Divendres passat, Macron, Starmer, Merz i Meloni es van reunir a París, a l’Elisi, per a tractar sobre una de les crisis geopolítiques més greus que hem viscut d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Els màxims dirigents de l’estat francès, el Regne Unit, Alemanya i Itàlia es van aplegar de manera extraordinària, al costat de quaranta-cinc estats més –d’emirats del Golf fins al Japó, Corea del Sud, Austràlia i Ucraïna–, que també hi van participar per videoconferència.

L’objectiu bàsic de la reunió era estudiar la possibilitat d’una missió multinacional encarregada de garantir la lliure circulació del comerç mundial per l’estret d’Ormuz. És evident que el preu del petroli, que ja ha superat els cent dòlars el barril per primera vegada en quatre anys –de fet, ha assolit un màxim de 126 dòlars, la pujada mensual més important de tota la història del mercat del petroli–, posa en perill l’economia de mig món, inclosa l’economia dels ciutadans sotmesos –provisionalment, ni que siga– a l’actual estat espanyol.

Tanmateix, Pedro Sánchez va decidir de no anar-hi. A París, vull dir. Perquè el president del govern espanyol havia decidit que tenia coses més importants a fer. Hem de suposar que més importants per a ell, com a mínim.

I així –a la mateixa hora que a París els líders europeus començaven la reunió–, el president del govern espanyol rebia a Barcelona el president del Brasil, Lula da Silva, que seria també, hores després, una de les estrelles d’una cosa anomenada Mobilització Progressista Global: un acte bàsicament de propaganda on es van aplegar el president brasiler, la mexicana Claudia Sheinbaum, el sud-africà Cyril Ramaphosa, l’uruguaià Yamandú Orsi i el colombià Gustavo Petro, entre més. 

Pedro Sánchez, doncs, en compte d’anar a París a decidir com encara Europa el gravíssim problema creat pel tancament de l’estret d’Ormuz i la guerra de l’Iran, va preferir organitzar un espectacle barrejant partit amb estat –no se sabia on començava el partit i on s’acabava l’estat– per a parlar, en tot cas, en termes molt generals, vagues i sense cap propòsit concret de democràcia, de multilateralisme i fins i tot d’autodeterminació. 

La ironia és tan densa que talla, pensant sobretot en la repressió exercida per Espanya i el mateix Sánchez a Catalunya, però com que el president Puigdemont ja li va respondre el mateix dia amb aquest article contundent, crec que no cal que jo hi afegisca res més.

En canvi, sí que voldria remarcar –i crec que cal, tenint en compte la manera tan sorprenent i tan provinciana com la premsa catalana i espanyola han tractat la qüestió– que a la reunió de Barcelona gairebé no hi havia europeus i, en canvi, a París, on eren els europeus, Sánchez no hi era.

No hi ha explicacions oficials sobre això, però la deducció més sensata ens porta a pensar que el president espanyol va preferir l’escenari mediàtic a la col·laboració amb els aliats, la propaganda a la feina, el míting a encarar les conseqüències tangibles i concretes d’una guerra que, a partir d’aquest dimecres, es podria complicar moltíssim perquè s’acaba la treva de quinze dies.

I, en aquest sentit, diria que hi ha una sola paraula que pot descriure bé aquesta actuació: irresponsabilitat. Una irresponsabilitat que Sánchez disfressa sota tanta oratòria progressista, tants “no a la guerra” i tants “en defensa de la democràcia”, que segurament a molta gent li costa de trobar-la. Però que hi és.

PS1. Albert Piñeira fa un any que fou nomenat director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Va ser batlle de Puigcerdà entre l’any 2011 i el 2023 per Convergència i Unió (CiU), el PDECat i més tard Junts, sempre amb majoria absoluta. Piñeira és un ferm defensor del concepte transfronterer i en fa bandera amb l’Hospital de Cerdanya, el projecte més emblemàtic. Pol Baraza li ha fet aquesta entrevista: “Si volem saber què passarà al sud, hauríem de mirar què passa a Catalunya Nord”

PS2. Avui al programa de VilaWeb Televisió Existim! parlem amb quatre dels organitzadors que han fet possible el Correllengua Agermanat: Pau Emili Muñoz: coordinador general; Olga Coll, coordinadora del Correllengua Agermanat a Menorca; Marga Torres, coordinadora a Eivissa; i Roger Capdelacreu, coordinador al Principat. Com ells, n’hi ha molts més per tots els Països Catalans que aquests dies fan possible que ens passem la flama de mà en mà per defensar allò que ens fa ser qui som: el català. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. Manuel Marchena intenta com siga ajornar la tramitació de l’amnistia per als exiliats, el president Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín. La jugada és coneguda, però ahir una decisió del TJUE en referència a l’escàndol dels ERO a Andalusia li va complicar molt la maniobra. Ens ho explica Josep Nualart Casulleras: “Els problemes de Marchena amb la temptació d’eternitzar l’amnistia de Puigdemont”.

PS4. Ariadna Oltra dirigeix i presenta Els matins de TV3, una de les insígnies dels informatius de la cadena. Ara ha escrit Una casa sense diaris, un llibre que viatja a la seua infantesa i joventut per explicar que la gent ens informàvem amb diaris en paper i parlar del canvi tan gran d’hàbits que hi ha hagut. L’ha entrevistada Andreu Barnils: “Amb TikTok entrava en un estat narcòtic. Vaig descobrir que n’era addicta”.