Chloe Dalton va néixer a Singapur i de petita va viure viatjant, filla com era d’ambaixador. De gran, durant més d’una dècada, va treballar per al Parlament del Regne Unit i per al Ministeri d’Afers Estrangers del conservador William Hague. Els viatges van continuar. Fins que va arribar la pandèmia, es va retirar al camp i va conviure quatre anys amb una llebre dins de casa que li va canviar la vida i la carrera. El llibre de Dalton, Llebretó (Edicions del Periscopi) ha guanyat el premi Wainwright 2025 i són unes belles memòries de no-ficció naturalista, en la tradició i terreny de La meva família i altres animals. Avui viu a cavall de la ciutat de Londres i el camp anglès i ha aconseguit que el govern anglès es comprometi a limitar la caça d’aquest animal salvatge –no pas animal de companyia– que l’ha fascinat. Bèstia que hi és i no hi és. Desapareix ràpidament i alhora fa milers d’anys que el tenim al costat.

—Expliqueu al llibre que la connexió amb la natura ja la tenia la vostra mare.
—La meva mare és una gran inspiració a la meva vida i una presència molt important. Va anar a la Universitat d’Oxford per estudiar literatura anglesa i literatura francesa, en una època en què no hi havia gaires dones que ho fessin. Això va tenir força impacte en mi. El meu pare era ambaixador, diplomàtic. Viatjàvem.

—Al llibre dieu que criar la llebre us va canviar la relació amb la feina.
—Treballant en política, vivia de l’adrenalina. Vivia de crisi en crisi. Treballava els caps de setmana. Treballava fins tard a la nit. Viatjava constantment. Gairebé no desfeia mai la maleta. Constantment centrada en coses que passaven molt lluny, més que no pas en les coses que tenia al voltant. Jo era aquella persona que potser no apareixia en un casament familiar perquè podia passar alguna cosa en una conferència a l’Afganistan. I no hauria imaginat mai que cap animal, i encara menys un animal salvatge, formaria part de la interrupció d’aquella trajectòria que semblava tan clara. No hi ha res d’original, en el meu descobriment del consol i el confort en la natura. Milions de persones tenen la mateixa revelació. És una font constant d’idees i d’inspiració.

—El ritme de l’escriptura, com de cicle, repetició, de mantra, ha ajudat el llibre a ser tan llegit?
—Rebo molts missatges de gent que em diu que ha llegit el llibre a familiars malalts, o que passen experiències difícils, demències, o fins i tot que són a punt de morir-se. Algú em va explicar que aquest va ser l’últim llibre que va llegir una amiga molt íntima que es va acabar morint. No sé per què és llegit. És un llibre sobre un animal extraordinari que es troba arreu del món, que ha estat, d’alguna manera, amagat a plena vista, del qual no sabem gaire, però que és molt a prop nostre, com a humans. Les llebres han estat animals del nostre paisatge durant milers d’anys i tenen característiques força sorprenents: la velocitat, la capacitat d’aixecar-se sobre les potes del darrere, cosa força inquietant, la manera com es comporten en grans grups. És un símbol de resiliència i de supervivència contra tot pronòstic. No intenta agradar als humans. I normalment no s’acostaria gens a un ésser humà.

—I en el vostre cas?
—La vaig trobar ferida. La vaig entrar a casa. I La llebre simplement em tolerava, com si jo fos una figura una mica desconcertant dins el paisatge. La llebre en si és aquest animal salvatge, elegant, independent, que no necessita els humans. Només necessita que la deixin en pau. I això m’agrada força.

—Els britànics, les llebres i la bruixeria.
—Fa uns quants segles, jo no hauria pogut tenir aquesta experiència. Si hagués tingut una llebre a casa, com a dona al camp, m’haurien acusat de ser una bruixa. Si un nen s’hagués posat malalt i haguessin cercat una raó per a explicar-ho, haurien dit: és la dona de la llebre. Es creia, de manera habitual i molt estesa, que les bruixes es convertien en llebres a la nit per cometre tota mena d’actes diabòlics. Tenim transcripcions de judicis per bruixeria en què dones van ser acusades específicament d’això. Juli Cèsar va escriure sobre els britons, els britons originals, i sobre les creences que tenien respecte de les llebres, com si fossin un conducte cap al més enllà.

—Un fet sorprenent: les llebres tenen dues gestacions alhora.
—No s’entén realment com passa, ni per què passa, però jo vaig tenir l’oportunitat d’observar-ho. Vaig veure la mare llebre parir dues ventrades de llebres en una successió molt, molt ràpida. La gent solia pensar que les llebres canviaven de gènere, que en un moment eren mascles i en un altre femelles. I és per això, en part, que la gent pensava que anaven associades amb la bruixeria. Només sobreviu una quarta part de totes les llebres que neixen. I això de quedar embarassada estant embarassada podria ser que hagués evolucionat com una mena d’estratègia de supervivència per a millorar la resiliència de l’espècie.

—He preguntat al ChatGPT quan va ser l’última vegada que vau veure la llebre protagonista del llibre. Diu que va ser el 31 de desembre de 2024.
—Això sona bastant correcte. Encara no sé si és viva o no. Hi ha la possibilitat que l’hagin feta fora les seves cries. La casa i el jardí van començar a ser força concorreguts. Però la cosa més probable –i el que sé en el fons del meu cor– és que s’hagi esvaït i hagi corregut l’última cursa, cosa que sempre havia d’acabar passant. Es calcula que la mitjana de vida de les llebres és d’un any a dos.

—I la vau tenir tres anys.
—Quatre. I no estic segura d’haver actuat correctament. Va ser una experiència única. No pertanyen a les mans humanes. No són animals de companyia. Qualsevol persona que pensi que és un animal que pots agafar i acariciar, s’equivoca. Es moren si els prens la llibertat. Han de córrer. I això forma part del missatge del llibre. Ja no les intento atreure. Ni entren a casa.

—Vau ser assessora política del Partit Conservador.
—Vaig treballar per a un Partit Conservador una mica diferent, i jo formava part d’una etapa conservadora que feia campanya contra el Brexit. El Brexit va ser un punt d’inflexió molt important per a mi, personalment. No he pogut treballar per a cap govern que digui que el Brexit és una bona idea. Respecto les opinions de tothom. Però, com a internacionalista, com a persona que ha treballat en política exterior i que se sent europea fins al moll de l’os, encara és una font contínua de tristesa per a mi.

—William Hague, el vostre ex-cap del Partit Conservador, ell que defensava caçar, es va afegir a la campanya per a limitar la caça de llebres.
—A la Gran Bretanya tenim un problema amb el hare coursing: gent que empaita llebres amb gossos llebrers i aposta pel resultat. Ho fan perquè és l’animal terrestre més ràpid. Si tens un gos car i vols demostrar que és increïble, fas que persegueixi una llebre. A Anglaterra i Gal·les pots matar una llebre en qualsevol moment de l’any, en l’època de cria i tot. Totes les altres espècies de caça tenen una temporada de veda. Als faisans no els pots disparar durant l’època de cria. Els cérvols no els pots matar durant l’època de cria. I així amb tots els animals que es cacen habitualment. I, per alguna raó, les llebres no són prou importants. Es consideren plagues. No sóc pas jo qui ha descobert això. Hi ha gent que fa dècades que hi fa campanya. I ara som a punt de tenir el discurs del rei al parlament, que obre una nova sessió parlamentària. I el govern ha dit que el discurs del rei inclourà legislació sobre això.

—Escriviu un altre llibre ara?
—Sí, sobre els animals de companyia. Em documento, viatjo. Quan penses que tan sols el 4% de tota la biomassa viva de la Terra són animals salvatges, tan sols el 4%! La resta, el 96%, són humans, bestiar i animals de companyia.

—El 4% no és res.
—És esfereïdor. És una xifra terríficament petita. Encara no havia expressat aquest pensament en veu alta; és ara que vaig formant la idea que és fascinant que la domesticació ho fes tot possible per a nosaltres com a humans: domesticar animals, domesticar plantes. Domesticar-nos a nosaltres mateixos. Convertir-nos en sedentaris. Vam començar essent un petit nombre d’humans en un món completament salvatge. I vam crear un món humà gairebé sense vida salvatge. I encara continuem aquest procés amb la tecnologia, cercant constantment maneres noves i més fàcils de fer les coses. Però perdem alguna cosa de la nostra naturalesa en el procés. Crec que hi ha una paradoxa: allò que permet la nostra supervivència i el nostre èxit potser també ens pren alguna cosa essencial de la naturalesa humana. I la llebre forma part d’aquest 4%. No ha estat mai domesticada, malgrat tots els esforços que s’hi han posat. Això pot sonar utòpic, però m’interessa aquesta paradoxa constant que tots sentim a la nostra vida de maneres diferents, entre els impulsos cap a la llibertat i els impulsos cap a la família, la responsabilitat, la feina, l’arrelament i la cura dels altres. I no pots reconciliar mai del tot aquesta tensió. Ho noto molt intensament com a dona. Fent recerca per al nou llibre veus que els gossos petits es van inventar per a les dones que eren a casa. Els gossos de caça eren per als homes, que tenien cavalls i carruatges i podien sortir i fer coses, i eren lliures. Les dones havien de restar a casa amb petits gossos falders. Els gossos com a reflex de les vides restringides de les dones.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us hagi demanat?
—No sé si ho tinc preparat, però diré que m’agradaria que fos un llibre que trobi la seva llar.