Hi ha morts que tanquen una època i hi ha morts que –contra les aparences i els titulars interessats– no en tanquen cap. La mort de Carlos Garaikoetxea, a vuitanta-set anys, pertany a aquesta segona categoria. No pas perquè el primer president basc del postfranquisme no fos un home d’un altre temps –que ho era, evidentment, com ho som tots els qui recordem la fi del franquisme amb una nitidesa que ja gairebé angoixa–, sinó perquè el procés que ell encarnà en aquell moment no s’ha acabat, ni de bon tros, i em fa l’efecte que no s’acabarà mai, tot i que els constitucionalistes espanyols ho voldrien. La seua mort, doncs, no tanca cap cicle: pertany al cicle en què som.

Convé recordar-ho perquè, vista d’una certa distància, la història d’aquests darrers cinquanta anys –la història veritable, la que es fa amb dates i fets i no pas amb editorials escrits als despatxos de Madrid– és, sobretot, la història d’un torcebraç permanent entre dues nacions, la basca i la catalana, i un estat, l’estat espanyol, que, després d’una dictadura de quaranta anys, n’ha esmerçat quaranta més en un intent fútil d’acomodar-les, d’acomodar-nos.

Aquest torcebraç comença el 23 d’octubre de 1977, quan Josep Tarradellas baixa l’escala de l’avió amb aquell “Ja sóc aquí” als llavis. Aquell retorn no fou un episodi sentimental, com ens han volgut fer creure tantes vegades després: fou la restauració, tot i que provisional i tutelada, de l’única institució republicana que l’estat espanyol acceptà –forçat, no de grat– de no demolir del tot. La Generalitat: l’única. No hi ha gaires fets contemporanis que meresquen ser subratllats amb tinta més vermella que aquest. I allò que en va fer, Tarradellas, de la seua herència en realitat tant se val. Dos anys després, el desembre del 1979, Jesús María de Leizaola, president basc a l’exili d’ençà del 1960, tornava també a Sant Sebastià a tancar el cercle del govern basc legítim. I gairebé al mateix moment es votaven els estatuts de Sau i de Gernika –el mateix dia, el 25 d’octubre de 1979, detall que sempre m’ha semblat revelador, tot i que rara vegada es comenta. A començament del 1980, Jordi Pujol al Principat i Carlos Garaikoetxea al País Basc prenien possessió, gairebé alhora, dels primers governs autònoms eixits de les urnes.

Aquesta simultaneïtat, que els llibres d’història espanyols tracten amb una indiferència que ja diu moltes coses, no fou casual, però el fet més important és que no s’ha aturat de llavors fins ara. 

Del primer lehendakari ençà, la cadència és sorprenent. Garaikoetxea inaugura, amb dificultats que avui ja gairebé no recordem –l’explosió d’Ortuella, els intents de colp d’estat, l’amenaça nuclear de Lemoiz, la crisi econòmica…–, l’arquitectura del nou autogovern basc: Ertzaintza, EITB, Osakidetza (sistema de salut), concert econòmic… Pujol fa això mateix a Catalunya. I quan, el 1985, les desavinences amb Arzalluz i la batalla per la llei de territoris històrics el feren dimitir i fundar Eusko Alkartasuna, l’estat respirà alleujat: va creure que la divisió del nacionalisme basc el deixaria descansar. Però s’equivocava.

Perquè, en aquella treva aparent, Pujol consolida el catalanisme institucional al sud dels Pirineus, i la transversalitat administrativa de la Catalunya autonòmica esdevé un fet –discutible, incomplet, modest, insuficient si voleu, però un fet. I ETA continua posant en el mapa informatiu planetari l’existència d’un conflicte inacabat al qual –en un gest d’infinita turpitud– el govern socialista espanyol respon amb el terrorisme dels GAL.

I el cas és que a final dels anys noranta, quan semblava que tot s’havia “normalitzat” –aquell horrible verb dels constitucionalistes espanyols–, vet ací que apareix Juan José Ibarretxe. I, amb el seu pla, torna a posar damunt la taula la qüestió de fons: la sobirania, no pas la gestió ni l’autonomia. La sobirania i la nació. La disputa del poder real. El pla Ibarretxe –que té el suport de Garaikoetxea– és aprovat pel parlament basc el 30 de desembre de 2004 i refusat pel congrés espanyol el primer de febrer de 2005, en una sessió que els historiadors del futur estic segur que recordaran amb interès, perquè fou allí on Espanya decidí, una vegada més, que no negociaria res que valgués la pena de negociar i que es volia mantenir tan tancada i refractària com sempre. Va ser el precedent del 155.

Però observeu la cadència i el ritme. El pla Ibarretxe encara no havia estat enterrat del tot que el Parlament de Catalunya ja aprovava, aquell mateix 2005, el nou estatut del president Maragall, que proclamava Catalunya com a nació i que les corts espanyoles retallaren el 2006. I el 28 de juny del 2010, quan el Tribunal Constitucional l’acabava d’estripar, dotze dies més tard centenars de milers de catalans eixien al carrer de Barcelona darrere el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, i començava allò que ja s’anomenà, sense pudor, “el procés”. 

És a dir, que quan al País Basc semblava que la qüestió nacional s’apaivagava –ETA abandonava les armes, EH Bildu entrava en una etapa institucional, el PNB s’unia més que mai als socialistes…–, a Catalunya començaven els anys de la diada del 2012, de la consulta del 9-N, del referèndum de l’1-O, de la declaració d’independència, de la repressió, de l’exili, de la presó. I quan, després del 2019, semblava que també a Catalunya tot s’aturava, vet ací que al País Basc el sobiranisme es reorganitzava, amb Gure Esku Dago, amb EH Bildu creixent electoralment i amb la tornada del debat sobre el dret de decidir a l’agenda institucional basca.

A banda i banda, tota aquesta història de quaranta anys és un torcebraç, sí, però amb una particularitat estilística que potser no s’ha subratllat prou: és un torcebraç sincopat pels dos pobles. Quan una de les dues nacions sembla cansada, l’altra agafa el relleu. Quan l’estat espanyol creu que n’ha derrotat definitivament una, l’altra li recorda que el problema –el seu problema– no era aquella i prou. La Catalunya autonòmica i el País Basc de les tres províncies, els Països Catalans i Euskal Herria, formem –vulgues no vulgues– un sistema polític de vasos comunicants que no permet a l’estat espanyol d’assolir mai aquell luxe que tant enyora: uns quants anys de calma constitucional, de creure que això ja està, que ja són normals. No els n’hem deixat tenir mai. I, francament, no veig gens probable que en un futur previsible –no pas mentre bascs i catalans no aconseguim la independència– n’hagen de tenir.

Garaikoetxea ho sabia, això. I per això, després de fundar EA, no abandonà mai del tot la primera línia, i per això va donar suport a la lluita catalana per la independència. Sabia –ell que havia estudiat economia i dret a Deusto, que havia tractat amb Tarradellas i amb Pujol i amb Suárez i Juan Carlos– que aquesta era una partida llarga. Sabia que les institucions, una vegada conquerides, no es tornen. Sabia que la llengua pròpia, una vegada salvada de la condició d’idioma “que es parla tan sols als animals” –així ho explicava ell mateix de la seua infantesa a Sorauren– ja no es perd. I sabia que les nacions que es consideren com a tals solament tenen un horitzó possible que és l’estat propi, la república dels seus.

La mort, doncs, d’aquest navarrès afable i tossut, primer president basc autonòmic, fundador d’un partit que encara és viu i pare polític d’una generació sencera, ens troba a tots enmig d’aquell torcebraç titànic. Ni el tanca ni l’exhaureix. L’agermanament dels Països Catalans i d’Euskal Herria és –malgrat les coses que es puguen dir els uns dels altres– sobretot un fet polític objectiu. L’agermanament dels Països Catalans i d’Euskal Herria és la circumstància que fa que Espanya no puga dormir mai tranquil·la, ni una sola nit. Perquè, després de quaranta anys i una volta demostrat que el problema no era “solament” el franquisme, la nació espanyola sap que tindrà una inestabilitat permanent, sempre, i que una generació o altra de bascs o de catalans –segurament de tots dos alhora– celebrarà un dia la fi de l’opressió.

Espere que ara el lehendakari Garaikoetxea puga descansar en pau. Es mereix el repòs ben guanyat en vida –ongi irabazitako atsedena merezi du. Però Espanya, mentrestant, ja cal que sàpiga que els nostres pobles no descansaran i que continuarem reivindicant la llibertat. Cadascú a la seua, però sempre de manera sincopada –com ja fa més de cent trenta anys que fem.

PS1. El Correllengua Agermanat arriba avui a l’Alguer, en la darrera etapa d’aquesta reeixida cursa de Prada de Conflent estant. I hi arriba amb la sensació d’haver aconseguit un èxit excepcional i d’haver il·lusionat milers i milers de persones. Pau Emili Muñoz, coordinador general del Correllengua Agermanat, ha trobat un moment per a parlar amb Pol Baraza de tot això que ha passat aquests dies i d’allò que passarà a partir de demà: “Que les institucions en prenguin nota i vegin què vol el seu poble“.

PS2. El compte enrere que va engegar la jutgessa d’Osca Rocío Pilar Vargas Magallón avança i, de les cinquanta-sis setmanes que va establir perquè el MNAC traslladàs les pintures de Sixena a l’Aragó, ja n’han passades tres. Però el cas és que la part aragonesa no gosa tirar endavant; no ha recollit el guant del MNAC i es dedica a repetir que actuarà “en cas d’incompliment” dels terminis per part del museu català. D’aquesta situació peculiar i sorprenent ens en parla Josep Nualart Casulleras en aquest article.

PS3. Hi ha situacions polítiques tan sorprenents que costa d’entendre-les i tot. Montenegro va decidir l’any 2002 de fer servir l’euro com a moneda, sense permís del Banc Central Europeu. I ara resulta que això s’ha convertit en el gran obstacle perquè Montenegro puga formar part de la Unió Europea, un procés que voldria que fos realitat el 2028. De Podgorica estant ens ho explica Misha Savic: “L’euro, l’obstacle paradoxal que entrebanca l’ingrés de Montenegro a la UE“.

PS4. Entrades a preu reduït a concerts i obres de teatre, accés a exposicions, rebaixes en la compra del supermercat o subscripcions especials…: són alguns dels avantatges que els subscriptors de VilaWeb tenen en exclusiva. Els d’aquest mes els podeu trobar en aquesta pàgina. I si encara no en sou subscriptors i us en voleu fer, visiteu aquesta altra.