endemà. Això a la Tanya la va contrariar molt: era el seu aniversari, i la visita de la meva mare arribava en el moment més inoportú. La invasió russa va trasbalsar el món sencer, que assistia a les imatges de milions d’ucraïnesos fugint a peu fins a la frontera amb Moldàvia en ple hivern. Just quan la Tanya tenia festa d’aniversari! La Tanya no és un monstre, o almenys no sempre; és una dona educada i refinada que toca el piano i és capaç de conversar sobre literatura russa amb desimboltura. Però si li demaneu per la matança de Butxa us dirà que no va passar. Igual que milions de moldaus, ucraïnesos i també russos, igual que tants ciutadans de països occidentals com Alemanya, el Canadà o els Estats Units. Nosaltres en diem “la generació enganyada”, les darreres víctimes de la propaganda soviètica. La desintegració de l’URSS va marcar l’inici de la nation-building (en realitat rebuilding, reconstrucció), tot arraconant les minories russes davant les majories ètniques. Després de mig segle llarg de repressió (recordeu Butxa), finalment les majories ètniques obtenien veu en la política dels seus estats. Aquesta nation-building consistia a rebaixar o rebutjar tot el que feia pudor de soviètic (entengui’s rus) per exaltar el que era nacional (moldau, ucraïnès), amb el consegüent canvi en les relacions de poder i de riquesa. De sobte, russos d’origen que s’havien negat a aprendre la llengua del país van començar a veure frenat el seu ascens professional en benefici dels qui sí que la parlaven, incloent-hi altres russos. A Moldàvia, on vaig viure de petita, tot el que m’envoltava va passar de rus a romanès, des dels programes de televisió als rètols de les botigues o els noms mateixos dels carrers. També es van incrementar les hores d’estudi del romanès a les escoles per a russòfons, com la meva, així com el contingut de les assignatures de Literatura i d’Història. Jo era petita, de manera que no em va costar gaire d’adaptar-m’hi ni d’aprendre romanès, com tots els nens. Per als adults, en canvi, no va ser tan fàcil. A partir d’una certa edat, aprendre una llengua nova és difícil. Però l’autèntica dificultat eren els era el hubris [orgull, urc]. Dècades de propaganda soviètica (acompanyada de repressió) havien convençut els russos de la seva indiscutible superioritat sobre tots els altres pobles. Per quin motiu s’haurien d’esforçar a aprendre una llengua inferior com el romanès o l’ucraïnès, quan el rus és “l’idioma més pur i més bonic del món”? Com i per què haurien d’acceptar un govern de gent que no eren russos? Sense comptar que era una pèrdua de temps, perquè Rússia tornaria i reabsorbiria ben aviat tots els països satèl·lits i les coses serien altre cop com abans. No us ho dic de per riure, això eren converses que jo sentia de nena en el nostre cercle d’amistats russòfones. I encara pitjor, són les converses que continuo sentint avui (entre la meva parentela inclosa), trenta anys després. Aquesta gent encara confien que Rússia els vindrà a salvar de les majories nacionals “inferiors” i els repartirà les seves anhelades pensions de jubilació russes. Tota aquesta gent encara compten que Rússia els retornarà els diners que van perdre (na knijke) quan la Unió Soviètica es va esmicolar. Aquesta gent no qüestionen la invasió russa (contràriament al que creuen, protegir-los a ells és l’última cosa en què pensa Putin, que ara com ara no té previst pagar-los cap pensió). Però tots ells són còmplices dels crims comesos contra els ucraïnesos. En el fons, saben que la matança de Butxa va passar, però tant se’ls en dóna, perquè les víctimes són “inferiors”. Només cal que els pregunteu pels crims dels russos a la guerra de Txetxènia.»

Les semblances són tan transparents que es fan soles.

 

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies