Hi ha moments en la vida dels pobles en què, sense que ningú ho decrete, canvia la generació que porta el pes de les coses. Tinc la sensació que ahir, a Prada de Conflent, davant la tomba de Pompeu Fabra, hi hagué un d’aquests moments. La flama del Correllengua Agermanat la van encendre uns joves que el 2017 eren xiquets, però que avui reclamen pas en la tasca de construir la nació i de fer possible el nostre futur.

El resultat el tenim davant els ulls i cal reconèixer que fa molta impressió. Més de 5.000 persones inscrites, 17 etapes, 1.500 quilòmetres, més de 500 municipis. De Prada a l’Alguer, passant per Barcelona, València, Palma,  les Illes i la Franja. No s’han deixat cap racó i han tingut la lucidesa de saber exactament quin és el país oprimit –no Andorra, on el català és llengua oficial, nacional i natural. Ells n’han traçat el mapa amb una precisió que és, per si mateixa, una declaració política. No creuen en les autonomies que ens divideixen i saben que tots som en la mateixa lluita –amb independència que uns puguen arribar a port abans que uns altres.

En les primeres hores d’aquesta gran manifestació que ahir ja ens va deixar imatges d’un valor incalculable, crec que cal aturar-se un moment a entendre què representa, de fons, aquest Correllengua. Perquè no és tan sols una marxa ni una reivindicació. Tal com s’ha proposat, el Correllengua Agermanat és la demostració pràctica que una llengua no és un instrument de comunicació com qualsevol altre, una eina intercanviable per una altra de més còmoda o més rendible. Una llengua és la manera en què un poble pensa, somnia i s’inventa el futur. El català no és solament el vehicle amb què ens entenem: és la matèria de què som fets. Sense la nostra llengua, seríem una altra cosa. Potser fins i tot seríem una cosa acceptable, però seríem una altra cosa. I és precisament aquesta consciència –profunda, visceral, indestructible– la que mou milers de persones a posar-se a córrer sota la pluja del Pirineu un diumenge al matí i no aturar-se fins que no arriben a l’Alguer, a la ciutat dels catalans de Sardenya.

Allò que potser és més admirable –i a mi em desperta una gran confiança en ells– no és solament l’ambició del projecte, sinó la capacitat d’organitzar-lo. Aquests joves han reunit clubs esportius i grups de música, associacions de veïns i colles excursionistes, gent de totes les edats i de tots els territoris. I això no es fa per decret ni amb un comunicat. Això es fa amb un enorme esforç, parlant amb la gent, convencent-la, suant la samarreta. Una bona part d’aquest impuls ve de Mallorca, de la gent que ja havia organitzat el Correllengua Interilles i que ara ha fet un salt de dimensions molt superiors, sense que la magnitud del desafiament els haja fet recular ni un pam, sense que hagen dubtat ni un moment que el seu projecte és possible. Hi ha, en tot plegat, una alegria organitzativa, una confiança en les pròpies forces, que és difícil de no trobar contagiosa i que és fonamental en aquest temps de pors i temences. Fa pocs dies Josep Miquel Arenas, Valtònyc, escrivia a VilaWeb aquest article extraordinari per explicar, explicar-nos, que tenim un país molt millor que no volem apreciar i que ja està bé de plors i laments, que és l’hora de tornar-hi. El Correllengua Agermanat també és això.

Perquè és aquest país magnífic de què parla Valtònyc que porta la flama que arribarà a Barcelona el 21 d’abril, a València el 25, a Palma el 2 de maig, i acabarà a l’Alguer, aquella punta extrema i emocionant del nostre món, el finisterre de la catalanitat. No és, doncs, tan sols un símbol, la flama del Correllengua. El Correllengua és una nació que camina i corre. I que camina, cosa important, no amb l’aspra crispació dels qui s’han deixat arrossegar per l’amargor, sinó amb la determinació dels qui saben que tenen –que tenim– raó i que el temps, si l’aprofitem bé, és nostre.

Per tot plegat, endavant el Correllengua Agermanat. Si teniu l’oportunitat d’atansar-vos a un final d’etapa, ompliu els carrers de reivindicació. Si podeu apuntar-vos a un relleu, apunteu-vos-hi. Si coneixeu ningú que no n’haja sentit a parlar, parleu-li’n. I si no podeu fer res d’això, almenys eixiu contents a saludar la flama quan passe pel vostre carrer, pel vostre poble, per la vostra ciutat. Perquè, de vegades, fer història és tan simple com ser-hi.

PS1. Si voleu conèixer millor aquesta generació de joves, us recomane els pòdcasts d’Existim!, el programa de VilaWeb Televisió que els reuneix i els dóna veu. Sentir-los parlar, veure com es comporten és sentir un vent refrescant a la cara. Vegeu-ne tots els vídeos.

PS2. “Llibre, rosa i mani”. Per segon any, la plataforma Sant Jordi per la Llengua fa una crida als ciutadans a manifestar-se als carrers el 23 d’abril per denunciar el retrocés del català. I per saber-ne més hem parlat amb els portaveus de la iniciativa, Adrià Font i Núria Alcaraz, joves també i representants d’aquesta nova generació del catalanisme: “Per defensar el català s’ha de canviar el model econòmic”.

PS3. Ni Joaquim Forn, ni Artur Mas, ni Tatxo Benet. Quan falta poc més d’un any per a les eleccions municipals, Junts s’ha encallat amb l’elecció del candidat a Barcelona. En aquesta notícia, Odei A.-Etxearte analitza la situació en què es troba el partit del president Puigdemont, que fa quatre anys va guanyar les eleccions amb Xavier Trias, tot obligant PSC i Comuns a descarar-se, sumant els seus vots amb els del PP per impedir que hi hagués un batlle independentista.

PS4. Avui a les 19.00 presentarem Entendre els mapes al Centre Octubre de València. Serà una presentació especial, que anirà més enllà del llibre, per a explicar què diuen els mapes, que ens expliquen, sobre el País Valencià i els Països Catalans. Us hi esperem.