La comunitat educativa està en peu de guerra. Amb una vaga indefinida al País Valencià que comença dilluns vinent i fins a cinc jornades de vaga a Catalunya que es faran al maig i al juny, els professors volen deixar clar que han arribat a un nivell de saturació absoluta. Diuen que estan tips del menysteniment i del maltractament sistemàtic de les administracions. 

Arreu del país, els motius dels professors per a fer vaga són múltiples, però principalment reclamen que les conselleries respectives s’asseguin a negociar amb els sindicats majoritaris i escoltin les seves demandes. Uns quants docents han explicat a VilaWeb com és el seu dia a dia i amb quins problemes específics topen. És inevitable de constatar que la manca crònica d’inversió afecta de ple la salut mental dels professionals i, de retruc, la qualitat educativa que reben els infants i adolescents del país. 

Començar amb un somriure i acabar destrossat 

La sensació majoritària entre els professors i les professores que han parlat amb VilaWeb és que les institucions no valoren la tasca social que fan. Diuen que estan cremats i alhora desbordats a causa d’un sistema que els ha abandonats. Uns quants professors necessiten tractament psicològic o psiquiàtric per a afrontar el dia a dia a l’aula. “Ens veiem sotmesos a una gran pressió i al mateix temps percebem que tenim una valoració social i política escassa. Això ens genera un gran patiment psicològic i insatisfacció. En set anys d’exercici, he passat d’una il·lusió enorme i ganes d’ajudar a millorar el món a la decepció i desmotivació per la gran responsabilitat que ens fan carregar sense que ningú comprenga les situacions tan difícils i estressants que ens trobem cada dia”, alerta José Luis Piñeiro, professor a l’IES Enric Valor de Silla (Horta Sud). “Fa més d’un any que estic en tractament psicològic i psiquiàtric per episodis greus d’ansietat i depressió relacionats amb problemes del meu entorn laboral”, comenta aquest professor de secundària.

No és l’únic. “El sistema m’ha superat, estic tan desbordada que amb prou feines passo el dia sense marejar-me o patir massa ansietat”, confessa la professora Marta Prats. Al seu torn, Roger Rovira, mestre de primària i professor d’història a l’Escola Alexandre Galí de Barcelona, explica que va rumiar de deixar la professió després de dues baixes d’ansietat: “No va ser pas pel sou o pel nombre d’alumnes a l’aula, sinó pel desgavell que han causat les polítiques erràtiques i absurdes del departament.” 

La il·lusió i les ganes d’exercir la professió minven amb el pas dels anys i la poca ajuda que reben els professionals. Marta Sotorres explica que cada dia comença amb un somriure i acaba la jornada amb la sensació d’haver perdut una lluita. “M’he format pel meu compte per fer la meva feina cada vegada millor, però sóc mestra, no pas psicòloga o coach familiar, ni un sac de boxa. L’escola pública no se sosté amb la nostra vocació ni amb el nostre somriure, empenta i il·lusió de cada matí.”

També es troben amb un ambient tens i crispat a l’aula: “Haig d’entomar la manca de respecte, els insults, les amenaces i fins i tot algun intent d’agressió física. I, per poder suspendre un alumne, haig d’aportar unes justificacions pròpies d’un jutjat d’instrucció. I després alguns van parlant de vocació!”, resumeix Ana Martínez García, professora d’ESO al Col·legi Sant Ignasi de Sarrià, a Barcelona.

Diversitat i complexitat a l’aula

Sens dubte, una de les queixes més repetides entre els docents és la dificultat d’impartir classe en aules com més va amb més diversitat i complexitat. Denuncien unes xifres d’alumnes molt elevades que no els donen marge per atendre correctament els qui tenen necessitats especials. Per això exigeixen a les administracions que inverteixin recursos a posar més vetlladors, psicopedagogs, logopedes i monitors, entre més. 

“Enguany sóc tutor a primer d’ESO i ens trobem amb quatre grups que oscil·len entre els vint-i-nou alumnes i els trenta-un. És una autèntica aberració si volem oferir una educació pública de qualitat, perquè és molt més difícil d’atendre un grup tan nombrós d’una manera individual i personalitzada. La conselleria continua retallant personal, continua trigant a cobrir les substitucions… i això redunda també en un empitjorament de les condicions d’exercici de la nostra feina”, resumeix Asier Merino, professor de català a l’IES Miralcamp de Vila-real.

Carlota B., professora de secundària en un institut del Maresme, destaca que a classe de segon d’ESO té tres alumnes amb un nivell de primària que no poden seguir les explicacions: “Són nens que necessiten atenció constant: si no, no treballen. Un d’ells té un nivell d’intel·ligència límit, un altre té un trastorn greu de l’aprenentatge i el tercer és TEA i TDAH. A banda, entre els vint alumnes restants n’hi ha dos amb dislèxia, un altre que té trastorn greu del comportament i un altre passa per un procés de transició de gènere. Cadascun necessita que li dediqui una estoneta per a preguntar-me dubtes, i alhora els altres tres nens amb necessitats especials queden del tot desatesos”, lamenta. 

Més difícil resulta si aquest alumnat té necessitats especials, tal com explica Arnau Rius i Bellosta, professor d’FP en informàtica a Barcelona, que denuncia que no té cap formació en atenció a la diversitat: “Tinc vint-i-un alumnes a la meva tutoria i tenen clares dificultats per a parlar català (i en tinc tres amb dificultats per a parlar castellà, també). A més, tinc tres alumnes amb dislèxia i tres més amb TDAH.”

“Hem de fer front, sobretot als primers cursos d’ESO, a alumnat diagnosticat amb TDAH, desmotivat o directament disruptiu que en molts moments fa impossible la progressió de les tasques d’ensenyament, i això ens genera molt d’estrès. Malauradament, són cada volta més freqüents els episodis de violència verbal i fins i tot física contra el professorat. No ens resulta possible prestar atenció a problemes personals de certs alumnes mentre atenem el conjunt dels grups. Això és especialment penós en l’alumnat nouvingut, que en el cas de la nostra comarca és molt nombrós i s’inclou directament en grups ordinaris amb molts alumnes sense dominar la llengua i sense instruments, materials o personal de suport que els ajude en el procés d’integració”, destaca Piñeiro. 

“Actualment, ens trobem en una aula la mateixa quantitat d’alumnes amb dificultats serioses que abans ens trobàvem en una escola sencera. I no parlem de manca de formació. No hi ha cap formació que et permeti de fer avançar una classe si estàs sol amb un grup on hi ha un nen amb un marcat trastorn autista, que marxa de la classe quan vol; un altre que obre la finestra per llançar llapis uns quants cops per hora; un altre que plora desesperat perquè vol anar-se’n de la classe; i uns quants que necessitarien un reforç més estàndard i no els pots mirar a la cara perquè has de vigilar els anteriors. Parlem d’una falsa inclusió, és un maltractament per a tothom, una negligència i una estafa”, etziba Rovira. 

A més, cal recordar que a les aules hi ha alumnes amb unes altres problemàtiques socials, com ara els qui viuen en pisos ocupats, el qui han passat un desnonament o els qui han sofert abusos o maltractaments. Són situacions molt delicades que sovint els professors gestionen com poden, sense els recursos ni l’acompanyament adequats.

Escola concertada, situació laboral precària 

A l’escola concertada, la situació tampoc no millora. De fet, els mestres que han parlat amb VilaWeb i hi imparteixen classe denuncien unes condicions laborals molt precàries. “Poc es parla de l’escola concertada, on les condicions laborals dels docents són encara pitjors que no pas a la pública. Fem vint-i-quatre hores lectives respecte de les divuit i no tenim reducció de dues hores per ser més grans de cinquanta-cinc anys. Jo faig matemàtiques a primer i segon d’ESO i tinc sis grups de vint-i-dos alumnes. Això fa un total de 132 adolescents: alguns amb TDAH, dislèxia, TEA, conducta desafiant…”, explica Martínez. I Rius afegeix: “A part el sou, una diferència bàsica amb la pública és que de les trenta hores que hem de ser al centre, a la pública en fan divuit de lectives i a la concertada, vint-i-quatre; això ens deixa només sis hores al centre per a preparar classes, corregir tasques i exàmens; i els qui som tutors, no tenim cap hora de més per a poder fer el seguiment amb les famílies.”

Les dificultats per a aprendre i ensenyar català 

Un altre tema que cal destacar és la dificultat creixent que molts professors tenen a l’hora d’ensenyar català. Les administracions hi tenen un paper fonamental i, en el cas del País Valencià –amb un govern que lliura una batalla desacomplexada contra la llengua–, la situació és especialment alarmant: “És constant el menysteniment que el govern valencià mostra envers la llengua. La consulta de l’any passat, tot i eixir-los el tret per la culata, va fer molt de mal, atès que ha reduït els percentatges de docència en valencià i ha dificultat la integració tant d’alumnat amb necessitats de suport educatiu com d’alumnat nouvingut. I cal sumar-hi la modificació del currículum de les proves d’accés a la universitat per a deixar-hi només autors d’origen valencià, cosa del tot absurda, però molt en la línia del blaverisme que caracteritza aquest govern. En el context de pèrdua d’àmbits d’ús i de parlants en què ens trobem, l’única opció seria fer que el valencià siga la llengua vehicular de l’educació”, argumenta Merino. 

Al Principat, el català a l’escola tampoc no disposa de tots els recursos necessaris per a ensenyar-lo correctament als alumnes, sobretot als nouvinguts. “A la meva aula, tres nens parlen català i a la resta d’àmbits de l’escola, cap ni un. Fer-los una prova de llengua oral en català és perdre un temps preciós per corroborar allò que ja sabem. Ara ha arribat una nova noia d’Hondures que no sap català, però ja no ofereixen el servei d’aula d’acollida a l’escola i, per tant, la noia i els professors s’han d’apanyar com bonament poden per entendre’s”, explica Prats.

És un exemple semblant al que comenta Carlota B.: “A tercer d’ESO tinc un alumne que ha arribat fa un any i encara no parla català. Assisteix a la meva classe, incapaç de seguir les lliçons de literatura o sintaxi, però també ha d’anar fent dossiers de primària i no té espais per a fer un aprenentatge oral del català, perquè tinc vint-i-quatre alumnes més a l’aula que necessiten aprendre i tirar endavant amb el currículum.” 

Una feina que no s’acaba a l’escola 

Una altra de les queixes més repetides dels professors és la de la burocràcia excessiva i totes les hores de feina que fan a casa, fora de les hores lectives, perquè no donen l’abast. “Hem de fer front a una càrrega de treball molt gran que ens obliga a treballar a casa gairebé totes les vesprades i caps de setmana. Hores de dedicació que no es tenen en compte com a reconeixement professional i salarial, però imprescindibles per a la preparació correcta de classes, l’avaluació d’activitats i proves per competències, recerca de materials…”, diu Piñeiro. 

Ferran Terol, professor a l’IES la Senda a Quart de Poblet (Horta Sud), ho descriu amb aquestes paraules: “Durant molt de temps he arrossegat la sensació d’explotació laboral, però ara ja no és una sensació. És una constatació: haver d’impartir una matèria absolutament nova al currículum de segon de batxillerat, de quatre hores per setmana, sense cap editorial que n’haja publicat ni un sol manual ni res que se li parega. Després de dedicar-hi un parell d’anys sense vacances d’estiu, caps de setmana i innombrables hores extraordinàries que mai no seran remunerades econòmicament ni reconegudes en forma de mèrit, ni descomptades de l’horari canònic… la matèria desapareix de l’oferta del centre i se n’ofereix una altra… I la rodeta del hàmster no s’atura.”

Edificis que cauen i aules mal condicionades

Finalment, una altra preocupació dels docents són els espais i les instal·lacions precàries en què es veuen obligats a impartir classe, amb el perill que representa moltes vegades per als alumnes. Els docents del País Valencià amb qui VilaWeb ha parlat destaquen sovint aquesta preocupació: “Tenim aules on, per exemple, a partir de les deu del matí, quan comença la calor, es fa molt difícil de fer-hi classe”, comenta Merino. 

“Les mancances en la qualitat constructiva i en l’adaptació a les condicions climàtiques del nostre territori són especialment patents i perilloses per a la salut en els períodes de més calor, quan resulta difícil de fer qualsevol activitat”, explica Piñeiro. 

Guillem Ribes, professor a l’IES Almussafes (Ribera Baixa), també fa una denúncia contundent de la situació que viuen: “Els murs exteriors que donen a les pistes esportives estan recoberts per unes plaques de ciment i fibra, i uns quants ja han caigut i uns altres estan trencats i pengen: qualsevol dia cauran sobre un alumne i el mataran. Tenim goteres per tot l’institut, i la que hi ha a la sala de professors cau a raig sobre el quadre de llums de la sala de professors, tot formant un bassal d’aigua on qualsevol dia un de nosaltres quedarà enrampat per l’electricitat. A banda, cap finestra tanca bé i la calor s’escapa a l’hivern. A més, molts dels ordinadors dels professors que hi ha al centre no funcionen bé o van amb pedals, en un claustre que té cent professors en total. Per descomptat, ens hem de pagar nosaltres els ordinadors que usem a casa i treballem amb els nostres mòbils personals, cosa que incompleix la llei… I podria continuar així sense parar.”