Quaranta anys de normalització lingüística a les Illes: evolució d’una llei insuficient

Avui fa quaranta anys de la llei de normalització lingüística de les Illes, que arribava després de l’aprovació de lleis molt similars al Principat i al País Valencià i que va voler marcar un punt d’inflexió en l’impuls del català. El context en què es va aprovar –governava Gabriel Cañellas, primer amb Alianza Popular, després ja amb el PP– contrasta amb la situació política actual, però no pas amb el menysteniment tan explícit per la llengua d’altres governs que han vingut, especialment arran de les pressions de Ciutadans, primer, i de Vox després.

El text marcava com a objectius fer efectiu l’ús normal del català en l’àmbit oficial i administratiu, assegurar-ne el coneixement com a llengua vehicular en l’ensenyament, fomentar-ne l’ús als mitjans i generar consciència social sobre la seva importància. Per fer-ho, va establir mesures relacionades amb els topònims, la retolació, l’escola i la producció cinematogràfica, entre molts més àmbits. El Tribunal Constitucional espanyol en va anul·lar algunes parts al cap de dos anys, però el gran problema de la llei, segons que apunten entitats i personalitats relacionades amb la defensa de la llengua, ha estat l’ambigüitat i la manca de concreció, l’absència d’un règim sancionador efectiu i la limitació en el seu desplegament.

Llei de consens, però amb mancances

Aquestes personalitats i entitats coincideixen en el consens polític i social que la llei va aconseguir d’aplegar en el moment de la seva aprovació. “Que aquest text s’aprovés amb un govern del PP seria impensable avui”, diu Pilar Vinent, que va treballar al Servei Lingüístic del Consell Insular de Menorca durant més de quaranta anys. “Aleshores hi havia la necessitat que el català sortís de les cases i s’estengués a tota la societat, i va ser una llei oportuna per a fer avançar el procés de normalització encetat anys abans. Deixava clar que el català és la llengua pròpia de les Illes, sense subterfugis ni afegitons que posessin en dubte la unitat de la llengua. Però el seu gran punt feble és que estableix molts drets però pocs deures, i per als que estableix no preveu cap règim sancionador. Per exemple, estableix que els professors tenen un termini de tres anys per a assolir els primers nivells de reciclatge del català, però no preveu què passa si no l’assoleixen. També atorga el dret d’adreçar-se en català a l’administració, però no diu res sobre què passa si no es respecta. La llei s’ha desplegat en l’ensenyament i l’administració amb reglaments, ordres i decrets, però no pas en el comerç, el turisme ni els mitjans. No s’ha desplegat prou”.

“Va ser una llei de consens, però a pesar de la seva prudència en el text, s’ha incomplert i es continua incomplint”, diu Fanny Tur, ex-consellera de Cultura. “L’han atacada, des de l’estat i des de les Illes mateixes, amb articles derogats o declarats inconstitucionals i amb altres que no s’han complert. L’article 14 deia que els topònims eren tots en català i encara ara hem de reivindicar Maó en lloc de Mahón i Eivissa en lloc d’Ibiza. La llei també feia una contextualització del perquè a les Illes es parla català, tot i que parlava d’àrea lingüística catalana i de Corona d’Aragó, el llenguatge no podia ser més prudent…”

“Va ser aprovada per una unanimitat que avui seria irrepetible i va oferir un marc normatiu que va permetre de bastir un règim lingüístic”, destaca Antoni Llabrés, president de l’Obra Cultural Balear (OCB). “El principal problema no ha estat la llei, sinó la manca de voluntat política per a desplegar-la amb ambició. S’ha aplicat de manera irregular, sovint tímida, i en alguns períodes directament s’ha desactivat. Sense mecanismes efectius, molts drets lingüístics que s’hi recullen han quedat en paper banyat. La llei necessitava continuïtat, recursos i convicció, i implementar una política lingüística favorable a la llengua catalana per part de les institucions constitueix un mandat estatutari, no és en cap cas opcional.”

Un PP radicalitzat

La llei ha estat modificada unes quantes vegades, però aquests períodes en què es podria dir que la llei directament s’ha desactivat coincideixen amb governs del PP. És especialment present en la memòria col·lectiva el quadrienni negre de José Ramón Bauzá, amb els atacs al català com a pedra angular de la seva política, en especial la proposta de trilingüisme per a arraconar la llengua de les aules. A partir del 2015, amb Francina Armengol com a presidenta, el parlament va recuperar drets perduts amb el govern del PP, però simplement implicava tornar a la casella de sortida, i no pas fer passos endavant. El català va tornar a ser un requisit vinculant per a ocupar una plaça de treballador públic –en l’era Bauzá, havia quedat relegat a mèrit– i la catalana va tornar a ser l’única forma oficial dels topònims, tal com marca la llei del 1986. Durant el govern del PP, s’havia reconegut com a òrgan competent cada consell insular per a decidir si volia la toponímia de cada illa només en català o en català i castellà.

Ara bé, la història és sempre d’anada i tornada. El govern actual de Marga Prohens ha eliminat o rebaixat el requisit lingüístic en centenars de places de la funció pública, especialment en l’àmbit sanitari, amb l’argument que falten professionals. “El primer que va fer Bauzá, quan al PP li va interessar a escala estatal, va ser sortir de l’Institut Ramon Llull. Sempre que hi han tornat n’han sortit, i és l’únic òrgan que tenim que té un àmbit de país sencer”, recorda Tur. “L’etapa posterior va ser especialment terrorífica, perquè un representant públic ja havia dubtat de la unitat de la llengua. Va aplicar molta normativa per desmuntar el que havien fet les dues anteriors legislatures progressistes. Quan han tornat els governs progressistes sempre s’ha perdut algun llençol, s’han fet passes enrere. A sobre, les forces sobiranistes sempre han governat amb partits de perfil estatal, i això ha influït en la tutela de les polítiques lingüístiques que hem pogut fer des d’aquests partits.”

Vinent també diu que ha observat alts i baixos al llarg dels anys segons el govern que hi hagués. “Sempre que hi ha hagut pactes d’esquerres amb presència dels nacionalistes, el procés de normalització ha evolucionat en positiu. S’han fet plans de dinamització, s’ha treballat amb ajuntaments, s’ha fet feina per a establir un model de llenguatge administratiu que respecti la modalitat insular sense perdre la unitat lingüística… Però quan el govern ha estat en mans del PP, això no ha estat uniforme. Durant el primer període, als noranta, no hi havia una política ferma a favor del català, però el procés de normalització anava endavant. Del 2011 al 2015 i des del 2023 fins ara, ha estat diferent. La posició del PP vers la llengua s’ha radicalitzat, i especialment ara podem veure una política molt agressiva.” A banda de l’evolució del partit, fa anys, qui l’empenyia encara més cap a les polítiques hostils amb el català era Ciutadans; ara és Vox. L’any passat, PP i Vox van pactar d’introduir la vehicularitat del castellà en l’educació per aprovar el pressupost, tot i que el parlament va acabar refusant la proposta d’eliminar el decret de mínims als centres.

“El PP ha utilitzat la llengua com a moneda de canvi per accedir i mantenir-se en el poder”, assenyala Llabrés. “Mira de satisfer les exigències del seu soci preferent, una extrema dreta espanyolista que té com a principal obsessió l’aniquilació del català, el desmantellament de l’autogovern, i, per tant, la nostra destrucció com a poble. Hem insistit infructuosament sobre la necessitat de teixir grans consensos entorn de la llengua, com havia passat en uns altres moments, posant els interessos de país per damunt dels de partit i articulant un cordó sanitari.” El president de l’OCB destaca especialment els darrers intents d’erosió del model lingüístic en l’educació. D’una banda, el pla de segregació lingüística, que promou la introducció de més hores de castellà per a grups segregats dins els centres. Per una altra, l’intent de judicialització per la imposició d’un 25% de docència en castellà, com a Catalunya. De moment, les mesures han fracassat, i va ser especialment destacat el rebuig contundent de les famílies i les escoles a la imposició del castellà.

El PP també ha protagonitzat propostes relacionades amb la llengua que semblen ocurrències però en què batega, de fons, una estratègia clara de secessionisme lingüístic per a debilitar el català. “És preocupant el perfil neogonella que mostra actualment una part del PP de Menorca en les institucions, perquè actualment governa al Consell Insular”, explica Llabrés. L’intent d’utilitzar l’article salat en registres formals en seria un exemple. “Simplement, és una manera de disfressar l’anticatalanisme. Volen fragmentar al màxim la llengua per fer-la més feble, menys útil, menys necessària”, afegeix Vinent. “És un menyspreu als investigadors i un insult als avantpassats menorquins. Hi ha documents del segle XV i anteriors que sempre van fer servir l’article literari en documents oficials i per escrit. Volíem treure la llengua de les cases i ara la volen tornar a tancar portes endins, que les persones de fora la vegin com una cosa menor que només parlen quatre autòctons. Són posicions per a aniquilar-la o deixar-la com una curiositat turística més.”

Sanitat, turisme, educació i altres reptes de futur

Llabrés també destaca que la llei s’ha d’actualitzar en tots els aspectes relacionats amb les noves tecnologies i amb l’administració digital. “Són qüestions que, més que de la llei de normalització, depenen més aviat del seu desenvolupament”, explica. “Un àmbit que, des de la seva derogació en època d’en Bauzá, continua desatès és el dels drets lingüístics dels consumidors i usuaris. L’OCB ha proposat a les institucions i a tots els sectors socials cinquanta mesures per a minimitzar l’impacte negatiu que el model del monocultiu turístic i els canvis demogràfics que hi van associats tenen sobre la llengua. El daltabaix demogràfic i la manca de polítiques lingüístiques d’acollida valentes i decidides ens han abocat a una situació d’emergència”, diu.

La importància d’un model econòmic tan depenent del turisme no és menor, tal com assenyala Vinent. “La llei s’ha de desplegar amb més normativa que garanteixi el català en àmbits i sectors en què no està prou garantit o és deficitari: esport, audiovisual, noves tecnologies… I especialment el comerç i el turisme. No és normal que els menorquins ens hàgim de justificar constantment si mantenim la llengua o que hàgim de canviar de llengua perquè ens atenguin a la restauració. Veim com dia a dia anam perdent identitat. Gran part dels visitants tornen a casa sense ser conscients que aquí tenim una llengua pròpia diferent del castellà.”

Un dels àmbits en què els drets lingüístics queden sistemàticament més vulnerats és el sanitari. Un gran nombre de les queixes per discriminació lingüística que registra la Plataforma per la Llengua a tot arreu dels Països Catalans són en aquest sector. “Sempre hi ha hagut aquest argument que falten metges per culpa del requisit lingüístic i que és preferible un metge que no sàpiga català que un mal metge que en sàpiga”, afegeix Vinent. “Això és ridícul, si falten metges és per la política de preus desorbitats de l’habitatge pel turisme. A més, pressuposa que una persona que sap català és menys competent. Una persona sempre serà més ben atesa en la llengua pròpia, i no han de ser filòlegs, sinó tenir coneixements mínims.”

Quant a l’ensenyament, la llei assenyalava que s’havia de garantir el coneixement correcte del català i el castellà, una prescripció també limitada. Però Tur matisa que, malgrat les mancances i els errors, si alguna cosa encara garanteix que els joves sàpiguen la llengua és el fet d’haver passat per l’escola. Llabrés destaca els incompliments dels projectes lingüístics en molts centres: “Això no és controlat ni corregit per la direcció ni per inspecció educativa. Hi ha hagut un relaxament en l’aplicació dels projectes lingüístics que cal revertir de manera decidida.”

En general, entitats i personalitats lligades a l’impuls de la llengua demanen o bé una actualització o bé una nova llei i, sigui com sigui, un desplegament complet i les conseqüències jurídiques pertinents per a tot allò que no es compleixi. “Ha faltat valentia”, conclou Tur. “Ara bé, l’única manera que el català no retrocedeixi i sigui la llengua vehicular d’un país és tenir un estat propi. La resta és teràpia de grup.”