Albert Piñeira (Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1980) fa un any que fou nomenat director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Llicenciat en ciències polítiques i de l’administració i en ciències del treball per la Universitat Pompeu Fabra, va ser batlle de Puigcerdà entre l’any 2011 i el 2023 per Convergència i Unió (CiU), el PDECat i més tard Junts, sempre amb majoria absoluta. Piñeira és un ferm defensor del concepte transfronterer i en fa bandera amb l’Hospital de Cerdanya, el projecte més emblemàtic.

En aquesta entrevista, fem un balanç del seu primer any al càrrec, ens explica a què es dedica, ens parla de la relació entre el nord i el sud i de tot allò que es pot fer per teixir més aliances, de l’estat de la llengua i la cultura catalanes, de l’educació en català i de l’amenaça que implica l’extrema dreta de Louis Aliot, entre més qüestions.

—Fa un any que sou delegat del govern a Perpinyà. Veníem d’una etapa molt convulsa. Quin balanç en feu?
—Estic satisfet de com van les coses. Una de les tasques importants és les relacions institucionals. La casa exerceix un paper important també en la promoció de la llengua i la cultura catalanes. Hem recuperat els cursos de català. La cooperació transfronterera és una qüestió important. En l’àmbit de cultura i llengua, la nostra primera aliança és entre aquest territori i les comarques gironines. I si podem cooperar en això, també ho hem de fer en esports, mobilitat, energia, educació, economia.

—Què és la Casa de la Generalitat a Perpinyà?
—Sempre explico què no som. No som com les delegacions de la Generalitat de l’exterior, que formen part del Departament d’Unió Europea i Acció Exterior. És evident que som en un territori que administrativament no és Catalunya, però formem part del Departament de la Presidència. Té un cert sentit que sigui així, perquè és un territori compartit amb el qual tenim moltes coses comunes. Compartim llengua, cultura, identitat, un mateix espai socioeconòmic, sociodemogràfic. Per tant, no tenim el mateix paper que la delegació a la Xina o als Estats Units.

—Quin traspàs us va fer l’ex-delegat Christopher Daniel Person?
—Ha passat un any, toca girar full. Hi ha principis que intento aplicar a tot arreu. El primer és l’empatia. La intervenció que va fer el meu predecessor al parlament es va magnificar molt, segurament també amb una certa intensitat política. No és fàcil quan no s’ha anat mai a una compareixença parlamentària. El predecessor, l’hem de deixar tranquil.

—Renegava del terme “Catalunya Nord”. Al nord, la gent no n’estava contenta.
—No podem mirar sempre pel retrovisor. Perquè si mai algú té una paret davant, no la veurà i s’hi estamparà. És una etapa passada, no cal insistir-hi més. Quan vaig arribar aquí, em vaig preocupar del que toca, que és de mirar el present i el futur.

—Sou de Junts, però us va venir a cercar el conseller Albert Dalmau, socialista.
—Sí, i fent la reflexió que Catalunya és formada per gent molt diversa, amb pensaments diferents. I és bo que siguin representants en el govern i l’administració pública. Això ho veiem amb els perfils dels consellers, que provenen de tradicions polítiques diverses. Aquesta pluralitat enriqueix. No tenim un país monolític. Li vaig demanar uns quants dies per pensar-ho. Vaig acabar dient que sí perquè pensava que hi podia aportar el meu granet de sorra. Després s’hi afegien tot un seguit de factors que m’il·lusionaven especialment. El primer és que aquesta casa que s’ocupa molt de les relacions transfrontereres.

—El fet de ser independentista us ha causat cap dilema en el fet de dir o fer alguna acció?
—Tu m’has definit, jo no ho he fet.

—Bé, per fotos o samarretes que he pogut veure.
—Per exemple? Ensenya-me’n una.

—Vaig mirar el vostre Instagram, i ho vaig veure.
—Ensenya-me’n una, per saber a què et refereixes.

—[Començo a repassar el seu Instagram] Ostres, ara espero que no l’hàgiu eliminada…
—No, t’asseguro que no n’he eliminat cap.

—Em sembla que era una sobre la república, no sé si he d’anar gaire avall.
—Tranquil, no pateixis. M’espero. És que així sabré exactament a què et refereixes…

—Aquesta [li mostro una imatge en què apareix ell al pic del Puigmal de Llo amb la samarreta de color salmó de la Diada 2018, on es llegeix “Fem la República Catalana”].
—Sí. Si em demanes si soc republicà, i tant, i catalanista. No tinc cap inconvenient a portar una samarreta que em defineixi com a republicà i catalanista. Per cert, com la majoria de gent de Catalunya. Reitero, reivindico la política de l’acord. Vaig estar dotze anys d’alcalde de Puigcerdà. De tots els regidors, amb qui sempre discutia més era amb el meu tinent d’alcalde. No volia tenir al meu costat algú que pensés al 100% exacte com jo. Necessitava una persona que a vegades em pogués donar un punt de vista una mica diferent. Cal defugir d’aquests marcs mentals immobilistes. Quan era a l’ajuntament, vaig tenir la sort de tenir majoria absoluta totes les legislatures. Vaig negociar el pressupost municipal amb l’oposició. No ho necessitava, però si podia afegir-hi un altre grup, el pressupost era millor.

—Abans heu fet molta bandera del concepte transfronterer.
—Com a alcalde de Puigcerdà, vaig impulsar projectes transfronterers. Vam obrir l’Hospital de Cerdanya, l’únic hospital transfronterer que hi ha a la Unió Europea. El concepte transfronterer, a la Cerdanya, forma part del nostre ADN. Des de dalt del Puigmal, quan miro la vall, m’és molt difícil d’imaginar-me que allò són dues comarques. Catalunya Nord és un territori que conec per proximitat i que m’estimo. Quan sóc aquí, sóc a casa. Després hi ha l’àmbit de la cultura i llengua. Durant quatre mandats a la Diputació de Girona, era l’àrea que portava. Parlant amb el conseller Dalmau, ell sempre reivindica la política de l’acord, de ser capaços de fer projectes comuns, impulsar polítiques públiques, arribar a acords des de posicions de partida diferents. La confrontació, l’immobilisme, no porta enlloc. Amb aquest govern m’hi sento còmode, s’hi treballa bé, és un govern exigent en la feina. I notem que tenim el suport del govern. Posar un professor de català té un cost, uns 54.000 o 55.000 euros l’any. Cal un govern que sigui sensible amb la llengua i que entengui la importància de tenir això aquí.

—Per què hi doneu tant de valor?
—A la Cerdanya, ho tenim molt interioritzat. Puigcerdà es coneix per l’hospital, però també tenim un escorxador a Ur, i una depuradora compartida, i ens proveïm d’aigua amb el canal internacional, una infrastructura transfronterera que ve del segle XIX. Hi ha festivals compartits, intercanvis entre les escoles, tenim un consorci compartit entre l’Ajuntament de Puigcerdà i el de la Guingueta d’Ix. Col·laborem en aigua, cultura, ensenyament, sanitat… Els transports de la regió d’Occitània també tenen parades a Puigcerdà. La necessitat, la voluntat i la convicció et porta a cooperar. A partir del moment que som conscients que és un territori compartit, hem de fer coses plegats amb mirada ampla i amb la capacitat de superar el marc mental dels estats. Ara que parlem d’extrema dreta i que Europa es posa en qüestió, sempre dic que no convencerem la gent sobre la importància de la Unió Europea parlant-li de tractats internacionals. La convencerem dient que costa igual fer una trucada de Perpinyà a Barcelona que trucar al veí de Puigcerdà.

—D’aquí surt l’Espai Català Transfronterer (EsCaT)?
—Que inclou Catalunya Nord i el Departament dels Pirineus Orientals, que inclou la Fenolleda, que és Occitània. Aquests dos territoris que són veïns i que formen la mateixa realitat territorial han de cooperar amb les comarques gironines, mitjançant la Universitat de Perpinyà, les cambres de comerç, les escoles. El món transfronterer només té una pega, que cal constància, tenacitat.

—Que s’hi ha de creure.
—Sí. Tens divisions administratives, marcs mentals, competencials i costums diferents. S’han de trobar solucions cada vegada. Un cop fet això, el resultat és molt enriquidor. La paraula que més vegades he sentit en projectes transfronterers és “impossible”. I he arribat a la conclusió que les coses impossibles només són una mica més difícils.

—Aquesta convicció de cooperar hi és, al nord, entre les empreses i institucions?
—Molt. Aquí es creu molt en el fet transfronterer, més que al sud. Si proposes una idea transfronterera a una institució, associació o organisme, t’atendran amb bona predisposició. Aquest territori sempre s’ha sentit allunyat de París, el veu molt lluny des del punt de vista geogràfic, mental i emocional. Si el nord és molt lluny, és lògic mirar al sud amb Barcelona i Catalunya, amb una economia important, amb una història comuna, un passat i una identitat compartits. Aquí, qualsevol ajuntament o administració pública d’una certa mida tindrà una delegació d’afers transfronterers i catalanitat, cosa que al sud no sempre passa.

—Les empreses també tenen aquesta visió?
—I tant! Una de les coses que fem és mirar d’ajudar, acompanyar, dissenyar i executar projectes. Ho fem amb la Diputació de Girona, amb el Consell Departamental, amb la delegació del govern de la Generalitat de Girona, que són els que formen part de l’EsCaT, amb un dels àmbits funcionals de cooperació europea. Ajudem la gent a aplicar els projectes de mil maneres, com ara organitzant trobades transfrontereres.

—Venim d’unes eleccions municipals en què l’extrema dreta ha guanyat molta força. Com ho heu viscut?
—Hem de ser respectuosos, en el marge de les preferències personals i individuals de cada ciutadà. Correspon als conciutadans de triar els seus responsables polítics al marge de les preferències personals. Amb alguns pot ser més fàcil d’entendre-s’hi, amb alguns altres més difícil, però tampoc no hi ha res impossible.

—Hi teniu relació amb el batlle de Perpinyà, Louis Aliot?
—No hi he parlat mai. Amb tinents d’alcalde, a vegades sí. Mai a la vida s’han d’ensorrar tots els ponts, sempre s’ha de deixar un camí per a passar, fins i tot a vegades des de la distància extrema. Hem d’entendre que l’extrema dreta i el populisme són fenòmens globals. Hem de preguntar-nos per què passa i què hem de fer per què no passi. Això que va passant aquí, al sud ens arriba amb uns anys de decalatge. Probablement, si volem saber què passarà d’aquí a poquets d’anys a Catalunya, hauríem de mirar què passa aquí. Ara sabem que també hi ha una extrema dreta catalana. Hi ha molts fenòmens que són semblants. Els discursos, la manera d’actuar, la penetració entre els joves.

—Per què creieu que creix tant l’extrema dreta a Perpinyà?
—Té una taxa d’atur important, una taxa de pobresa no pas menor, uns percentatges d’immigració alts que a vegades la gent no sempre assumeix bé, unes taxes d’escolarització baixes… Amb aquest context, hi ha el risc que la gent es posicioni políticament als extrems. Històricament, les dues grans famílies polítiques que havien dominat la política francesa eren el Partit Socialista i el que podríem dir la dreta o el centre-dreta típic europeu. Ara la política pilota molt sobre el Rassemblement National i la França Insubmisa. En el cas de Perpinyà, s’hi afegeix un altre factor: que l’oposició es va presentar a les eleccions molt fragmentada i dividida. Hi va haver una abstenció molt alta. Després hi ha una part de la dreta tradicional que ha quedat sota l’òrbita d’Aliot. El centre-dreta s’equivoca quan per combatre l’extrema dreta prova d’assemblar-s’hi. Acaba passant que l’extrema dreta creix. També hem de comunicar diferent. En poc temps, hem passat del paper al mòbil. La comunicació institucional s’ha de desacomplexar una mica. Tenen molta acceptació entre els joves. Alguna cosa hem fet malament en la nostra generació. Hem de pensar com resoldre-ho i hem de mirar què passa aquí.

—Ens pot ajudar a entendre millor el fenomen.
—Ara que arriba Sant Jordi, recomano un llibre sobre l’extrema dreta que es diu Perpinyà. Declivi i desplaçament cap a la dreta, de David Giband, Dominique Sistach i Nicolas Lebourg, d’Edicions Trabucaire. Ens servirà per a tenir moltes pistes sobre què ha passat aquí i què passarà al sud. Catalunya Nord té un actiu, que és el coneixement en l’extrema dreta.

—La Federació d’Entitats Catalanes ha denunciat una ofensiva contra la llengua i la identitat catalanes, no solament a Perpinyà. Com reacciona el govern en vista d’aquesta situació?
—El problema del català a Catalunya Nord no ve del fet que a l’Ajuntament de Perpinyà guanyi el Rassemblement National. Som en un territori en què la llengua s’ha trobat amb un tall generacional i territorial. Les generacions més grans tenien molt més coneixement del català. Diumenge, el Correllengua Agermanat va començar al cementiri de Prada, on hi ha enterrat Pompeu Fabra. Quan Fabra era a Prada, als carrers es parlava català. Avui això no és així.

—Què ha passat?
—S’ha trencat la transmissió intergeneracional de la llengua. Ara, una de les poques maneres d’assegurar-la és mitjançant l’ensenyament. Aquí hi ha la Bressola i les escoles Arrels, públiques del Ministeri de l’Educació. Hi ha les escoles bilingües, que aquest curs s’han tornat a obrir noves fileres. Després tens les que fan una iniciació al català, com allò que fa l’APLEC. Gairebé un alumne de cada tres té algun ensenyament de català. Quan passem al col·legi, això baixa molt, i baixa més al liceu. L’any passat vam donar una ajuda important a la Bressola, també a l’APLEC, amb 80.000 euros. Si no, molts alumnes s’haurien quedat sense la iniciació al català. La Generalitat havia deixat d’ajudar l’APLEC des del 2011. Si es va fer, probablement va ser pel context pressupostari. Però em costa d’entendre per què no s’havia reprès. També hem ajudat Ràdio Arrels. No ho podem fer amb les escoles, perquè són públiques. Però ells tenen l’única ràdio en català. El president de la Bressola, Guillem Nivet, fa servir una expressió que a mi m’agrada molt: diu que el català és una llengua de vida. Hem d’aconseguir això. Si el català només es parla a l’escola i en sortir és un desert…

—I com es pot revertir això?
—Intentant ajudar i estar amb la llengua a tot arreu on ens ho demanen. Això lliga molt bé amb un instrument que és el Pacte Nacional per la Llegua. La Generalitat aquí pot donar una subvenció a la Bressola, però no pot regular. Però el Pacte Nacional per la Llengua també parla d’una mirada cap al domini lingüístic, perquè quan parlem de llengua, no podem circumscriure-ho a Catalunya i prou. Les divisions administratives no sempre casen amb les fronteres lingüístiques. Que a l’Ajuntament de Perpinyà se suprimeixi la regidora de Catalanitat no és una bona notícia. L’ús social del català ha baixat, però, per contra, ha guanyat prestigi i es veu com una oportunitat i un actiu.

—A què és degut això?
—Fa molts anys, hi havia gent que parlava català en aquest territori i tenia una mica de vergonya. Ara parlar català es veu com un actiu, com una cosa que dóna prestigi, un cert reconeixement, una oportunitat que t’obre portes laborals. En el sector turístic, però també te n’obre al sud. A final de l’any passat, en l’enquesta de llengües regionals, es va veure que hi ha un important sentiment de catalanitat. La població vol més descentralització política i majoritàriament és favorable a l’ensenyament de català a l’escola. Una part molt significativa, fins i tot vol que hi hagi un cert reconeixement legal del català. Alguns, a favor d’una certa cooficialitat. A vegades ens pensem que el sud ha de donar lliçons al nord. Però, si ho analitzem bé, el nord també pot donar moltes lliçons al sud. La Bressola és un cas d’un model d’immersió lingüística que, en un context sociolingüístic bastant hostil, difícil, on el català no té cap mena de reconeixement legal, que és invisible legalment, ha fet reeixir el seu model. La Bressola és un missatge d’esperança, de dir: no ens desanimem, fins i tot en els contextos més complicats o més adversos, pot reeixir un model d’aquests.

—La Bressola ens pot carregar d’esperança, però l’eliminació de l’únic màster en català de la Universitat de Perpinyà és molt mala notícia. Heu fet cap moviment per a resoldre aquest problema?
—Sí. Vaig demanar hora al president, que és el rector, i me la va donar de seguida. Em vaig reunir amb ell, el vice-president responsable dels temes internacionals i el seu cap de gabinet. Va ser una reunió franca, empàtica, correcta, positiva. Compartim la mateixa vocació transfronterera. La Universitat de Perpinyà té dificultats pressupostàries. Nosaltres li vam dir que, com a govern de la Generalitat, era molt important que es pogués fer aquest màster. Les universitats ofereixen un itinerari complet, que vol dir llicenciatura, màster i doctorat. Si trenques la cadena, és un problema. Un màster com aquest, d’estudis catalans i de les fronteres, no hi és enlloc més de l’estat francès. Em va trucar el president Illa per interessar-se per aquesta qüestió i va posar-se a disposició per si calia res. Al Consell d’Administració de l’Institut Franco-Català Transfronterer, que és com la facultat dels estudis en català, els representants de la Generalitat, del Departament i de la Regió vam coincidir en la importància que hi hagués aquest màster. Tothom veu que la llengua és un aspecte especialment simbòlic i sensible. Si abordem aspectes transfronterers, però no podem parlar la mateixa llengua, anirem coixos.

—Amb quina previsió es treballa?
—Ara la Universitat de Perpinyà reforma tota l’oferta formativa. La previsió és que aquest curs que vindrà només hi haurà màster a segon. I per al curs 27-28, es treballa per a un nou màster d’estudis catalans, amb un nou pla d’estudis que pugui ser més atractiu per a l’alumnat. Ens en sortirem. Una de les coses que ho pot condicionar és que a França vénen anys de restriccions pressupostàries, que condicionaran molt les polítiques. Les entitats de la cultura catalana aquí les ajudaran menys perquè hi haurà menys diners. I si passa això la Generalitat, haurà de ser-hi. Com a país haurem de tenir aquesta mirada. Quan ets país, t’ho has de creure, i haurem d’intentar ajudar en la mesura de les nostres possibilitats.