Torno de Mallorca amb una sensació difícil d’explicar, però tossuda: anem guanyant petites batalles mentre ens repetim, com una cantarella gastada, que perdem la guerra. Potser és només una percepció personal. Potser molts diran, amb arguments sòlids, que no reflecteix la realitat del país. Probablement deuen tenir part de raó. Però sí que és innegable el pes del pessimisme que s’ha instal·lat en sectors determinats. I aquest pes, aquest cansament moral, ens acabarà matant.

El segon dia a l’illa, Tomeu Martí m’explicava l’origen del Correllengua Agermanat que ha de travessar tot el país. No neix de cap gran estructura ni de cap direcció política: neix de joves mallorquins, amb iniciativa pròpia, que acaben mobilitzant entitats de tot arreu i implicant-hi tot l’independentisme. Honestament, a mi em costa d’encaixar aquesta energia amb el relat d’un país derrotat, desmobilitzat i inoperant.

Tampoc no encaixa amb la vitalitat del català a les xarxes ni amb l’oferta creixent d’espectacles en la nostra llengua. Ni amb el fet que el millor club de futbol del món llueixi la senyera, que el cinema català entri en circuits internacionals o que es faci el doblatge de Hollywood en català. Ni amb el ressò internacional, intermitent però persistent, del procés català. Fins i tot al Japó saben qui és Carles Puigdemont i què va passar aquell octubre del 2017. Potser ens hem acostumat a un nivell de visibilitat que distorsiona la perspectiva. Potser no som conscients del nostre progrés, al qual ja voldrien haver arribat uns altres moviments, com el del Balutxistan o el de Cabinda.

I, tanmateix, hi ha qui insisteix a descriure’ns com un moviment residual, en descomposició. No és una anàlisi innocent. Aquest relat alimenta discursos que viuen de la frustració, que necessiten la derrota per a justificar-se. Hi ha qui sap construir llargues peces de desànim, amb una comoditat gairebé obscena, però que és incapaç d’articular cap victòria. És el romanticisme de la derrota: un lloc còmode, estèril i, sobretot, addictiu. Aquesta potser és una de les victòries més subtils de l’espanyolisme: la guerra de desgast moral. Una guerra que no es lliura només de fora estant, sinó també de dins. Una guerra en què el motor som nosaltres mateixos. I, si no la reconduïm, ho acabarà erosionant tot.

El derrotisme no sols impedeix de construir noves estructures: també posa en qüestió les que ja existeixen. S’ha arribat a dir, sense gaire rubor, que TV3 s’hauria de dissoldre “pel bé del país” perquè és contaminada. És evident que cal depurar-la, exigir-li independència i rigor. Però, renunciar-hi? Destruir un dels principals instruments de cohesió i d’identitat? Això no és una solució: és un regal als nostres maleïts enemics.

Amb els Mossos d’Esquadra passa una cosa semblant. S’hi han infiltrat dinàmiques i actituds que no representen els valors del país, és cert. Però estem disposats a prescindir de la nostra pròpia policia? A lliurar aquest espai sense resistència? Seria una renúncia difícil de justificar, també per respecte a aquells agents que, en moments clau, s’ho han jugat tot per la llibertat.

Els debats sobre el futur s’han anat empobrint. Massa sovint es redueixen a consignes simples, a arguments que serveixen més per a alleujar la frustració que no pas per a avançar. Ens hem acomodat a una mena de parèntesi emocional: una fatiga que ho explica tot i que ho justifica tot. Però construir a partir del derrotisme és impossible; a partir de la frustració, també; i a partir de la mentida, encara menys.

Potser no estem tan malament com ens expliquem. Potser el problema no és tant la realitat com el relat que en fem. I potser, només potser, començar a canviar aquest relat, a més d’aïllar els intoxicadors, és la batalla següent que cal guanyar.