Som-hi, Felet: de l’autoestigma a l’autoestima

Potser venerem tants mites antics perquè ens en falten d’actuals. Necessitem herois dels nostres, no ‘camarons’ de barriada que perpetuen la mística de l’espanyolitat

Pau Vidal
07.07.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui faig una mica de carta als Reis. Ni que sigui per variar, després de tant constatar misèria sobre misèria. Inspirat en aquella vinyeta de la Mafalda que en Quino va dibuixar en ocasió de l’enèsim corralito a l’Argentina, en què un manifestant pintava un eslògan que deia: “Ja n’hi ha prou de realitats. Volem promeses!”

Els temps han canviat molt, i els herois d’avui no són com els de la meva època, o la de l’avi. Però hi ha àmbits que encara aglutinen masses, i on de moment no hi ha indicis que hagi de deixar de ser així. Un és l’esport, que no en va els estats continuen munyint com a eina propagandística de primera magnitud. I en això els nostres veïns, com en tot el que té a veure amb el nacionalisme expansiu, en saben molt. Ja cal que n’aprenguem.

A nosaltres, acomplexats, submisos i acovardits com estem, una cosa que ens aniria molt bé, doncs, seria una mena de Rafel Nadal o de Paula Badosa que tingués consciència lingüística i, sobretot, possibilitat freqüent de manifestar-la. Un nano o nana que guanyés sovint i per tant tingués el privilegi de ser el protagonista de rodes de premsa amb ressò internacional. Però exercint un model diferent del d’en Guardiola: aniria sempre acompanyat d’un intèrpret que traduiria a l’anglès o a altres idiomes les seves respostes en català. L’exemple d’en Guardiola va ser collonut, perquè va transmetre la idea dels catalans com a societat molt més desimbolta i capacitada amb els idiomes que els nostres veïns (i en general el món té bastant clar que els espanyols són una de les tribus més ferotgement monolingües del món). Però el model Felet faria molt més visible la llengua: a les sales de premsa aviat sabrien que la llengua que parla el nou campió no és la que ells associen als espanyols.

També es demanarien, com segurament ja heu fet vosaltres, com és que no fa servir l’anglès. Alerta que aquest és un punt clau. I avui estic jugant a somiar, però es tracta d’una qüestió que ens toca a tots, perquè tots, en més o menys mesura, ens trobem davant de la disjuntiva. En Felet o la Feleta, doncs, hauria de tenir prou consciència lingüística per saber defensar la seva opció. Un parell d’arguments que podria fer servir:

–Està molt bé tenir una llengua franca per comunicar-nos entre tots, però no està tan bé que aquesta llengua franca invisibilitzi o arraconi les altres. Per això jo faig servir la meva. Els intèrprets serveixen precisament per a això.

–Si vostès vénen a la meva ciutat a gaudir de coses que no troben a la seva, han de saber que aquest també és un tret típic: igual que vostès tenen el seu idioma, nosaltres tenim el nostre.

Encara que, en realitat, en Felet o la Feleta no hauria d’entrar en el debat sociolingüístic; en això l’exemple d’en Guardiola sí que és òptim. No cal fer proclames, molt millor predicar amb l’exemple. És important treure’s de sobre la mania d’autojustificar-se, perquè això és senyal d’estar a la defensiva. I es tracta de jugar a l’atac.

De fet, fins i tot fóra bo que en algun cas, esporàdicament, demostrés que sí que és capaç d’entendre i de parlar l’anglès. Perquè no es tractaria d’exportar el monolingüisme sinó de reivindicar la identitat, i combatre de manera pràctica la idea que amb l’anglès anem a tot arreu, o que ens hi hem de rendir de manera ineluctable. D’entendre que la llengua franca és un instrument, però també un perill per a l’equilibri lingüístic del planeta.

Sóc conscient que aquesta actitud del nostre futur mite toparà amb l’animadversió de molts dels nostres compatriotes, que hi veuran l’encarnació del pagerol provincià que els fa tanta vergonya. El discurs globalista xupiguai ha fet molt de forat, fins al punt de tapar (sense gaire subtilesa) la paradoxa de defensar el multiculturalisme en una sola llengua; sí, tots som molt solidaris i molt partidaris de la diferència i visca els anuncis d’Estrella Damm, però sobretot no vagis pel món sense parlar anglès que seràs un pagès. En el nostre cas, a més, la propaganda falsament multiculturalista ve reforçada pel discurs espanyolista de la lengua común, que, per increïble que sembli, continua essent d’allò més efectiu. La culpabilitat per comportar-se amb normalitat és un efecte terriblement pervers que comparteixen totes les llengües minoritzades, i que molt difícilment es combat amb lògica (mireu com ho explica en Joan, sense que en cap moment se li acudeixi l’evidència, grotesca de tan palmària, que els maleducats, els qui demostren una falta de respecte insòlita, són els qui es neguen a fer servir la llengua del lloc on viuen); de fet, igual que tants mecanismes apresos de manera inconscient, és molt més efectiu combatre-ho de manera activa, sense passar pel filtre de la raó. A través, per exemple, de la imitació d’un model d’èxit.

Per això és tan important el referent familiar. Sabem, i ja ho hem dit manta vegada, que si la consciència lingüística dels adolescents d’avui és tan fràgil no es deu només al discurs dominant del moment, que presenta la idea (falsa) de la tria de codi com un acte de llibertat; també hi té molt a veure l’exemple rebut a casa, de pares que canvien de llengua a la primera i ho justifiquen amb les excuses de tota la vida. Si l’Aitana Bonmatí, per exemple, per esmentar un dels raríssims casos d’esportista nostro amb consciència nacional, es comporta amb la normalitat de qualsevol altre esportista del món, és en bona part pel que ha après en el seu entorn familiar; per això, els que teniu fills petits que practiquen amb il·lusió algun esport no perdeu de vista que el mite podria ser el vostre plançó. Ensenyeu-lo a no avergonyir-se de la seva llengua.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €