Set anys després de l’aclamada Lost Children Archive –publicada en català amb el títol Arxiu dels infants perduts–, l’escriptora mexicana Valeria Luiselli (Mèxic, 1983) torna a la narrativa amb Principi, mig, fi (Angle), una novel·la íntima i atmosfèrica que converteix un viatge per Sicília en una exploració sobre la memòria, les fronteres i els nous començaments. Instal·lada a Nova York de fa anys i considerada una de les grans veus de la literatura contemporània transfronterera, Luiselli ha construït una obra marcada per les preguntes més que no pas per les certeses: “Un bon assaig pregunta, circumda, gira entorn de temes, però no necessàriament els resol”, explica.

A Principi, mig, fi, una mare i la seva filla adolescent arriben a una Sicília travessada per tempestes, volcans i incendis després d’un divorci recent. Mentre la mare intenta sostenir un present incert, la filla comença a imaginar el futur i a demanar-se com es construeixen els records, què vol dir pertànyer a un lloc i com es torna a començar. Entre mites clàssics, paisatges tectònics i arxius sonors de l’illa, la novel·la avança com un mosaic de fragments que reflexiona sobre la fragilitat de la memòria i la necessitat d’habitar “el mig”: aquest espai ambigu entre el passat i el futur on, segons l’autora, transcorre realment la vida.

—El llibre comença amb una mare i una filla després d’un divorci. La filla no deixa de demanar a la mare: “I ara què, Ma? Quin és pla?” D’on parteix, Principi, mig, fi?
—La mare no aconsegueix de tenir-ne cap, de pla. Si penses en l’abast de les mirades dels personatges, la de la mare és en el present immediat provant de sostenir el món, de sobreviure. La mirada de la filla, en canvi, pot viatjar molt més enllà. De fet, és ella qui comença a veure el futur –no en un sentit màgic, sinó llegint els signes de la realitat amb molta més claredat i imaginació. Per tant, la novel·la parteix de la següent pregunta: què és tornar a començar? Què vol dir tornar a començar? Què se sent, en un principi? Tota la primera part de la novel·la és aquest exercici d’imaginar i sentir això.

—En general, els vostres llibres es desenvolupen intentant de respondre preguntes. No sé si sempre els acabeu havent-ne trobat les respostes…
—No ho crec, no. Tampoc m’interessen gaire, les respostes tancades, els finals. Trobo que fins i tot una novel·la –les meves, sens dubte– poden ser espais d’assaig. Un bon assaig pregunta, circumda, gira entorn de temes, però no necessàriament els resol. Sempre obre, però no tanca mai.

—Justament, la protagonista, que vol fer un llibre, escriu: “Ara sóc al mig. El mig potser és un assaig, però deixarà de ser-ho quan passi a ser una novel·la.” Tan mutable pot arribar a ser, un text?
—Els texts són molt proteics. Canvien, muden. Si com a escriptor no saps acompanyar aquestes metamorfosis és quan comença el trasbals, quan comença a no succeir l’escriptura. Cal saber deixar anar i no tenir control. Aquest, si més no, és el meu cas. He de rendir-me molts anys a no saber, i no és una cosa fàcil, no saber com serà el resultat que trobaré! Tampoc no ho és confiar en el petit ordit quotidià de notes, fragments o escenes que, algun dia, més endavant, començaré a teixir. Sempre escric en bocins curts, gairebé com si fos un mosaic. Després, quan ho tinc tot, és quan començo a jugar amb la forma. En aquest estat posterior a l’escriptura, és quan emergeix la trama. La trama mai és un motor de la història. Sens dubte, no escric com voldria Aristòtil, que diu que  la trama és l’aire de la història, la respiració, el que anima i tira endavant una història. No és el meu cas. Per a mi, la trama, sorgeix, és com una conseqüència.

—Alhora, aquest “mig” incert és el que us manté present? Escriviu: “M’adono que el que em fa estar arrelada a la vida és el mig”.
—Sí, d’alguna manera, la novel·la vol ser una reivindicació d’estar al mig, d’aquesta sensació d’estar entre dues aigües, que és un estat difícil, perquè és amorf, perquè no hi ha noció d’on som. Però, és clar, en realitat és l’espai en què hom viu la vida.

—Escriure sense saber el final és més estimulant? És molt més interessant no saber cap on et portarà l’escriptura, que no pas escriure amb un objectiu final?
—Per a mi sí. Però, parlant amb amics escriptors, diferim molt, en això. Hi ha qui diu que necessita saber on arribarà i que més o menys té un pla ben traçat per a arribar-hi. Alguns altres, en canvi, diem que no ens serveix. En el meu cas, tardo molt a saber-ho, però arriba un moment en què ho sé. No és que hi arribi. No és que, de cop, arribi i digui: “Ah, ja he arribat al final!” Costa de reconèixer-lo, el final. Hi ha un moment en què tot s’enfila i s’acomoda. És un moment molt màgic. Però no saber-lo durant molt de temps també m’és molt útil.

—Un dels grans temes de la novel·la és la memòria. En el llibre, funciona gairebé com una Polaroid que es revela lentament i acaba oferint una nova perspectiva del relat, com la que té la nena. Us interessa més la memòria fidel o la memòria que es reconstrueix?
—En aquesta novel·la m’interessava explorar la memòria en el moment d’inici, perquè la nena de la novel·la no és una nena petita que comença a fer les seves primeres memòries, però sí que és una adolescent que comença a tenir autoconsciència de la memòria i que es fa preguntes més complexes sobre com es fabrica la memòria; què sí i què no; què va passar, què no va passar; com es distingeix l’una cosa de l’altra… I, d’una altra banda, a l’altre extrem de l’arc de la vida, la pèrdua de memòria de l’àvia. La fabricació activa i vital de la memòria, i la pèrdua. La narradora és al mig i prova de donar sentit a tot això.

—Per què ens fa tanta por perdre la memòria?
—Mira, el llibre comença amb un epígraf que és com un diàleg entre la mare de la narradora, la narradora i la filla parlant informalment. La narradora demana a la seva mare: “Què és el que et fa més por, Ma?” I la mare li respon: “Perdre la ment.” És la primera frase del llibre, i crec que, d’alguna manera, funciona com a far al principi abans d’entrar al port d’un llibre. Il·lumina amb una certa llum les coses i, en aquest cas, la llum d’una por molt profunda i humana sobre la pèrdua de l’única cosa que tenim: la memòria. La resta del llibre és també una manera de remar contra aquesta por, contra aquesta marea.

—En la vostra novel·la anterior, Arxiu dels infants perduts, els personatges travessen de punta a punta els Estats Units resseguint la frontera amb Mèxic. Hi parleu de la situació dels menors emigrants que l’han travessada. En aquesta, ens situen a Sicília i, entre moltes altres coses, ens parleu també de mites i clàssics grecs. De quina manera els paisatges determinen els temes de les vostres novel·les?
—Sicília –ja sigui com a paisatge geològic, geogràfic, imaginat, literari o geopolític– és una gran frontera. És, sobretot, una gran frontera tectònica, perquè la placa tectònica de l’Àfrica xoca amb l’europea i, més enllà de la metàfora, produeix un arxipèlag de volcans que envolta tota l’illa i li aporta una sensació tant de principi de món com de final. Hi ha alguna cosa en la presència dels volcans que recorda allò que possiblement va ser la terra abans que arribessin els éssers humans. És un paisatge d’origen que, alhora, també amenaça amb la destrucció, perquè hi ha erupcions volcàniques molt seguides, hi ha incendis molt bèsties, tempestes brutals… Per tant, en l’àmbit geològic, té aquesta qualitat. A més, és també una frontera que històricament ha estat punt de reunió de tota la Mediterrània. Tothom va conquerir Sicília: els cartaginesos, els fenicis, els àrabs, els normands… Tots aquests mons encara hi són molt presents. I, finalment: Sicília és una frontera geopolítica, perquè és un dels ports d’arribades més actius. El port de Lampedusa, per exemple, tot i que escau fora de l’illa central, és una de les portes d’entrada més grans de les migracions actuals. Per tot això, Sicília em sembla un lloc fascinant. Fa molts anys que escric, penso i documento les fronteres –sobretot Mèxic i els Estats Units, una altra gran, gran frontera.

—Què us n’interessa, de les fronteres?
—Això: que són territoris on les coses xoquen, es mesclen, es tornen híbrides, on hi ha violència i por, però també un instint de supervivència feroç. Les fronteres no són solament polítiques. Ara parlàvem d’una frontera tectònica, però les fronteres polítiques també són un punt de vista intermedi, perquè no ets ni aquí ni allà; veus els dos costats. És una mica com li passa a la narradora, que està plantada al mig entre la filla i la mare, en aquesta frontera vital.

—Creieu que haver viscut, ja de petita, a tants països, i tots tan diferents, us ha creat aquesta mirada cap a les fronteres? Adonar-vos que, en realitat, hi ha fronteres que són totalment artificials.
—Absolutament. No sé si hi té a veure amb el fet d’haver viscut en uns altres llocs o no, però segur que hi han influït els cinc anys en què vaig recórrer la frontera entre Mèxic i els Estats Units. És que és tan clar que és absurda i artificial, aquella frontera! Va néixer el 1860 de la Comissió per a l’Amistat i els Límits! [Riu]. Era una comissió binacional que es va formar després de la guerra en què els Estats Units van envair Mèxic, i en la qual Mèxic va perdre la meitat del territori. Bàsicament, hi havia uns cavalls amb unes carrosses que anaven marcant el terreny i traçant una línia físicament. Després, hi van posar obeliscs de marbre per a delimitar-ho. Hi ha unes fotos precioses i quasi kafkianes de gent de la comissió intentant de posar aquests obeliscs al mig d’un paisatge que és exactament el mateix a banda i banda. Quan algú pren consciència del passat material d’una frontera encara és més ridícul, tot plegat.

—Seguint el fil d’Arxiu dels infants perduts, en aquest llibre també feu un estudi d’arxius sonors de l’illa. Com va anar això?
—Va ser preciós, de les coses més boniques que he fet en tota la meva vida. Ja tenia gravats bastants sons de l’illa abans d’acabar el llibre. Però, una vegada vaig acabar-lo, vaig decidir tornar-hi amb el meu company i un amic. Ells són enginyers sonors, i em van ajudar a enregistrar els sons de l’aigua –tempesta, marees–, vents –molt difícils d’enregistrar– i terra –vam necessitar geòfons per a enregistrar vibracions. Ah! I també vam enregistrar foc, però, és clar, no directament, sinó que vam anar fins als volcans de l’illa. L’Stromboli és particularment impressionant, perquè exhala cada vint minuts! Fa un soroll entre balena expulsant aigua i un tro, i escup un munt de pedres que van rodolant pels vessants. Com que és un volcà i és mig buit, cada vegada que la pedra toca a terra fa un ressò impressionant. És realment espectacular. Quan vam pujar-hi, vam estar més de sis hores en silenci enregistrant. Va ser preciós.

—Com ho feu per traduir aquests sons en paraules, per explicar-los?
—No pretenc fer-ne una traducció. O bé potser és que és una traducció que passa més per l’observació de l’oïda, la pausa –perquè es necessita temps i estar molt quiet! N’hi ha prou de ser-hi present i escoltar. Has d’estar molt atent. És aquest estat d’atenció profunda que m’interessa traduir cap a una cosa atmosfèrica i sensorial en la novel·la. La pausa, l’observació.

—Per parlar de fronteres i de migració, quines preguntes ètiques us feu abans d’acostar-vos al tema? D’on partiu?
—El meu deure com a escriptora és ser conscient del lloc d’on escric i del qual observo. Tant a Arxius dels infants perduts com en el petit assaig que l’acompanya, que es diu Els nens perduts, hi ha molta claredat sobre el punt d’on és explicada la crisi migratòria. En aquests llibres no pretenc pas ocupar un punt de vista profundament aliè ni usurpar cap experiència. Ben al contrari, s’assumeix un rol d’observador més que no pas de participant actiu.

[Ens avisen que s’ha acabat el temps de l’entrevista, i que puc fer una darrera pregunta i prou.]

—Principi, mig, fi sembla escrita a partir d’una consciència molt clara de viure un canvi d’era: un moment entre la catàstrofe i la possibilitat de tornar a començar. Una mica com el moment en què vivim ara…
—Mira, en aquests moments confusos –encara que tot present és confús– l’única cosa clara és que no ens serveix de res l’actitud catastrofista davant del món, perquè és una actitud que ens eximeix de qualsevol responsabilitat. Penses: “Bé, si tot està perdut, per què he de lluitar-hi en contra?” Però no: no tot és perdut. I si en la nostra estada al món posem atenció a les coses i ens en sentim responsables, més enllà de què pugui passar després, serà una estada més amorosa, més respectuosa, més ancorada.

—Hem de tornar a conquerir l’espai de la bondat.
—Sí. Sembla senzill, però no ho és tant.