21.04.2026 - 21:40
|
Actualització: 22.04.2026 - 00:03
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va fer ahir una cosa que no havia fet mai. Va condemnar Hongria per haver violat l’article 2 del tractat de la Unió Europea, la carta de drets fonamentals que defineix els valors fundacionals de la Unió: la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’estat de dret i el respecte dels drets humans, inclosos els de les minories. El tribunal va prendre aquesta decisió arran de la llei anti-LGBTI que va aprovar el govern d’Orbán el 2021, una llei que el TJUE declara que “estigmatitza i margina” les persones no heterosexuals o no cisgènere, perquè les associa a la delinqüència pedòfila. Una llei que és, per tant i segons les seues paraules, “contrària a la identitat de la Unió com a ordenament jurídic comú en una societat caracteritzada pel pluralisme”. En conseqüència, ordena a Hongria que rectifique ràpidament i apunta les mesures punitives a adoptar si s’hi resisteix.
La sentència és un pas important. Per primera vegada en la història, un estat membre de la Unió rep una condemna no pas per haver infringit cap directiva concreta ni cap reglament tècnic, sinó amb l’argument que no respecta els valors que justifiquen l’existència de la Unió. I això és un salt que potser insinua un canvi en la naturalesa del TJUE. Qui sap si el TJUE pot deixar de ser simplement un tribunal de regulació del mercat interior i convertir-se –molt lentament, això sí– en alguna cosa que s’assembla cada vegada més a un tribunal constitucional europeu. Un tribunal, per tant, amb poder sobre els estats membres.
Però no ens entusiasmem: és cert que encara falta molt de camí, perquè per ser-ho de veritat hauria de ser un tribunal obert als ciutadans i no tan sols als tribunals, als estats i a les institucions comunitàries. Però, vista l’evolució d’aquests darrers anys, estic segur que tot arribarà, I, siga com siga, val la pena d’aturar-se en això que va passar ahir, perquè no és una qüestió menor, sinó un pas determinant en aquesta direcció.
De la perspectiva del dret, la Unió Europea ha construït durant dècades un ordenament jurídic propi que s’ha anat eixamplant de manera discreta però constant. El TJUE ha anat guanyant pes, ha anat afirmant competències, ha anat fixant doctrina. I, en el camí, hem vist decisions fonamentals no solament per allò que afirmaven sinó també pel paper que atorgaven al tribunal. Aquesta sentència d’ahir n’és una, i de les més importants.
En relació amb això, col·lectius de tota mena que som objecte de discriminació hauríem d’haver entès ja fa temps que Europa pot ser l’espai de defensa dels drets que els estats-nació tenen poc interès –o gens– a reconèixer. Aquesta és, en el fons, la gran utilitat política de la construcció europea per a les nacions sense estat, per als col·lectius minoritzats de qualsevol mena, per a tot aquell qui viu en la perifèria del poder. No és que Europa siga perfecta ni que el TJUE sempre done la raó a qui la té. Seria ingenu creure-ho. Però l’existència d’aquest espai jurídic supranacional, amb un tribunal que cada vegada assumeix més funcions i que parla amb més contundència, és una gran oportunitat. I nosaltres, els catalans, en sabem alguna cosa, de tot això. I en tenim part de culpa.
Perquè el TJUE ha anat responent del 2017 ençà a un dossier català que ha tingut repercussions pràctiques i immediates –Espanya no ha aconseguit extradir els exiliats–, però que també ha ajudat a anar teixint un relat jurídic que –sense resoldre directament la qüestió política de fons, car això no correspon a un tribunal– reconeix que hi ha un conflicte real entre Catalunya i Espanya, que hi ha drets bàsics en joc i que –atenció, perquè aquesta és la part més important– l’estat espanyol no és l’únic àrbitre de la situació. Ni tan sols el principal. Hem passat de considerar que tot era problema intern a veure que de problema intern, res de res. Ni espanyol, ni –el cas hi és equiparable– hongarès. I això no és poca cosa.
Hauríem de recordar en tot moment que la definició tècnico-jurídica més aproximada a allò que podríem anomenar reconeixement d’una minoria l’ha creada el TJUE en referència als catalans. És això que en va dir GOIP, el grup objectivament identificable de persones. Que és identificable en la mesura, precisament, que pot resultar afectat per una discriminació política practicada per l’estat.
La idea és important i, tot i que aquests dos casos són substancialment diferents en moltes coses, hi ha un rerefons comú que ressona en la sentència d’ahir: el TJUE afirma ni més ni menys que els qui defensem una causa legítima –la independència en el nostre cas, l’orientació sexual a Hongria, o qualsevol altra cosa arreu del territori de la Unió– no podem ser tractats pels estats on ens ha tocat viure com a criminals o com a amenaces, ni podem ser discriminats pel simple fet de ser qui som i de reivindicar allò que reivindiquem.
La sentència d’ahir sobre Hongria, lògicament, no parla de Catalunya ni hi és aplicable de manera automàtica. Però reforça un principi teòric clau també per a nosaltres quan recorda –com un pilar fonamental de la convivència a Europa que el tribunal té l’obligació de preservar– que en una societat pluralista l’estat no pot criminalitzar una identitat ni estigmatitzar o discriminar un col·lectiu per la sola raó de ser diferent de la majoria dominant. I, encara més, proclama que el tribunal pot intervenir i ha d’intervenir, té legitimitat per a intervenir, contra aquesta discriminació, i obligar a rectificar una actuació injusta i discriminatòria, siga quina siga.
Evidentment, això no funciona perquè sí, ni el tribunal es llançarà mai a defensar tot sol causes de discriminacions de tota mena. No: cal bastir el cas abans que puga actuar. Cal demostrar d’una manera seriosa i impossible de rebatre aquesta discriminació, amb excel·lència jurídica. Cosa que, en el cas català, encara és més difícil, perquè en el cas hongarès hi ha una llei, escrita negre sobre blanc, i en el català és un sistema de fet, de funcionament. Però que siga més difícil no hi lleva valor, ans al contrari. Com a nació tenim una feina important: documentar totes les discriminacions de què som víctimes cada dia. I no sé si la fem, en realitat, amb l’èmfasi i el rigor –i els recursos– que caldria.
D’ençà de la proclamació de la independència, el 2017, els catalans ens hem tornat molt impacients, cosa que entenc, és clar. Però això no ens hauria de fer perdre de vista que l’alliberament nacional és un camí en què no importa solament la velocitat, sinó també la consistència. I que cada pedra que es col·loca en el fonament és una pedra que hi resta. Per això és tan important d’adonar-se que, a partir d’avui, en tenim una de nova posada en el fonament d’una Europa que comença a saber que defensar els drets de les minories discriminades pels estats membres no és fer cap favor a ningú, sinó complir una exigència de la seua pròpia raó de ser.
PS1. Aquests dies el Correllengua Agermanat supera les expectatives. Tanmateix, l’esforç organitzatiu és monumental i aquests joves necessiten tota l’ajuda possible. En aquest article, Pol Baraza explica totes les formes de col·laboració possibles, també les econòmiques: “Com es finança el Correllengua Agermanat? Com es pot ajudar?”
PS2. Ahir a VilaWeb Televisió tocava La crisi dels 30, el programa de Clara Ardèvol. Aquesta volta va parlar amb Aissata M’ballo i Marc Cerrudo sobre com llegir en l’era dels reels. Vegeu-ne el vídeo.
PS3. L’escriptor Joan-Daniel Bezsonoff diu que pot parlar nou llengües, però que sempre que escriu, escriu en català, la nineta dels seus ulls. Fill de metge militar i llibretera, és autor d’una obra original i personalíssima, sovint a mig camí de les memòries i l’assaig. Ara ha escrit La llengua dels amics. Autobiografia lingüística, i ha parlat amb Andreu Barnils en aquesta entrevista.
