Què de qué?

El vam veure néixer amb estupor, l’hem vist créixer amb impotència i ara el veurem enterrar-nos amb… resignació? Complicitat? Complaença?

Pau Vidal
Pau Vidal
17.03.2022 - 20:31
Actualització: 17.03.2022 - 19:36
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Assisteixo a un acte d’exaltació d’una de les lluites compartides que ara són en primera línia a càrrec de dues persones que depassen la trentena. Com que sóc tafaner de mena, el tema em resulta interessant, però em costa molt concentrar-me en el que expliquen. Una mena de brunzit permanent sobrevola el discurs i em fa nosa. I no trigo a identificar-lo. No és cap element aliè al discurs, sinó que surt de dins mateix. És el ké. Vull dir, la partícula que pronunciada a la manera d’ara, a la castellana: “El ké penso és ké tal”, “per això crec ké si et diuen ké no, tu el ké has de…” (ho transcric així, amb aquesta K estrident, perquè provoqui un mal d’ulls semblant al mal d’orella que fa sentir-lo). El kekeisme permanent no em deixa seguir el contingut. Tingueu present que entre que fa de conjunció i de relatiu, deu ser un dels mots de més alta freqüència d’ús. Cada ké que sento m’arriba com un pessic dolorós, una nosa, perquè aquest monosíl·lab és com el gerro del rebedor, que de tant ser-hi ja no el veus, però, evidenciat amb aquesta pronúncia acastellanada (i que m’excusin, naturalment, els parlants occidentals que també l’articulen així, però segur que ja entenen a què em refereixo: les dues ponents eren parlants de central) ha passat a un primer pla embafador, una cara vista de tan a prop que els barbs i els pèls de les celles no us la deixen percebre.

El tancament d’aquesta vocal neutra (insisteixo: en els dialectes orientals) arrossega un pòsit de desafiament, de presa de posició juvenil, de “jo parlo com em dóna la gana i tu no ets ningú per dir-me com ho tinc que fer”. Hi havia, al moment que el fenomen es va començar a escampar (ja deu fer una dècada llarga, si no dues), aquell desmenjament postadolescent, aquella voluntat d’afirmació que, salvant les distàncies, l’agermanava amb l’actitud dels benamats agents de policia (Mossos i Guàrdia Urbana) que alguna vegada han protestat fent vaga de català. Una actitud pueril, en realitat, que es desemmascara tota sola quan comproves que a l’inrevés ni han gosat ni gosaran mai. Qui es pot imaginar un cert tipus de joves accentuant, per exemple, els trets fonètics genuïns (la neutra, la geminació…) per manifestar rebel·lió contra algun poder establert?

En fi, no ens desviem. El cert és que en pocs anys aquesta mutació fonètica s’ha consolidat i ara ja és gairebé general en les generacions més joves de l’àrea oriental del Principat. I els pioners, com les nostres protagonistes d’avui, ja es deuen acostar a la quarantena. La pega és que a aquesta edat ja ni ets desmenjat, ni tens la necessitat visceral de revoltar-te contra els pares, ni et fa gràcia enraonar com si t’estiguessis fumant tres porros alhora. Aquest ké de suposada transgressió juvenil desentona de mala manera en el parlar de les dues noies de la xerrada, persones evidentment llegides i amb un discurs força ben estructurat. En boca d’elles, sona com una cresta de coloraines a la clepsa d’un venedor d’assegurances. I a mi cada ké m’expulsa una mica més d’aquella sala, m’allunya d’un tema que m’interessa però que, presentat amb aquesta tara, es va transformant davant dels meus ulls en un artifici, com un decorat que s’han esforçat molt a crear però que ensenya les costures a través d’aquesta fuita de sentit que és la pronúncia espúria. Pensaments invasius, com ara el d’un taller per a joves aspirants a cheguevares fent pràctiques de kekeisme, m’impedeixen seguir el fil del que s’està explicant a la tarima.

Que ningú llegeixi aquest text com un plany. O, més ben dit, com un article per ensenyar com s’ha de pronunciar aquesta conjunció. Això que ho facin, si volen, els combatents de les xarxes, que no es resignen a acceptar que són renys inútils. Un professional que aspiri a entendre com funciona el fet lingüístic avui dia no pot sinó reconèixer, per més mal que li faci, que aquesta fa tota la cara de ser una evolució irreversible (si més no mentre no canviïn dràsticament les circumstàncies sociopolítiques). I que no és l’única, ni de bon tros (ni de boníssim tros), per desgràcia. Perquè una de les coses que tot filòleg sap és que els canvis gramaticals (siguin de vocabulari, de pronúncia o de la mena que siguin) comencen de manera inconscient, o com a màxim semiconscient, i un cop arrelats costa moltíssim de desempallegar-se’n. De fet, sovint es fa impossible, i aquesta és una cosa que, si us mireu al mirall del vostre idiolecte, podreu corroborar fàcilment.

No, no és cap escrit d’esmena sinó d’assumpció. He assumit, a còpia de modes incomprensibles, de pronúncies extraviades, de fenòmens capritxosos com el que ens ocupa, que jo ja no sóc d’eixe món. Ben conscient, sí, que això ens passa a molt pocs, segurament a gent tan perepunyetes i tan antiquada com jo mateix. Ni aconseguiré anar vestit amb xandall a una entrevista de feina ni tancaré mai la E de que, de la mateixa manera que no prescindiré dels pronoms que toquen ni del gust de dir la paraula que a mi em sembli pertinent per més que temi que el meu interlocutor no la conegui. Ni arribaré a temps d’incorporar escoltar quan toca sentir. Però tinc ben clar que sóc una espècie en extinció, o tal vegada ja extingida. Perquè aquest és el món d’ara, i m’interessa tant observar-lo i analitzar-lo com tan poc fer-hi vida.

Per cert, si voleu saber si sou dels meus, llegiu-li aquest text en veu alta a algú i que us compti les pronúncies àtones de que. Molta sort.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €