16.04.2026 - 21:40
|
Actualització: 16.04.2026 - 22:22
Hongria feia setze anys que era governada per Orbán, és a dir, per l’extrema dreta. Setze anys en què el país havia anat perdent, capa a capa i decret rere decret, els mecanismes que fan funcionar una democràcia: la independència judicial retallada, els mitjans de comunicació comprats o intimidats, la llei electoral escapçada i dissenyada a mida del poder, les circumscripcions manipulades sistemàticament perquè l’oposició no pogués guanyar mai. Hongria ja no era ni tan sols una democràcia imperfecta, aquella “democràcia il·liberal” que els seus partidaris defensaven amb entusiasme. Hongria era una democràcia subvertida de dins estant, amb les formes externes més o menys intactes, però la substància completament buida.
I això explica la reacció de la població el passat diumenge, en la que ha estat segurament la notícia més important de la setmana. Això explica que la immensa majoria dels partits democràtics del país decidissen, amb una generositat insòlita, de no participar en les eleccions, retirar-se i demanar a la gent que votàs el candidat que podia fer més mal a Orbán. La veritat és que costa molt d’imaginar que puga passar mai una cosa així en aquest país, i per això la lliçó hongaresa és un exemple que durarà anys. I no és l’únic.
L’altre ens l’ha donat Péter Magyar, el candidat del Partit Popular i ex-col·laborador d’Orbán, que quan va veure cap on lliscava el seu país va posar fil a l’agulla per frenar la deriva. És molt interessant d’entendre com ho va fer.
Magyar ha guanyat les eleccions d’una manera que és significativa, sobretot, en les formes. Car ho ha fet contra tot i contra tothom. Contra la propaganda de l’estat i els agents de desinformació russos. Contra els espies infiltrats en el seu moviment. Contra el programari militar que li espiava el telèfon. Contra la xicota que resultà ser una espia de Fidesz. Contra les campanyes de difamació diàries, la inundació de cartells plens de mentides sobre ell a cada carrer. Fins i tot contra l’amenaça d’un vídeo íntim filtrat per destruir-lo. Ell no es va deixar intimidar en cap moment. Però, sobretot, tota aquesta intimidació no va aconseguir que deixàs de trepitjar el carrer, d’estar al costat i a prop de la gent. I ací és on rau la segona lliçó, tan important com la primera.
Aquests dos darrers anys, Magyar ha visitat 327 ciutats i pobles d’Hongria, 517 vegades. I va recórrer 161 parròquies de les 174 que té el país. Alguns dies en va visitar sis; fins i tot nou, en una sola jornada, maratoniana. I no per a fer grans actes o mítings. Ell simplement anava a cercar la gent, els encaixava la mà, es feia fotos, els escoltava en reunions més o menys petites. I els deia que no tinguessen por. Els explicava que Hongria també era seua, que no era d’Orbán i els seus. I els demostrava que podien estimar el país sense haver d’estimar obligatòriament Orbán –i el fet de ser un ex-membre de Fidesz i aliat d’Orbán li conferia un gran avantatge sobre qualsevol altre candidat. Una periodista hongaresa ho ha resumit d’una manera que cap analista no hauria sabut fer: “Sí, Magyar és del PP i era un home del Fidesz. Però, no sé si us n’heu adonat: ara la cosa que importa és que aquest xicot ens acaba d’alliberar d’Orbán. A partir d’ací refarem la democràcia i ja veurem què passa. Però sense alliberar Hongria d’Orbán no hi havia res a fer.”
Alliberar. La paraula és exacta. I l’actitud de Magyar m’ha fet pensar en una imatge molt diferent, d’un altre continent i d’una altra època, però que ja em va fer impacte aleshores i és coincident. Barack Obama, a la nit, a la Casa Blanca, quan tothom s’havia retirat i els corredors romanien en silenci, obria sempre una carpeta que li deixaven damunt la taula. Dins hi havia deu cartes. Deu, ni una més ni una menys. I les responia totes a mà. Aquest va ser el seu ritual començat el primer dia de mandat i no el va abandonar mai, en vuit anys. Cada dia llegia les deu cartes que li seleccionava el seu equip, cartes de ciutadans corrents que escrivien a la taula de la cuina de casa, en un hospital, al torn de nit en una fàbrica. I les responia. I això no es va saber fins que no va haver acabat la presidència i es va publicar un llibre preciós amb algunes d’aquestes cartes i algunes de les respostes. En aquell llibre Obama explica: “Aquestes cartes fan més per mantenir-me en contacte amb allò que passa al país que gairebé qualsevol altra cosa.”
Allò, en la mesura que no es va fer públic mentre era president, no era una operació de màrqueting, com tampoc no ho han estat els milers de quilòmetres fets per Magyar. Era una disciplina per a evitar l’aïllament i mantenir-se en contacte amb la societat. Un home que governava el país més poderós del món i que, quan s’apagaven els llums, es posava a llegir cartes d’una senyora de Michigan que no podia pagar l’escola bressol. O un home que apareix en un poblet de la Puszta un dimecres de pluja i s’asseu a escoltar i a fer una cervesa amb la gent. El cos a cos. La mà oberta. L’ull que mira l’altre als ulls sense fugir. Això, evidentment, és política. Però també és humanitat. Empatia, interès, vocació. I remarque la paraula vocació.
Els polítics ens deceben constantment. És part de la seua naturalesa i –deixeu-me dir-ho també– és part de la nostra ingenuïtat. Obama ens va decebre en moltes coses i podria passar igualment amb Magyar. Però hi ha una cosa que distingeix alguns, alguns dels pocs que acaben canviant les coses de debò –el primer president afroamericà, l’home que ha tombat Orbán. I aquesta cosa és la proximitat, el contacte físic, sostingut, obstinat, amb la gent real. No necessàriament el míting espectacular ni el discurs brillant –que, tanmateix, sempre són necessaris–, sinó la persistència anònima. I la voluntat, dia rere dia, de fer coses no de cara a la galeria sinó per a un mateix.
Després –això no ho pot controlar ningú– podran fer-ho més bé o més malament i els podrem criticar i exclamar-nos. Però actituds com les de Magyar, i la seua victòria històrica, ens recorden que la política –quan és de debò– és sempre una forma de proximitat. I que la política si no és una forma de proximitat, a tot estirar serà una simple, trista, grisa, decebedora i sovint inútil forma d’administració del poder. I d’anar passant el temps.
PS1. Dilluns vinent, a les 19.00, presentaré al Centre Octubre de València el llibre Entendre els mapes. Serà una sessió molt especial, perquè la vull dedicar a entendre què diuen els mapes sobre el País Valencià i els Països Catalans. L’acte és obert a tothom i podeu venir-hi directament, però us demanem si podeu avisar-nos que vindreu, enviant un correu a inscripcions@vilaweb.cat. Així podrem preparar-lo millor.
PS2. Pimes i autònoms són els grans castigats del nou deteriorament dels terminis a l’hora de pagar, dins l’estat espanyol, el 2025. Les administracions públiques i el 85% de les grans companyies s’aprofiten de la manca de reglament sancionador per ajornar les seues obligacions. Jordi Goula fa un crit d’alerta en aquest article: “Les grans empreses paguen quan volen, i no passa res!“.
PS3. Com que ahir era dijous, hi hagué La tertúlia proscrita a VilaWeb Televisió. Aquesta setmana Txell Partal parla amb Amadeu Carbó i Cristina Sànchez-Miret per comentar l’intent tan descarat d’espanyolitzar aquest Sant Jordi. Vegeu-ne el vídeo.
