28.04.2026 - 21:40
|
Actualització: 28.04.2026 - 21:47
Hi ha propostes que, quan les sents per primera vegada, et fan pensar que no poden ser, que segur que les has enteses malament. Que algú ha dit una cosa i tu n’has interpretada una altra perquè és impossible que hagen dit allò. Però no: en aquest cas la proposta, efectivament, és la que és. El govern de Catalunya vol portar mossos d’esquadra als instituts –i sembla que també a les escoles de primària–, amb l’excusa de gestionar la conflictivitat escolar.
Entenguem-nos. Ningú no nega –i jo menys que ningú– que als centres d’educació secundària hi ha problemes reals i seriosos. La conflictivitat ha augmentat molt, com ha augmentat molt en el conjunt de la societat. Els professors estan desbordats i se senten impotents. Hi ha situacions quotidianes que sobrepassen allò que un mestre o una direcció poden gestionar sols en l’àmbit escolar. Tot això és cert, i seria molt deshonest negligir-ho i no tenir-ho en compte. Però d’ací a concloure que la solució és dur-hi uniformes i porres, hi ha un salt lògic que no resisteix cap anàlisi seriosa.
La funció de l’escola no és contenir els infants. La funció de l’escola és acompanyar-los, educar-los, contribuir a construir la seua personalitat. L’escola secundària, particularment, treballa amb adolescents en un dels moments més complexos de la vida: quan el cos canvia, quan la identitat es construeix amb colps que no sempre són fàcils de gestionar, quan la relació amb l’autoritat es negocia cada dia i en cada situació. I, en aquest context, la figura del policia, la presència de policies als instituts, no és neutra. A l’inrevés: envia un missatge molt perillós al conjunt de la societat, car converteix un subjecte encara en formació en un risc que cal gestionar.
Tota la recerca en psicologia educativa és contundent sobre aquest punt –tots els experts hi estan d’acord. La presència d’elements coercitius de caràcter policíac en entorns escolars no redueix la conflictivitat a llarg termini sinó que –a tot estirar– la desplaça o la cronifica. Allò que funciona, allò que sí que serveix, és exactament la contrària: tutories reforçades, mediació entre iguals, protocols de resolució de conflictes, professionals de la salut mental als centres, reducció del nombre d’alumnes per professor. És a dir, tot allò que costa diners, molts diners, i exigeix voluntat política sostinguda, no pas durant un curs o dos, sinó pràcticament sempre.
Per això, quan un govern proposa mesures com aquesta, val la pena preguntar-se què amaga la proposta en realitat. En aquest cas és molt evident que amaga anys de retallades en educació, d’una direcció erràtica i poc rigorosa del procés educatiu. Amaga la manca escandalosa de psicòlegs i treballadors socials als centres. Amaga les aules massificades on un docent ha d’atendre trenta alumnes amb necessitats molt diverses i, per tant, no pot educar. Amaga la precarietat del professorat substitut que es fa servir com un pegat per salvar situacions in extremis. Amaga la impossibilitat material del reciclatge personal dels docents. Amaga, en definitiva, la negativa sistemàtica –de dècades, no pas d’anys– a dotar l’escola pública dels recursos que necessita i que hauria de tenir.
La presència policíaca als instituts, doncs, no és cap solució: simplement és l’admissió encoberta que no es vol resoldre el problema de debò. Que no es vol arreglar l’escola catalana. És més barat, és més visible i és més fàcil d’enviar mossos als instituts que no dedicar-se a reformar estructuralment un sistema que acumula dèficits, si més no, d’ençà del segle passat. Per això la fotografia del mosso al corredor de l’institut és una resposta política –propagandística, de fet–, no pas educativa.
I crec que cal dir també una cosa que potser incomoda alguns: aquesta mena de mesures no cauen del cel d’avui per demà. Són el resultat d’un imaginari que s’ha anat normalitzant i que tracta els joves de les classes populars –que són els qui van majoritàriament als instituts públics de barris perifèrics– com a potencials delinqüents que cal vigilar abans no actuen. Als Estats Units, on fa dècades que experimenten amb la figura de l’school resource officer, els resultats d’iniciatives com les que es proposen ara ací han estat catastròfics per a la població amb menys recursos i socialment més marginada: més expulsions, més judicialitzacions, més fracàs escolar. Fins al punt que s’ha creat un nom tècnic per a aquest fenomen: school-to-prison pipeline, la canonada que porta de l’aula a la presó. Que a Catalunya siguen els socialistes els qui apadrinen una idea com aquesta hauria de servir per a veure fins a quin punt van perduts.
No som als Estats Units, això és cert. Però, alerta, perquè els mecanismes de l’estigmatització funcionen igual allí que ací. Quan un adolescent sent que l’entorn educatiu el veu com un problema de seguretat, no s’integra sinó que es distancia. I quan es distancia, el conflicte inevitablement s’agreuja.
Els professors necessiten suport. Les famílies requereixen recursos. Els adolescents en situació de vulnerabilitat necessiten un acompanyament professional rigorós i continu. Però tot això té un cost, i exigeix una defensa clara i decidida de l’escola pública catalana, que va molt més enllà dels titulars de premsa i que necessita aliances polítiques enormes i molt transversals.
Si el govern de Catalunya vol de debò abordar la conflictivitat als instituts, que convoque tots els sindicats d’ensenyants –no tan sols els qui té al voltant i li són dòcils–; que escolte els pedagogs, que d’això en saben molt; que invertesca en salut mental escolar; que reduesca dràsticament el nombre d’alumnes per grup; que dignifique les aules; que professionalitze els equips d’orientació. Que faça, en definitiva, allò que toca fer.
Perquè ara no toca enviar a una generació sencera el missatge que la resposta de la societat a les seues dificultats és la vigilància, la policia i la repressió. Això, president Illa, no és educar. Això és rendir-se.
PS1. Avui fa quaranta anys de la llei de normalització lingüística de les Illes, fruit de l’aprovació de lleis molt semblants al Principat i al País Valencià i que va voler marcar un punt d’inflexió en l’impuls del català. El context en què es va aprovar –governava Gabriel Cañellas, primer amb Aliança Popular, després ja amb el PP– contrasta amb la situació política actual, però no pas amb el menysteniment tan explícit per la llengua d’alguns altres governs que han vingut, especialment arran de les pressions de Ciutadans, primer, i de Vox després. Clara Ardèvol ens en fa el balanç en aquest article.
PS2. Andorra va viure ahir un dia històric amb la visita del copríncep Macron. Oriol Bäbler i Albert Salamé la van viure de prop i signen aquesta crònica: “Macron, entre franctiradors i comerços tancats, topa amb la crisi de l’habitatge”.
PS3. Tres mossos d’esquadra han vist aquesta setmana com la jutgessa d’instrucció María Antonia Coscollola arxivava la causa que feia vint mesos que tenia oberta pel suposat delicte d’encobriment, acusats d’haver ajudat Puigdemont en la tornada fugaç de l’exili. Ha estat un calvari personal completament innecessari, que Josep Nualart Casulleras explica en aquest article.
