A Pau Emili Muñoz, coordinador general del Correllengua Agermanat, se’l veu cansat. Acaba d’arribar de Palma i és a punt d’anar-se’n a l’Alguer, on avui arribarà la flama. Aquests dies ha dormit poques hores i està ben tip d’haver-se alimentat sobretot d’entrepans. Està cansat, però també molt feliç, orgullós i emocionat de la iniciativa que han impulsat, que ha estat un èxit rotund.

Amb el Correllengua Agermanat han unit els Països Catalans de punta a punta tot reivindicant el català i clamant perquè les institucions i també els ciutadans defensin la llengua. Ara que ja encaren la recta final, parlem amb Pau Emili Muñoz sobre què han viscut, si s’esperaven que tingués tant d’èxit, sobre la llengua, sobre els missatges que han volgut transmetre i sobre les darreres parades del recorregut: avui a l’Alguer i el 9 de maig a Brussel·les. I després, què?

—Com esteu? Cansats?
—Sí, un poc, però la veritat és que ha estat molt emocionant. Personalment, l’arribada a Palma, a Mallorca en general, tot i estar cansat, m’ha aportat molt de coratge i molta força.

—Què vau sentir quan vau arribar a Palma?
—D’arribada a Palma, ja n’havíem fet una de semblant el 2024, amb el Correllengua Interilles. Hi havia alguna gent que era la mateixa i una altra, diferent. Hi vaig veure tothom molt emocionat i això va ser preciós. Un dels objectius del Correllengua era tornar la il·lusió a la gent i que fos encoratjador. Crec que ho hem aconseguit.

—Us esperàveu tant d’èxit?
—Queda malament que ho digui jo, però crec que sí. No ens esperàvem que hi hagués tanta gent als pobles. Vam passar per municipis de 800 habitants on literalment hi havia 800 persones o 900 al carrer. Estava convençut que funcionaria. Si no, no l’hauríem tirat endavant. Hi havia gent que no hi creia gaire, que pensava que no seria una cosa tan extraordinària, i al final sí que s’ha demostrat que és un format que ha agradat a la gent i que funciona.

—Per què ha reeixit? Quina ha estat la recepta?
—Actualment, amb la intel·ligència artificial, hi ha moltes coses que no fa falta que les faci ningú. Però crec que la clau de l’èxit ha estat la gent que hi havia darrere, un grup motor molt potent, molt jove. Crec que la persona més gran té trenta-sis anys. Després, cada poble ha tingut la seva pròpia organització i ha funcionat perquè és un format que a la gent li agrada. La gent que corria amb la flama anava més de pressa que la resta: aporta una certa emoció, una certa empenta, agafar la flama. Ha funcionat per la gent que tenim.

—El seguiment, amb el pas dels dies, ha anat augmentant?
—Crec que sí, ha estat una mica com una bola de neu. La cosa s’anava animant més i més. Quan el Barça va dir que hi participaria, molts equips s’hi van afegir. Quan sortíem a un mitjà, uns altres hi anaven al darrere. Això ha passat de bon començament. A Barcelona hi vàrem arribar el tercer dia i ja hi havia molta gent. A Catalunya Nord, hi havia trams que pensàvem que amb poques bicicletes ja aniria bé i vam acumular retard perquè hi havia molta gent, cada tram era ple. Ja vam començar amb unes expectatives molt altes. A Catalunya Nord, confiàvem que hi hauria gent, però no que n’hi hagués tanta…

—I al País Valencià, per exemple, on hi ha hagut poc suport institucional, com ha anat?
—Hi hem tingut suport d’ajuntaments de diferents colors polítics que ens han tractat prou bé. Hi havia molta gent. En molts trams, n’hi havia més que no pas al Principat: era cap de setmana. Hi vam veure gent molt mobilitzada i molt motivada, sempre. Al País Valencià hi havia una dificultat afegida: la distància entre municipis era més gran. El tram més llarg era de 45,7 quilòmetres i hi va haver relleus sempre. Hi havia pobles on no fèiem parada, però que travessàvem pel mig, i la gent s’hi esperava una hora només per a veure passar la flama i poder aplaudir. El País Valencià ha estat el territori que ens ha emocionat més. A Formentera em van dir que mai no havien vist tanta gent córrer junta: en algun moment hi havia seixanta persones corrent per la carretera. A Eivissa, també: a l’acte final hi havia dues mil persones. A Menorca va funcionar com esperàvem, també amb el concert final ple. I a Mallorca teníem garantia d’èxit. Hi havia gent que passava pena perquè no era el mateix que el 2024, les situacions són diferents. Però havien seguit el Correllengua durant dues setmanes per xarxes socials, pels mitjans, i la gent tenia moltes ganes que hi arribés.

—Amb el Correllengua heu connectat el país de punta a punta. Sentíeu que teníeu una certa responsabilitat de cohesionar els Països Catalans?
—No ho veig tant com una responsabilitat, sinó com una cosa natural. És a dir, si fèiem un Correllengua Agermanat havíem de passar per tants llocs com fos possible. Per la Franja i per Andorra, físicament, no hi vàrem passar, però a Lleida vàrem reservar un tram per a la gent de la Franja i amb Andorra vam parlar perquè hi poguessin participar en l’acte de la Seu.

—Sobre la llengua, hi ha molts discursos enfocats a pressionar les institucions. Amb el Correllengua també s’ha interpel·lat la ciutadania, perquè també hi tenim certa responsabilitat.
—Sí, hem interpel·lat la ciutadania perquè està molt bé que participi en aquesta mena d’iniciatives. Al capdavall, és una demostració de força: que les institucions vegin que la majoria social dels Països Catalans està a favor de la llengua catalana i exigeix que es defensi i es promogui. Que una llengua es mantingui és responsabilitat de la ciutadania, però una part molt important d’aquesta responsabilitat és de les institucions. Al Principat no sé com està legalment, però a les Illes Balears les institucions tenen el mandat legal de protegir i defensar la llengua, i en molts casos no ho fan. Per tant, el Correllengua mostra a les institucions què vol el poble.

—Sí, em referia que els ciutadans podem fer coses molt simples per la llengua, com ara mantenir el català en les converses.
—Tothom n’és responsable. El català es pot preservar en petits actes quotidians, però per demostrar-ho has de fer grans actes. I això hem fet amb el Correllengua. I també dóna una certa legitimitat a la defensa de la llengua, perquè el Correllengua en general ha tingut poc suport institucional en l’àmbit econòmic o de recursos i, tot i això, s’ha fet. I ha estat un èxit. Per tant, esperem que les institucions en prenguin nota i vegin què que vol el poble.

—Heu recorregut molts quilòmetres i pobles. M’imagino que heu conegut gent i històries ben curioses.
—És molt curiós perquè nosaltres tenim un pensament molt global del Correllengua. Per a la gent dels pobles, el seu poble és el centre del món, com és normal, igual que si passés pel meu. Hi havia moments que es gestionava un problema en un municipi que per a ells era molt important. A vegades t’has d’aturar a pensar i dir: “Sí, sí, això de veritat que és molt important.” En alguns pobles hi havia un escenari més petit que no pas el que calia, i això era important perquè la gent d’allà havia de poder viure el Correllengua en condicions. Personalment, ha estat un aprenentatge molt important. Pots tenir una teoria, dir que els Països Catalans són casa, la teva pàtria o la teva nació, però fins que no els trepitges tots, fins que no xerres amb la gent de cada poble, no escoltes els seus problemes, no veus com funcionen, no coneixes la idiosincràsia d’un lloc o de l’altre… A mi m’ha servit per a sentir-me molt més a casa meva. Això ens ha passat un poc a tots els de l’organització, sobretot aquestes darreres setmanes de reunions conjuntes, de vuitanta persones connectades en línia. Ho veies i deies: “Ostres, això que fem és realment molt gros.”

—Vaja, que hem de trepitjar molt més els Països Catalans.
—Sí, cal tenir-ne més coneixement. No parlo de coneixement geogràfic ni d’aprendre’s el nom de les carreteres. Parlo de com funcionen les coses en un lloc i en un altre, com en diuen, d’una cosa, en un lloc concret, com pensa la gent d’aquest altre lloc… Els Països Catalans són un territori complex, molt allargat, dins uns quants estats. Som molt diferents, però a la vegada ens uneix la mateixa cosa, que és la llengua catalana.

—Avui aneu a l’Alguer. Què hi fareu?
—És bastant curiós perquè avui, 5 de maig, és com la seva diada, hi celebren Sant Joan de la Porta Llatina. Hi celebren haver guanyat una batalla com a algueresos. L’Alguer va ser repoblat per mallorquins, valencians, principatins… Aquesta primera batalla, per a ells, va implicar deixar de ser gent de diferents llocs i començar a ser algueresos. Van construir una identitat pròpia i poder-ho celebrar conjuntament amb el Correllengua Agermanat, que és una entitat que sí que els uneix amb els Països Catalans, és ajuntar el bo i millor de totes dues coses i ens fa molta il·lusió. Ens fa gràcies com funcionen allà. Quan vam fer-hi la presentació hi havia molta gent ben il·lusionada. I sobretot també hi ha aquest efecte d’haver anat seguint el Correllengua: la gent d’allà també té moltes ganes que hi arribi.

—Després, el 9 de maig, anireu a Brussel·les. Ja ho havíeu previst o ho vau decidir a última hora?
—Va ser una proposta que ens van fer el Casal Català i l’Espai Valencià sobretot, conjuntament amb un parell d’institucions més. Ens van proposar si volíem anar a fer-hi una petita presentació i a explicar com havia anat. En tenim ganes perquè una de les grans reivindicacions de la llengua és l’oficialitat a Europa. Per tant, anar a Brussel·les i fer-hi un acte és prou important.

—Us reunireu amb algú?
—No ho sé, la veritat. Visc el dia a dia i això es gestiona a part, però farem un acte de presentació i després suposo que aprofitarem l’avinentesa per a fer unes quantes reunions i veure-hi algun eurodiputat.

—Molta gent es pregunta si l’any que ve hi tornarà a haver Correllengua.
—No, organitzar un Correllengua l’any que ve implicaria haver començat a treballar fa tres mesos o quatre. És impossible. No sabem si es tornarà a repetir, si es farà periòdicament, però sí que sabem que al final de l’estiu ens reunirem tots els organitzadors, gent de comunicació, de la pàgina web, responsables de dies i alguns responsables de municipis, i ja veurem què farem.

—Què us agradaria que passés? En què s’ha de traduir el Correllengua?
—No ho tinc clar. Una vegada passi per l’Alguer en podrem fer una valoració general i veure quin impacte ha tingut, si és allò que n’esperàvem, què hauríem d’haver fet millor… Quan tinguem totes aquestes preguntes resoltes serà quan podrem saber cap a on anar. I caldrà tenir al pensament que tot això es fa en defensa de la llengua catalana, i què és millor per a la llengua catalana. Quan tinguem totes aquestes preguntes resoltes anirem en aquella direcció.