Una fotografia –aquesta que encapçala l’article– em va sorprendre dimarts, com tan sols et sorprenen aquelles imatges que mires distretament i de sobte et pessiguen i et fan pensar. Era feta a l’Alguer, en l’arribada de la flama del Correllengua, que coincidia amb les celebracions de Sant Joan de la Porta Llatina. En la fotografia hi ha uns xics amb mocadors al coll, mocadors que porten dues llegendes brodades en blanc i groc: “1412: la Victòria” i “que mos salvi de traïció”, respectivament. Vaig pensar de seguida que no era una fotografia més, sinó tot un missatge dels catalans de Sardenya enviat als catalans de les altres illes i als catalans peninsulars –i, per si algú s’embolica amb la frase, recordaré que la península ibèrica no comença al Pirineu, sinó a la línia entre Baiona i Narbona i, per tant, Catalunya Nord hi entra de ple.

La diada de l’Alguer –la celebració de Sant Joan de la Porta Llatina– commemora la victòria catalana contra els francesos i contra els sasseresos l’any 1412. De manera que això que duen al coll els xics de l’Alguer és la memòria d’una victòria. I la gent canta unes cobles antigues i significatives; significatives perquè gairebé et deixen tot esquitxat de sang: “Oh, traïdors de sassaresos,/ ara no us caldrà clamar,/ que los vostres amics francesos/ són vinguts a visitar:/ ‘França, França!’, haveu cridada,/ molts francesos haveu vist,/ i per tota vostra vida/ per traïdors sereu tenits./ Muiran, muiran los francesos/ i els traïdors de sassaresos…” Són cobles aspres, molt dures, sense miraments, com les que fan els pobles que han vençut i no demanen perdó per la victòria. Com ho és “La Marsellesa”, sense anar més lluny. Són cobles, diguem-ne, de qui no s’ha avesat a perdre.

En veient aquest mocador –que duia el logotip de la Plataforma per la Llengua i el de l’Obra Cultural–, no vaig poder deixar de pensar immediatament en l’Onze de Setembre i el Vint-i-Cinc d’Abril i en la lletania de referències a les derrotes d’Almansa i Barcelona que tant s’han fet servir com a eslògan en aquest país nostre. Ho hem repetit moltes vegades, que és una cosa estranyíssima que una nació commemore una derrota en la diada nacional. I hem dit i repetit –ho han teoritzat, de fet, historiadors i sociòlegs– que això defineix una mena de tarannà, una manera malenconiosa i pacient d’entendre la pròpia història. Era una observació que a tots ens semblava aguda i fins i tot afalagadora; ens hi miràvem com qui es mira a l’espill i hi troba una dignitat, mal que siga trista. Però el cas és que no és veritat. O, si més no, que no és tota la veritat.

Perquè de sobte descobrim que hi ha uns catalans –que tenen el mateix dret de dir-se catalans que qualsevol de nosaltres– que no celebren pas les derrotes sinó la victòria. I que en fan cobles, i les canten, i posen als xiquets al coll uns mocadors recordant l’any de la batalla perquè no s’obliden mai que la van guanyar ells. A l’Alguer no hi ha cap problema, cap mitja veu, cap pudor a proclamar que els catalans hem vençut. Ans al contrari: hi ha la commemoració neta i contundent d’una victòria. I és per això, és veient això, que comence a sospitar que potser allò que pensàvem que era una virtut nacional –la dignitat en la derrota, la persistència d’alçar les persianes l’endemà, totes aquestes teories que avui en dirien lliristes– no és sinó un costum, el costum de perdre.

Perquè convé de recordar que al nostre país els decrets de Nova Planta de Felip V van ser quatre, no pas tres. Van caure damunt el Principat, damunt el regne de València, damunt el regne de Mallorca i –això s’oblida massa sovint– damunt el regne de Sardenya també. Damunt una Sardenya que no era una colònia catalana com ho eren Sicília, Nàpols i Atenes, sinó que era un regne català indiscutible, un veritable estat català enmig de la mar. Però, a diferència d’allò que va passar a la península i a les altres illes, l’infame rei Borbó, a Sardenya, no va aconseguir d’imposar el decret i en aquell moment es va iniciar una bifurcació molt interessant, especialment interessant vista amb els ulls d’ara.

La qüestió és aquesta: Almansa va marcar els catalans peninsulars, com els va marcar la caiguda de Barcelona, com els va marcar segles després la insurrecció franquista i la derrota de la República. Els ha marcats tot un seguit de capes geològiques de derrota acumulada. De manera que, sobre la catalanitat autèntica –viva, orgullosa i fins i tot alegre–, s’hi ha anat dipositant una catalanitat derrotada i fosca, com una pàtina que de tan persistent ja sembla la fusta mateixa.

A l’Alguer, en canvi, trobem encara avui els catalans originals. Els que no han fet experiència de la derrota. Els que canten cobles de victòria sense avergonyir-se’n i celebren la victòria de ser-ho. I quan els veus comprens una cosa molt senzilla i alhora molt incòmoda: que la reducció de la catalanitat a les quatre províncies espanyoles que en monopolitzen el nom –un fet administratiu, polític, tristament eficaç– no solament ha empobrit els qui en restem fora. Ha empobrit, sobretot, els qui resten dins.

Perquè si la catalanitat es reconeix com el Principat estricte, aleshores la catalanitat és necessàriament la derrota: només hi romanen les capes acumulades d’amargor, l’arquetip d’una nació que sap perdre amb dignitat, però poca cosa més. En canvi, si la catalanitat és –en peu d’igualtat– tant Barcelona com l’Alguer, no es pot negar que hi ha catalans victoriosos i per tant podem negar que ser català siga sinònim de ser derrotat. La reducció de la idea de catalanitat –acceptant  que només som allò que els espanyols i francesos han decidit que som– no perjudica només els qui restem fora de les quatre províncies. Perjudica també, i potser sobretot, els del Principat, que s’hi troben empresonats en una sola tonalitat –la del lament– tot i tenir-ne tantes altres a l’abast.

És per aquesta raó que crec que els xics de l’Alguer ens han donat aquests dies –fins i tot sense ser-ne conscients– una lliçó breu i exacta: que els catalans no som un poble condemnat a la derrota i la resignació, que els catalans també sabem ser victoriosos. I, què us diré jo?, que potser ja toca, després de tants segles de tancament peninsular, anar fins a l’Alguer i aprendre’n.

PS1. Les notícies relacionades amb un brot d’hantavirus en un creuer desperten molta controvèrsia i confusió. Ja fa dies que en parlem, com ho vam fer per exemple amb aquesta entrevista al doctor Manel Cervantes, ex-cap del Servei de Malalties Infeccioses del Parc Taulí de Sabadell. Però avui us n’aportem una visió més global amb aquest article de Charlotte Hughes-Morgan i Janice Kew: “‘No és la covid-19 i no és la grip”: per què el brot d’hantavirus no alarma els experts?”.

PS2. Ser subscriptor de VilaWeb no és solament donar suport econòmic al diari. També és ser tingut en compte. Per això hem demanat a aquells que són mestres o hi estan relacionats que ens ajuden a descriure la desastrosa situació del sector. Els seus testimonis, els seus neguits i les seues reivindicacions els trobareu aplegats per Alba Tebar en aquest reportatge: “‘És un maltractament, una negligència i una estafa’: els mestres relaten el dia a dia a les aules”.

PS3. El darrer llibre de Chloe Dalton, Llebretó, ha guanyat el premi Wainwright 2025: són unes belles memòries de no-ficció naturalista, en la tradició i terreny de La meva família i altres animals. Avui viu a cavall de la ciutat de Londres i el camp anglès i ha aconseguit que el govern del seu país es comprometa a limitar la caça de la llebre, aquest animal salvatge –no pas animal de companyia– que l’ha fascinat. Andreu Barnils l’ha entrevistada: “La llebre simplement em tolerava”.

PS4. Com que ahir era dijous hi hagué La tertúlia proscrita, aquesta volta amb la participació de Txell Partal, Estel Solé, Sebastià Portell i jo mateix, que hi vaig participar un poc al començament parlant del crim d’Esplugues i la manipulació política que l’ha seguit. Vegeu-ne el vídeo.

PS5. Que hi ha organitzada una gran campanya d’assetjament i pressió contra VilaWeb és evident. Nosaltres defensem i defensarem el periodisme i aquest diari. Però en un dia com avui no em reca gens de recordar que els lectors també hi teniu un paper, en aquesta defensa. Sobretot fent-vos-en subscriptors o fent una donació única sense cap més compromís, per apuntalar la nostra independència de qualsevol poder o grup. Gràcies de ser-hi sempre.