Llibre, rosa i mani. Per segon any, la plataforma Sant Jordi per la Llengua fa una crida a la ciutadania a manifestar-se als carrers el 23 d’abril per denunciar el retrocés del català. La manifestació central serà a la plaça de la Universitat de Barcelona de Barcelona, a les 19.00. També hi haurà mobilització a Girona, a les 19.00, davant Correus; a Reus, a les 19.00, al carrer de Salvador Espriu; a Tortosa, a les 19.30, a la plaça del Carrilet; a Manresa, a les 19.00, a la plaça de Neus Català, i a Igualada, a les 19.30, a la plaça de Cal Font.

Parlem amb els portaveus de la iniciativa, Adrià Font i Núria Alcaraz, que destaquen la importància d’evitar el fatalisme i de fer discursos constructius sobre el català. Discursos amb mesures concretes que assenyalin cap amunt, cap a governants i empresaris, i que no es limitin a demanar als ciutadans de mantenir la llengua.

—Com encareu la manifestació d’enguany i quines novetats en destacaríeu?
—Adrià Font [A.F.]: Repetir el Sant Jordi per la Llengua parteix molt de l’èxit de l’any passat. Les entitats, sindicats i organitzacions que hi van participar van valorar molt positivament la iniciativa i tenia sentit mantenir-la. Alhora, uns quants llocs de Catalunya hi volien participar i per això enguany fem convocatòries en unes quantes ciutats més, a banda Barcelona i Girona, que van ser les de l’any passat. Enguany també hi ha convocatòries a Igualada, Manresa, Reus i Tortosa.
—Núria Alcaraz [N.A.]: Això també ha donat peu que uns quants llocs del territori facin el seu discurs vers la llengua. El català retrocedeix també en espais on fins ara semblava que gaudia de bona salut.

—A vegades sembla que només perilli a Barcelona…
—A.F.: Hi ha el discurs aquest que diu: “A Barcelona no es parla gaire el català, però, en canvi, si vas a Girona…” I tampoc no és això. L’Enquesta d’Usos Lingüístics diu que en llocs com les Terres de l’Ebre, a Ponent i al Pirineu, que tenien més d’un 90% de catalanoparlants, el percentatge hi ha disminuït substancialment. Volem que la mobilització s’estengui en el dia a dia. Hem de fer militància lingüística més enllà de mantenir el català amb tothom, que és de mínims. Per exemple, implicar-s’hi a la feina, normalitzar que sigui un lloc per a aprendre el català. Enguany incidim molt en la responsabilitat dels empresaris, que tenen l’obligació que els seus treballadors puguin garantir els drets lingüístics dels clients o proveïdors i alhora puguin aprendre la llengua en l’entorn laboral.

—Us deuen haver dit que “no s’ha de polititzar Sant Jordi”. Què hi respondríeu?
—N.A.: Arran de les declaracions d’Eduardo Mendoza, en què deia que calia esborrar Sant Jordi i dir-ne “Día del Libro“, convé recordar que la diada de Sant Jordi s’impulsa durant la Renaixença per a promoure la llengua i la cultura catalanes. Aquests darrers anys hem vist que s’ha posat més pes en el sector del llibre –al qual donem tot el suport–, però traient-ne la part de literatura catalana i en català. I també el component patriòtic de la diada, o més simbòlic. Aquests últims setze anys no hi ha hagut senyera als cartells de Sant Jordi, hi ha una voluntat de restar-hi pes nacionalista. En definitiva, el pes polític, perquè qualsevol reivindicació nacional catalana és un conflicte directe amb l’estat.
—A.F.: Sant Jordi és el patró de Catalunya d’ençà del segle XV. En aquella època ja es feia una mena de festa de roses a la Generalitat. La vinculació de Sant Jordi amb la identitat catalana té cinc-cents anys. I la idea del Dia del Llibre és de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, una època en què es prohibia fer els Jocs Florals en català. El rerefons de les declaracions de Mendoza és el projecte nacionalista espanyol de desnacionalitzar tot allò que no sigui de matriu castellana. La llengua catalana és universal, com qualsevol altra, i la protecció de les llengües minoritzades no és sols un tema identitari, sinó també de drets humans.

—Però sembla que sigui una opressió o discriminació de segona.
—A.F.: Que vagis a cal metge i no t’entenguin quan parles la teva llengua no és un tema d’identitat, sinó de drets i dignitat. L’administració pública ha de garantir que la ciutadania pugui exercir els seus drets lingüístics, sigui a la policia, al metge o en un centre cívic.
—N.A.: Des de l’esquerra, sembla que hi hagi una jerarquització d’opressions. Quan posem damunt la taula que, ara mateix, el motiu de discriminació amb més nombre de casos és la discriminació pel fet d’utilitzar la llengua catalana, ens diuen que no és tan greu. No és qüestió de veure què és més greu o menys. Et neguen la pròpia identitat: i això mateix, les esquerres ho veuen molt clar quan a una persona no se li respecta la identitat de gènere. Hi ha qüestions socials de tota mena i estan totes vinculades, però la del català no és menys que les altres. També volem posar damunt la taula el vincle de la qüestió lingüística amb l’econòmica.

—De fet, dieu que “el model econòmic basat en el monocultiu turístic, l’especulació immobiliària i una agroindústria que destrueix el territori contribueix a la minorització del català”. De quina manera?
—N.A.: La promoció que es fa de Barcelona és com a ciutat mundial i, per tant, espanyola, desnacionalitzada. I, quan parlem d’immigració, no parlem només de persones que vénen aquí per condicions econòmiques vulnerables, sinó també de persones que hi vénen amb condicions econòmiques bones, atretes pel clima o l’estil de vida. Hi vénen sense ser conscients que existeix una llengua, que ara malauradament potser no és necessària per al dia a dia, però sí per integrar-s’hi i arrelar-hi. Si pateixes per l’habitatge o si has de treballar catorze hores diàries, és impossible que puguis aprendre una llengua. L’extrema dreta assenyala l’immigrant com a culpable del retrocés de la llengua, però la solució és fer que el català sigui útil per a viure als Països Catalans i posar les condicions perquè les persones que són aquí el puguin aprendre.

—Com?
—N.A.: No és únicament oferir més cursos de català, sinó també que a la feina hi pugui haver formacions pagades per l’empresari, perquè ha de garantir que hi pugui haver atenció en català si són feines de cara al públic. En el cas dels serveis públics d’atenció a la ciutadania, ha de ser absolutament obligatori. La responsabilitat l’hem d’enfocar cap amunt, en compte d’assenyalar l’immigrant.
—A.F.: També hi ha el fenonem de la gentrificació. Els veïns arrelats en l’entorn són expulsats per fons d’inversió internacional que trossegen pisos i els converteixen en lloguers de temporada on viu població flotant, que és aquí només una temporada i no li importa aprendre la llengua ni vincular-se al barri. Aquest model tan agressiu té conseqüències directes en els usos lingüístics d’un barri, com es veu a Gràcia, on hi ha molts negocis dirigits a expats a qui ningú no ha dit que els ha d’importar la llengua. Si no fem que conèixer la llengua sigui imprescindible, en castellà s’hi pot viure, fins i tot en anglès. Això s’ha de capgirar amb mesures estructurals, no sols amb cursos o subvencions a influenciadors, que són pedaços.

—No tenim un estat per a implementar certes mesures. Tot i això, de quin marge disposem?
—N.A.: Tenim una llista de reivindicacions enfocades a la Generalitat i als ajuntaments, com també a sindicats, associacionisme i ciutadania. Es poden fer moltes accions, tot i que hi ha mesures que poden ser impugnades pels tribunals espanyols. Qualsevol persona amb consciència lingüística ha de ser independentista, però també hem vist que governs independentistes han fet molt poca cosa per la llengua. La gent és conscient que la independència no la veurem aviat i que cal actuar ara mateix per la qüestió lingüística. Sense llengua no hi ha país i, per tant, no hi ha projecte independentista.
—A.F.: Catalunya no té un estat, però sí una administració autònoma i una estructura important, tant funcionarial com de pressupost, que permet de prendre moltes mesures. Aquest darrer any va augmentar el nombre de Mossos d’Esquadra de mil persones. En canvi, no van afegir mil planificadors lingüístics. També hauríem de veure fins a quin punt el Pacte Nacional per la Llengua es compleix. També hi ha una llei de política lingüística catalana, del 1998. Potser caldria revisar-la i actualitzar-la.

—També calen més inspeccions en àmbits com l’educatiu i el comercial.
—N.A.: No és tant la quantitat d’inspectors com que tinguin la direcció d’investigar certes coses i sancionar-les. És un tema de voluntat política, d’anar a buscar les escoles negligents amb la immersió, per exemple.
—A.F.: I amb el nombre d’alumnes per aula que hi ha, les dificultats d’aprenentatge de molts infants que provenen potser de famílies vulnerabilitzades o nouvingudes, òbviament, són molt altes, si no hi ha més recursos. I cal assumir que els docents són referents lingüístics a l’aula. Els docents dels vuitanta ho tenien molt clar perquè veníem d’una dictadura i la llengua no s’hi podia ensenyar, però amb el temps hi ha hagut certa desídia o negligència. Cal repensar la immersió, perquè existeix, però no s’ha aplicat de la millor manera.

—Voleu combatre el discurs reaccionari i defenseu que el futur del català implica els nouvinguts. A vegades s’afirma que, encara que s’intenti d’integrar els immigrants en la catalanitat, no podem fer-ho tan ràpidament ni amb tanta gent. Què hi diríeu?
—N.A.: Ara mateix, Catalunya no té les eines per a regular l’entrada de persones. Sí que en té a l’hora d’oferir feines dignes i regularitzades, que tenen un impacte en les persones que vénen i en quines condicions ho fan. Ens hauríem de centrar a fer que, qui ja sigui aquí, aprengui la llengua. Quan es carrega la culpa a les noves onades d’immigració, cal parlar també d’aquelles onades d’immigració anteriors, dels anys seixanta i setanta, les internes de l’estat, que en molts casos no han arribat a adquirir el català com a llengua d’ús habitual. En molts altres sí, i els seus fills i filles són grans mantenidors del català, com ara l’Òscar Andreu. Però, d’aquelles generacions anteriors, hi ha moltes persones que no utilitzen el català. Es fa aquest discurs simple i amb aquesta idea racista de fons que la culpa la té el creixement migratori, però en realitat hi ha moltes qüestions a tenir en compte per a no obrir debats eteris. I encara més quan, en el cas de Catalunya, tampoc no tenim gaire a dir-hi ni a fer-hi.
—A.F.: També hem d’evitar aquest discurs catastrofista de “no tenim eines, no tenim un estat i aquí ve molta gent”. Potser no tenim un estat, però d’eines, en tenim: es diuen societat civil, escola, associacionisme, casals i ateneus, cooperativisme, cultura popular… Amb la regularització que s’ha aprovat, moltes d’aquestes persones tindran drets que no tenien i cal que entenguin que la llengua n’és un més, i clau.
—N.A.: A l’esquerra espanyola o no independentista, enfrontar persones en favor de la migració i persones en contra li funciona molt bé perquè és una manera d’esquivar el debat sobre la manera de fer que la població de Catalunya parli català, vingui d’on vingui.

—En qüestions com ara la llengua, es posa molt el focus en la immigració i poc en Espanya? És veritat que si els immigrants arriben a barris castellanoparlants difícilment aprendran la llengua, però si aquests barris no són catalanoparlants de base és perquè no s’han fet les coses bé anteriorment.
—N.A.: Sí. Es van crear guetos en el seu moment, fins i tot amb un cert interès. La demografia és una eina política més i, clarament, s’ha utilitzat contra nacions minoritzades, se n’ha de poder parlar. Que en el seu moment es creessin guetos de persones vingudes de fora i que ara siguin els llocs on viuen les noves onades migratòries va en aquesta línia. Cal trencar la segregació, cal un model econòmic més igualitari, cal analitzar com se segrega per origen lingüístic a les escoles… Això és un caldo de cultiu. Assenyalar l’immigrant és la sortida racista, reaccionària i fàcil per a no tractar el problema de fons i proposar solucions que qüestionen el model econòmic.

—Us preocupa que aquest qüestionament que feu del model econòmic pugui allunyar algunes persones de la manifestació?
—N.A.: Per a defensar el català s’ha de canviar el model econòmic. Si algunes persones preocupades per la llengua deixen d’anar a la manifestació per aquest motiu, potser caldria preguntar-los si realment estan tan preocupades per la llengua. Hi ha molts estudis i evidències que indiquen que cal fer això. No rebaixarem el discurs perquè va a favor del català.
—A.F.: Volem entendre la qüestió lingüística com una qüestió social i imbricar-la amb reivindicacions més enllà de la llengua, perquè estan connectades i totes tenen a veure amb garantir drets. En un món globalitzat, amb un capitalisme neoliberal cada vegada més destructiu, som una nació petita al sud d’Europa. Les multinacionals que treballen en anglès no respecten els nostres drets lingüístics i cal reivindicar que destinin diners, per exemple, a ensenyar la llengua als treballadors. Això és d’esquerres? Potser sí, però garanteix drets lingüístics.

—El Sant Jordi per la Llengua coincideix amb el Correllengua Agermanat i el Correllengua Universitari. També destaqueu com han augmentat les denúncies per discriminació lingüística. Vivim un moment de presa de consciència col·lectiva?
—N.A.: Crec que sí. Potser som els de sempre, però és que érem moltíssims! Vam sortir dos milions de persones al carrer a reclamar la independència. Som conscients que ara toca defensar el català com a gran prioritat i sí que veig molt positiu aquest canvi discursiu que crec que connecta més amb la gent jove: pot veure la utilitat de la lluita. La ressaca del procés ha estat llarga, però a poc a poc ens adonem que toca tornar a lluitar en massa pel fet de ser una nació ocupada. Celebrem moltíssim el Correllengua i, a més, és una reivindicació de la nació completa dels Països Catalans.
—A.F.: No s’ha de caure ni en un discurs catastrofista ni tampoc resistencialista. La llengua catalana és minoritzada, però això no s’ha de viure com un atac o a partir del victimisme, sinó que cal construir en positiu i anar a guanyar.